La Susana es va aixecar del llit molt a poc a poc, vigilant de no despertar en Pau. Es va vestir tant silenciosament com va poder amb la roba que havia deixat preparada damunt la cadira el dia anterior, i va obrir amb molt de compte la porta de l’armari on també havia deixat preparada la maleta petita de rodes. No la va pas arrossegar, sinó que la va agafar amb els dos braços i va caminar de puntetes per no fer gens de soroll. Va comprovar que la nota que havia escrit seguia a sobre de la taula del menjador, en un lloc visible perquè en Pau no trigués a trobar-la, i quan va arribar al passadís va obrir la porta d’entrada i se’n va anar sense mirar enrere.
A fora encara era fosc, i la Susana va calcular que el sol trigaria més d’una hora en sortir. Tot i ser el primer dissabte de juliol feia força fred de bon matí, i no va ser fins aleshores que va recordar que era el dia del seu aniversari. Feia vint-i-nou anys. Tanmateix, per ella semblava que fos ahir quan estava estudiant la carrera d’història de l’art que tant la va apassionar. No era capaç de recordar amb exactitud en quin moment havia començat a ser infeliç, ni quan la seva vida s’havia convertit en una successió de dies tots exactament iguals els uns amb els altres. Necessitava escapar de la rutina, i no podia esperar més per fer-ho. No tenia ganes de celebrar el seu aniversari, però el pitjor de tot era que havia descobert que encara tenia menys ganes de celebrar-lo al costat d’en Pau. I com que no sabia com dir-li, l’únic que se li va ocórrer va ser fugir; deixant-li com a única i insuficient explicació aquella noteta escrita amb mala lletra i en un tros de full mig rebregat.
Mentre s’encaminava lentament cap a l’estació de tren no podia evitar preocupar-se per en Pau. De primer no entendria el que estava passant, i després tampoc voldria creure-s’ho ni admetre que ella “se n’havia anat un temps perquè necessitava retrobar-se”. Almenys hauria pogut ser una mica més explícita en el seu missatge; li hauria pogut deixar clar que no tenia intenció de tornar aviat. Va començar a sentir-se culpable, malgrat que estava segura que no seria capaç de tornar a aquell petit i opressiu pis per explicar-li tot a la cara. Amb prou feines sabia ella mateixa què volia trobar amb aquella sobtada escapada. L’únic que tenia clar era que fugia d’aquella vida que a poc a poc havia començat a avorrir i que finalment havia acabat per odiar. A més, ja s’albirava des de l’horitzó com el tren estava a punt d’arribar; ja era massa tard per fer-se enrere.
Estava cansada, però no va poder aclucar l’ull en tota l’estona que va durar el trajecte fins a Barcelona. En comptes de dormir, va continuar una bona estona neguitosa imaginant-se com reaccionaria en Pau. Ja eren gairebé les vuit del matí, així que no trigaria a despertar-se, confiat i convençut que aquell seria un dissabte com qualsevol altre: al matí treballant a la immobiliària, a la tarda sortint amb ella o quedant-se a casa veient alguna pel·lícula, i al vespre prenent unes copes amb els amics de sempre. Quan aquell tros de paper insignificant el fes adonar que la seva rutina acabava de canviar completament segurament no sabria com reaccionar. La gran diferència entre ells dos era que en Pau necessitava la rutina que precisament tant defugia la Susanna, i saber per avançat com seria cada dia, per no endur-se mai cap sorpresa. Dues persones tan diferents no podien encaixar de cap de les maneres, va pensar ella. Semblava que tot just ho acabava de descobrir, però en realitat ho havia guardat en el seu interior durant tots aquests anys. Probablement per no fer mal a en Pau ja que, malgrat que no l’estimava, si que li tenia un enorme afecte. Ara bé, un afecte insuficient.
Cada cop faltava menys per arribar a Barcelona i la Susanna encara no tenia clar quin seria el següent pas. Se’n volia anar lluny i desconnectar per un temps de carrers i cares conegudes, però no estava segura de quin havia de ser el seu destí. Fins que, de sobte, just després d’haver fet les primeres passes ja a l’estació de Barcelona, va saber què havia de fer. Acabaven de passar un grup d’estrangers per davant seu carregats amb maletes i amb uns pantalons curts que mostraven la seva pell blanca disposada i preparada per rostir-se en alguna de les platges de Catalunya. Parlaven francès. La Susanna encara no entenia com no se li havia acudit abans. Aniria a París i li faria una sorpresa a la seva germana petita, ja que l’última vegada que s’havien vist havia estat durant les vacances de Nadal. Es va animar de cop i es va posar en marxa de seguida per informar-se sobre els trens que es dirigien cap a França i els seus horaris.
No li va costar gaire descobrir que l’únic trajecte cap a París es faria en un tren d’alta velocitat al cap de dues hores i que, si no es presentava cap imprevist, arribaria a la capital de França cinc o sis hores més tard. Així doncs, tenia dues hores lliures que havia d’omplir d’alguna manera per evitar d’inquietar-se i posar-se nerviosa. Va sortir al carrer i va passejar pels voltants de l’estació, intentant de no allunyar-se gaire per no perdre’s. Va anar a parar davant d’una llibreria i va decidir comprar un llibre i alguna revista per distreure’s durant el llarg viatge que l’esperava, perquè va recordar que a la maleta no hi duia res més que l’imprescindible per passar un quants dies fora. Normalment omplia tant les maletes de viatge que li costava déu i ajuda aconseguir tancar la cremallera, però aquella vegada va fer-la sorprenentment de pressa aprofitant un moment que en Pau havia sortit a fer un encàrrec de la feina per intentar no despertar-li ni la més mínima sospita.
Aleshores va recordar-se que no havia menjat res des de feia hores, i es va encaminar altra vegada cap a l’estació, on abans de marxar havia vist una petita cafeteria. Mentre desfeia les passes que havia fet just uns instants abans, es va plantejar de trucar a la Mònica per informar-la de la seva visita, però finalment, sense saber ben bé per què, va decidir de no dir-li res. Al cap i a la fi era la seva germana i només podria alegrar-se de la seva imprevista però agradable sorpresa. A la cafeteria va demanar un cafè amb llet i un croissant de xocolata, i no va poder evitar somriure recordant que, després de tants anys fent bondat amb el menjar, acabava de demanar, impulsivament i sense pensar-s’ho gens ni mica, el mateix que solia esmorzar anys enrere a la cafeteria de la universitat abans de començar les classes. Es va asseure en una de les taules més allunyades de la barra per estar tranquil·la, i va començar a observar la gent que seia al seu voltant tot inventant històries, també com solia fer quan era més jove. La mirada se li va desviar en percebre un moviment a la porta d’entrada, i llavors el va veure.
Era en Peter; tan atractiu com sempre i amb el seu inseparable saxo penjant a l’esquena. No havia canviat gens ni mica d’ençà de l’última vegada que l’havia vist. La respiració de la Susanna es va començar a accelerar i va notar com la temperatura de les galtes li pujava a un ritme estrepitosament ràpid. Sense poder-ho evitar va pensar que no recordava quina havia estat l’última vegada que havia notat aquella sensació en veure en Pau. Però ara en Pau ja estava molt lluny.
Quan en Peter la va veure, va clavar-li la mirada més del que seria normal per mirar una simple desconeguda. Finalment la va reconèixer i se li va dibuixar un somriure a la cara que semblava que anés més dirigit a ell mateix que no pas a ella. La Susanna va pensar tantes coses en una sola centèsima de segon que no va ser capaç de processar-les a temps. L’únic que sabia del cert era que anhelava amb totes les seves forces que en Peter se li acostés sense vacil·lar ni un moment, s’assegués al seu costat i li expliqués el que havia estat fent durant tot el temps que no s’havien vist. El seu intens i fervorós desig es va veure complert gairebé en el mateix instant que el va pensar, com per art de màgia. De fet, no es podia imaginar com s’hauria sentit si en Peter hagués fet mitja volta; però en canvi, es va asseure al seu costat i li va fer dos petons amb absoluta naturalitat, com si tan sols fes dos dies que no s’haguessin vist. Ben mirat, era una bona notícia que en Peter fes com si res, ja que la seva història no havia acabat gaire bé. Per no dir gens, és clar.
La Susanna estava absorta en els seus pensaments, encara sense poder-se creure que després de tant de temps el tornava a tenir al davant.
- Per molts anys, Susanna! Quina casualitat trobar-te avui! – ella va reaccionar de sobte, baixant del seu somni llunyà. A la cara d’en Peter s’hi llegia veritable alegria. La Susanna no podia estar més contenta.
- No em puc creure que encara et recordis del dia del meu aniversari, Peter .- Va fer ella realment sorpresa.
- Com volies que m’oblidés de l’aniversari de la meva catalana preferida? He pensat molt en tu, Susanna.- El seu to de veu va tornar-se lleugerament més seriós en dir allò i la Susanna no va saber com prendre-s’ho, així que va intentar transportar la conversa cap a un terreny menys perillós, per por que tot tornés a acabar tan malament com l’última vegada, i a sobre, altre cop per culpa seva.
- Has millorat moltíssim el teu català, Peter! No em puc creure que hagis estat aquí quiet durant tant de temps...
Naturalment, en Peter no havia passat a Catalunya més de dos mesos seguits tot i que, per sorpresa de la Susanna s’havia establert a Barcelona. Tant de temps tant a prop d’ell i no n’havia sabut res... Van seguir parlant durant gairebé una hora explicant-se totes les seves històries des del fatídic dia que ella va marxar a estudiar a Itàlia durant un any; el mateix dia que l’havia vist per última vegada abans d’agafar el vol. Però cap dels dos va fer esment d’aquell moment, de la mateixa manera que a la Susanna tampoc se li va acudir en cap moment de parlar-li d’en Pau.
Les coses no podien anar millor. L’atzar, o potser el destí, va voler que en Peter agafés el mateix tren que ella. Anava a veure el primer concert de jazz d’un amic músic seu. Però encara faltava molt perquè s’haguéssin de tornar a separar, i la Susanna no es va permetre de pensar què passaria aleshores. Les coses anaven massa bé per pensar-ho, i tots dos estaven entusiasmats per parlar i per saber més sobre l’altre. I encara tenien entre cinc i sis hores de trajecte per endavant.
El viatge al seu costat va anar com una seda. Ambdós es van sentir molt còmodes l’un amb l’altre. Com si haguessin passat tots aquells anys junts. Com si mai s’haguessin separat. Van parlar de gairebé tot, i les estones de silenci no es van fer tenses, i encara menys incòmodes. De fet, qualsevol que els veiés pensaria que eren parella. Estava clar que una enorme aura de complicitat planava per sobre seu.
Quan van arribar a París a la Susanna se li havia oblidat completament que els seus camins se separaven allà. Però en Peter no li va deixar temps per recordar-ho.
- Vine amb mi al concert. – El seu posat era molt seriós. Semblava que no estava disposat a acceptar un no per resposta.
La Susanna es va emocionar tant que va reaccionar fent-li una forta abraçada. Quan es van separar, els seus llavis es van trobar en un petó llarg i apassionat. Com si tinguessin pressa per recuperar el temps perdut.
- No saps quant de temps fa que espero aquest moment. – va xiuxiuejar-li ell gairebé fregant-li l’orella amb els llavis.
- Aquest és l’aniversari més feliç de la meva vida.
Es van fondre en un altre petó igual de llarg però més dolç i tranquil. Tot estava solucionat. Eren a París, lluny de les seves anteriors vides i en una ciutat on tot era possible, i no els importava res del que havien deixat enrere. Sabien que allà hi trobarien l’oportunitat de començar de nou a compartir les seves vides. Aquella vegada estaven convençuts que, si més no, els dos s’esforçarien de valent per intentar aconseguir que la seva història no tingués final.