Quan la Rosalia es desperta l’Antonio
ja no és al llit. Té por que no se’n recordi de quin dia és avui, perquè han
decidit que tan sols aniran a sopar al seu restaurant preferit del centre de la
ciutat. Per la gran celebració falta un any sencer. Però quan entra a la cuina
veu que el seu marit l’espera amb un enorme ram de quaranta-nou roses de color
rosa, i una altra al capdamunt de color blanc. La que farà cinquanta l’any que
ve. En un racó hi ressalta una targeta daurada, molt petita en comparació amb
el ram.
El sopar serà en el nostre restaurant preferit, però de París. On vam
passar la lluna de mel tot just fa quaranta-nou anys.
La Rosalia no s’ho pot creure. Quan
torna a dirigir la mirada a l’Antonio, aquest li somriu tímidament, esperant
amb delit la seva aprovació i mostrant-li dos bitllets d’avió que surten a
primera hora de la tarda. La Rosalia se li llença als braços i li fa un petó
als llavis.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada