Un
dia més, la princesa va apartar les cortines rosades que tapaven l’única
finestra de la seva habitació. Amb molta delicadesa les va plegar cap al
costat, lligant-les amb unes cordes fetes amb llana blanca. Es va acostar cap a
la finestra i la va obrir, tot traient el cap per veure que passava pel seu
regne. Un regne no gaire gran, més aviat era una comarca. Formada per mitja
dotzena de pobles. On, a l’Oest del regne, s’alçava aquell castell. Just a dalt
de tot d’aquella muntanya. O més aviat en podríem dir un turó, i era un castell
no massa gran. I bé, la princesa no era més que la filla d’un noble. Un noble
molt adinerat, que tenia al seu servei més d’una vintena de persones, que
complien un per un els desitjos de les seves filles.
Després,
com si fos una rutina, atansà una cadira per seguir observant cada detall,
d’aquell pati. On només hi voltava la gent atrafegada que estava al seu servei.
Gent com jo, que cada dia caminàvem durant unes dues hores, per anar del poble
fins al castell. A diferència dels vestits de la princesa, fets de les millors
teles de la comarca, jo vestia draps bruts. Ella duia roba de cotó, i tenia
algun vestit de seda importat de la Xina oriental o algun vestit de lli,
provinent del nord d’Àfrica. En canvi jo... vestia robes velles i reaprofitades
dels meus germans. Fetes de la llana de l’única ovella que teníem a casa. I
teixit per les mans més treballadores que mai he vist, les mans de la meva
mare. Per acabar, portava unes espardenyes. Molt usades a la comarca, fetes
d’espart.
No
em podia queixar pas. Érem quatre germans. Els dos més grans s’encarregaven de
les terres del pare. No eren gran cosa. Però era suficient per a dues persones.
Sembrar, llaurar, segar. Ja tenien feina per regalar i vendre. I no es podien
permetre el luxe de contractar a ningú. Jo treballava al servei dels nobles. I
la meva germana petita, era molt bona inventant-se històries. Però de poc li
servia, ja que Déu l’havia castigada des de petita prenent-li el do de la vista,
o la mare ja era massa gran per haver-la tinguda. Sempre deia que ella no veia
les roselles a la primavera, ni el cel blau a l’estiu; ara bé, afirmava que en
podia tenir la mateixa sensació respirant-ne el seu aroma. Ens explicava que
veia altres coses, que veia les fades que ens protegien o els gnoms que
escullen la nostra sort. I que tot i no poder-nos ajudar a tenir un plat a
taula, sempre estava al cas d’aquests éssers màgics perquè no ens faltés la
sort. Tenia una imaginació espectacular. Suposo que quan et falta alguna cosa,
en desenvolupes una altre. Així és com es compensa el cos. El pare ja era vell
pel camp, així que se’n cuidava dels animals de la casa. Una ovella, un gos, dos
gats, cinc gallines amb el seu gall i els conills. I la mare, s’encarregava de
les feines domèstiques.
Estimava
molt a la meva família. I ells a mi, dins del que era possible. Ja que tenia 23 primaveres i encara no estava
casada. L’única que em comprenia era la meva germana. La resta, m’odiava.
Perquè no m’interessava anar als balls populars, ni a les cerimònies.
Tot el
què era arreglar-se i fer relacions socials no m’interessava. Era perdre el
temps per a mi. Jo preferia, sense cap
mena de dubte acompanyar a la meva germana al bosc. Li llegia llibres que treia
d’amagat de la biblioteca del castell. I ella m’explicava noves històries.
Llàstima que mai he sabut escriure, que sinó ens haguéssim fet d’or amb aquells
contes. En aquella època estava molt de moda Tirant lo Blanc. I la meva germana
es feia dir Plaerdemavida. Com si fos la donzella de la Carmesina. Una noia que
sabia com utilitzar l’erotisme i les arts de seducció per ajudar al cavaller a
aconseguir la seva estimada. Li encantava imaginar-se una vida alternativa. Li
hagués agradat jugar amb els homes, per així aconseguir tants regals com hagués
volgut, i a la fi, casar-se amb el més amable i carinyós, per poder formar una família.
Però ningú la volia, ja que no era útil una esposa sense vista. Així que jo
me’n sentia responsable de fer-la feliç i d’estar amb ella sempre que podia.
Aquesta
situació no va durar gaire temps. Només tenia setze anys, quan en un intent de
demostrar que podia valdre’s per si mateixa va sortir al carrer. Caminava sola,
agafant-se a una paret. Sempre amb la mà a algun lloc fort i segur. Fins que
havia de travessar un carrer. Agafava aire, i el travessava corrent. Amb les
mans al davant per no xocar de cara. En una travessia, no va sentir a un
cavaller baixant pel carrer tant ràpid com l’animal podia. Ni el cavall ni
l’home van poder evitar el tràgic accident. No va morir a l’instant. Van ser
dos mesos molt durs per a tota la família. La veiem sofrir dia i nit, i tot i
no passar gana; no ens podíem permetre comprar medicaments per curar-la. Però
si algun remei per calmar una mica el seu dolor. I ningú va ser prou valent per
arravatar-li l’agonia del seu cos.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada