Menú

dimarts, 21 de maig del 2013

No és només un conte de fades i princeses (I)

Un dia més, la princesa va apartar les cortines rosades que tapaven l’única finestra de la seva habitació. Amb molta delicadesa les va plegar cap al costat, lligant-les amb unes cordes fetes amb llana blanca. Es va acostar cap a la finestra i la va obrir, tot traient el cap per veure que passava pel seu regne. Un regne no gaire gran, més aviat era una comarca. Formada per mitja dotzena de pobles. On, a l’Oest del regne, s’alçava aquell castell. Just a dalt de tot d’aquella muntanya. O més aviat en podríem dir un turó, i era un castell no massa gran. I bé, la princesa no era més que la filla d’un noble. Un noble molt adinerat, que tenia al seu servei més d’una vintena de persones, que complien un per un els desitjos de les seves filles.
Després, com si fos una rutina, atansà una cadira per seguir observant cada detall, d’aquell pati. On només hi voltava la gent atrafegada que estava al seu servei. Gent com jo, que cada dia caminàvem durant unes dues hores, per anar del poble fins al castell. A diferència dels vestits de la princesa, fets de les millors teles de la comarca, jo vestia draps bruts. Ella duia roba de cotó, i tenia algun vestit de seda importat de la Xina oriental o algun vestit de lli, provinent del nord d’Àfrica. En canvi jo... vestia robes velles i reaprofitades dels meus germans. Fetes de la llana de l’única ovella que teníem a casa. I teixit per les mans més treballadores que mai he vist, les mans de la meva mare. Per acabar, portava unes espardenyes. Molt usades a la comarca, fetes d’espart.

No em podia queixar pas. Érem quatre germans. Els dos més grans s’encarregaven de les terres del pare. No eren gran cosa. Però era suficient per a dues persones. Sembrar, llaurar, segar. Ja tenien feina per regalar i vendre. I no es podien permetre el luxe de contractar a ningú. Jo treballava al servei dels nobles. I la meva germana petita, era molt bona inventant-se històries. Però de poc li servia, ja que Déu l’havia castigada des de petita prenent-li el do de la vista, o la mare ja era massa gran per haver-la tinguda. Sempre deia que ella no veia les roselles a la primavera, ni el cel blau a l’estiu; ara bé, afirmava que en podia tenir la mateixa sensació respirant-ne el seu aroma. Ens explicava que veia altres coses, que veia les fades que ens protegien o els gnoms que escullen la nostra sort. I que tot i no poder-nos ajudar a tenir un plat a taula, sempre estava al cas d’aquests éssers màgics perquè no ens faltés la sort. Tenia una imaginació espectacular. Suposo que quan et falta alguna cosa, en desenvolupes una altre. Així és com es compensa el cos. El pare ja era vell pel camp, així que se’n cuidava dels animals de la casa. Una ovella, un gos, dos gats, cinc gallines amb el seu gall i els conills. I la mare, s’encarregava de les feines domèstiques.
Estimava molt a la meva família. I ells a mi, dins del que era possible.  Ja que tenia 23 primaveres i encara no estava casada. L’única que em comprenia era la meva germana. La resta, m’odiava. Perquè no m’interessava anar als balls populars, ni a les cerimònies. 

Tot el què era arreglar-se i fer relacions socials no m’interessava. Era perdre el temps per a mi.  Jo preferia, sense cap mena de dubte acompanyar a la meva germana al bosc. Li llegia llibres que treia d’amagat de la biblioteca del castell. I ella m’explicava noves històries. Llàstima que mai he sabut escriure, que sinó ens haguéssim fet d’or amb aquells contes. En aquella època estava molt de moda Tirant lo Blanc. I la meva germana es feia dir Plaerdemavida. Com si fos la donzella de la Carmesina. Una noia que sabia com utilitzar l’erotisme i les arts de seducció per ajudar al cavaller a aconseguir la seva estimada. Li encantava imaginar-se una vida alternativa. Li hagués agradat jugar amb els homes, per així aconseguir tants regals com hagués volgut, i a la fi, casar-se amb el més amable i carinyós, per poder formar una família. Però ningú la volia, ja que no era útil una esposa sense vista. Així que jo me’n sentia responsable de fer-la feliç i d’estar amb ella sempre que podia.


Aquesta situació no va durar gaire temps. Només tenia setze anys, quan en un intent de demostrar que podia valdre’s per si mateixa va sortir al carrer. Caminava sola, agafant-se a una paret. Sempre amb la mà a algun lloc fort i segur. Fins que havia de travessar un carrer. Agafava aire, i el travessava corrent. Amb les mans al davant per no xocar de cara. En una travessia, no va sentir a un cavaller baixant pel carrer tant ràpid com l’animal podia. Ni el cavall ni l’home van poder evitar el tràgic accident. No va morir a l’instant. Van ser dos mesos molt durs per a tota la família. La veiem sofrir dia i nit, i tot i no passar gana; no ens podíem permetre comprar medicaments per curar-la. Però si algun remei per calmar una mica el seu dolor. I ningú va ser prou valent per arravatar-li l’agonia del seu cos.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada