Luis Buñuel

HOLA A TOTHOM!

Avui arribem a la nostra entrada número 60!!! I què millor que una bona frase per celebrar que hem arribat a un número tan gran i, sobretot, per fer-vos reflexionar!!!

Esperem que us agradi :)

Primavera

Ja tenim la primavera aquí, comença a fer més caloreta, les flors creixen per allà on poden, omplint de colors els camins. 

I evidentment, el bloc també es muda. 

ELS MEUS SEIXANTA ANYS
CANTEN LA PRIMAVERA

Aroma de primavera

alegra qualsevol cor,

perfum de roses,

olor de mar.
Vull viure la primavera,

no la vull deixar escapar.

Aroma de primavera

alegra qualsevol cor.

Qualque dia, primavera,
ja no te podré esperar.
Perfumaràs, primavera,
on mon cos descansarà.
Qualque dia, primavera,
ja no te podré esperar.

Així ès la primavera,
no la deixeu escapar.

(Joana A. Vidal Ferrer)






I no us oblideu de comentar! Tot el que en penseu dels nostres contes, què us han recordat, o fins i tot si no us ha agradat un final. Ho volem saber! Així que comenteu!

MIRA AQUÍ TOT EL QUE PARLEM DE LA PRIMAVERA

Només necessito una mica de coratge.

Em vaig mentalitzar, d'aquell dia no passava. Tenia tantes ganes d'abraçar-lo, llançar-m'hi al damunt, fer-li un petó. Però una vegada més, en veure'l, les papallones em van regirar l'estomac. Em vaig posar nerviosa, casi tremolant, desitjant que no ho notés. I només vaig poder-lo saludar amb un hola tímid i dos petons. 

El jardí oblidat

La memòria és una amant cruel amb qui tots hem d'aprendre a ballar

- Kate Morton, El jardí oblidat -

Estones amb la Hispano

La Sandra va mirar el rellotge. Deu minuts tard. Bé, encara entrava dins del que era normal, va pensar... Hauria de mantenir la calma com a mínim uns minuts més. Portava gairebé dos anys agafant cada matí i cada migdia l’autobús que la portava fins a Barcelona i la tornava cap a Igualada; parant abans per tots els pobles que s’interposaven en el camí, és clar. Però aquella vegada era diferent. Aquella vegada anava carregada fins al capdamunt, i no podia fer tard de cap de les maneres. No podia arribar tard el primer dia de la seva nova vida. Bé, potser una nova vida era exagerar massa, però el que si que era cert era que estava a punt de començar una nova etapa. I l’habitual retard del bus simbolitzava el comiat de tot el que deixava enrere (almenys durant la setmana): els pares, els amics, i la ciutat que l’havia vist créixer... Si més no, amb tretze minuts de retard encara en tenia un parell per permetre’s pensar així.

Finalment l’autobús va arribar amb divuit minuts de retard, tres més dels que la Sandra era capaç de suportar. Però, mentre anava a deixar les grans maletes de rodes al maleter, no va poder evitar escoltar les queixes que remugaven dues àvies del davant de tot; aquelles típiques àvies que encara no havia aconseguit mai d’esbrinar com s’ho feien per aconseguir sempre els millors llocs de les cues. Se li va escapar mitja rialla sense voler.

Es va asseure en un dels seients del final, del cantó de l’esquerra. Un dels que ja s’havia auto assignat des de feia temps. Sempre que no s’hi assegués algú abans que ella, és clar. Prou lluny de la porta perquè no li arribés el fred quan la gent dels pobles pugés, i prou lluny del conductor per no escoltar la música que sonés de la ràdio o, encara pitjor, dels discs que portaven els propis conductors. Aquella vegada li havia tocat el més jove de tots, esprimatxat i amb unes grenyes sempre despentinades; així que molt probablement s’havia deslliurat d’escoltar salsa i merengue durant una hora seguida.

Per primera vegada després de tantes vegades viatjant amb autobús dos cops al dia, se sentia esperançada. Aquell era un viatge totalment diferent, un viatge sense tornada. La Sandra va mirar el rellotge. L’autobús arrencava setze minuts més tard del previst, un retard considerable. Però, per primera vegada, la Sandra va ser capaç de tranquil·litzar-se, tancar els ulls i caure en un son lleuger; importunat pels bruscos sotracs de l’autobús, però també l’emoció de tenir l’oportunitat de fer un brusc i positiu canvi en la seva nova vida.

Peresa

PECATS ADOLESCENTS

El noi estava assegut, mirant fixament a l'ordinador. En un moment pensà en el treball que li havien manat per la setmana següent. Però, moure el ratolí per tancar aquella pantalla, girar la cadira per mirar als apunts... Era massa força de voluntat. 

Proverbi per ser feliç

<<Si vols ser feliç una hora, emborratxa't. Si vols ser feliç un dia, mata el porc. Si vols ser feliç una setmana, fes un viatge. Si vols ser feliç un any casa't. Si vols ser feliç tota la vida, tingues un hort.>> 

Refrany xinès. 

Àfrica, Júlia i Mariona.

El poltergeist de l'electricitat.

L’Àfrica ha invitat a una amiga al pis. Les dues són fanàtiques del futbol, i avui era una cita indispensable per als amants d’aquest esport. Barça – Milan, la remuntada del Barça. Si guanyava 3-0, es classificaven. Un gran partit, acompanyat d’un bon sopar i de l’altre companya de pis. Per sort de l’amiga, ha marxat abans que quelcom terrible succeís.

La Mariona a l’habitació estudiant, la Júlia mirant la televisió i l’Àfrica a l’ordinador, parlant pel Facebook. Les tres ben concentrades amb la seva feina. Quan de cop i volta, se n’ha anat la llum. La Mariona, concentrada a l’ordinador amb la seva redacció no se n’ha adonat fins al cap d’una estona quan ha alçat el cap, però les altres dues noies, han fet un bon bot. Més la Júlia, que és bastant poruga, mentre l’Àfrica se’n reia.

Les dues han pensat que tornaven a ser els ploms. Maleït el qui va fer aquella instal·lació, salten cada dos per tres. Però aquest cop, no és culpa del mateix. Aprofitant la llum del portàtil, les dues se’n van cap al quadre elèctric per a confirmar-ho. Veuen que tot està bé, i decideixen sortir a les escales, per veure si és comú a tot el bloc. En aquell mateix moment se senten 30 portes més obrint-se i tancant-se. Veus de gent espantada, d’altres maleint al primer que han trobat, i d’altres intentat espantar. Les dues noies, obren la porta. Tot està completament fosc.

-Tanca-la ja! –Crida la Júlia. L’Àfrica ho fa en un moment, encara que es fa la valenta, tampoc li fa gaire gràcia. –Comprova que l’has tancat bé!

-Si, si! Ja està tancada. –Diu tot tibant la porta.

Es tornen a asseure al sofà. Just en el moment en què la Mariona s’uneix al grup. Les tres noies, ara semblen hipsters¹. Enlloc d'espelmes, que són molt mainstream², fan servir els seus portàtils d'espelma.

Aleshores, la Júlia s’aixeca, poruga amb la intenció de fer alguna cosa. Quan la llum de sobte torna. Només han estat unes mil·lèsimes de segon. Just en el moment en què s’ha aixecat. Instantàniament s’asseu de nou, i es torna a posar en peu. L’Àfrica se la mira amb cara de “ola k aces”³. Mentre la Júlia repeteix el procés de nou.

-Què passa? Potser així es torna a engegar!

Després d’alguns moments de desesperació, riure esbojarrat i paranoia. Després de descobrir que sense electricitat no es carreguen els mòbils, i que sense mòbils, l’endemà ningú es despertaria, i que farien tots tard. Després d’aquesta mini desesperació torna la llum per un moment.

-Ueee! –crida la Mariona. S’apaga. –Noo...-Diu sense gaire entusiasme. S’encén de nou. –Ueee! Torna a cridar. I altre cop. –Noo.... I això... uns tres cops més.

La Mariona se’n va a dormir, però tot just abans mira per la finestra. Es pot apreciar un paisatge desèrtic, desolador. Per estar celebrant una victòria del barça no hi ha ningú al carrer. I es clar, des de un vuitè pis podem veure com no hi ha llum en tot el barri. Ni als blocs, ni als pisos ni al carrer. Tot fosc. Ben bé, s’imaginen estar en un apocalipsis zombie.

En els moments que queden, abans que no se’n vagi la llum. La Júlia i l’Àfrica fan teories i conspiracions.

-Anem a espantar als veïns del 6è! –diu la primera.

-És un poltergeist de l’electricitat que ens ha vingut a tocar els nassos. –diu la segona mentre s’escolta un soroll semblant a un udol, que en realitat és una moto solitària que passa pel carrer.

És aleshores quan per fi la llum torna, mitja hora després. Mitja hora perduda per a les tres noies. Sense televisor, sense pantalla, sense res per poder absorbir una mica més la seva imaginació i les seves vides. I se n’han adonat que mitja hora sense llum, ha estat prou divertida per a recordar-ho d’ara endavant com una anècdota divertida.

Glossari

*¹Hipsters: persones que no volen seguir la moda actual, es vesteixen amb quatre draps, però es poden distingir fàcilment pel seu iphone a la mà.

*²Mainstream: algun fet o cosa molt comuna entre la gent. Tothom mira el futbol, és molt mainstream mirar futbol.

*³Ola K aces: és una frase que s’ha posat molt de moda entre els joves que prové de la forma d’escriure o destrossar la llengua d’alguns individus del país. Significa, el què vol dir. 

Avui és la teva

-La vida no et donarà una oportunitat rere l'altre.

+Per què ho dius això?

-Perquè t'hi llencis d'una vegada i et deixis de tantes històries.

Per als amics

És difícil trobar a un bon amic, encara ho és més deixar-lo i impossible oblidar-lo. 

Una abraçada val més que mil paraules. Un amic val més. 


Dues frases típiques que pots trobar per internet sobre l'amistat. Només volem dir-vos que mai és un mal moment per fer una abraçada a un amic o a una persona estimada.

Pluja de paraules

Hola a tothom!

Avui us deixem una història t una mica especial... estranya i potser sense gaire sentit, però divertida de realitzar! Es tracta d'un joc en el qual s'ha de crear una petita història amb un temps determinat i amb la condició que hi apareguin un seguit de paraules, a vegades força complicades de relacionar entre si. Us animem a fer la vostra pròpia història amb les mateixes paraules! 

EL BON HOME

El bon home va aixecar-se com cada dia a dos quarts de vuit del matí. Com sempre, el primer que va fer després de sortir de casa va ser anar a buscar el diari per assabentar-se clarament del que li esperaria en aquell dia. Va veure que no seria un dia gens fàcil: el diari estava ple de males notícies. Aleshores va agafar la seva bicicleta per anar a treballar i se li va punxar la roda del davant. Ostres! Un altre dia arribaria tard. Al final el seu superior el faria fora, va pensar. Però, de fet, la seva feina no li feia ni fu ni fa. Segur que hi havia professions millors que les d’estar-se tot el dia en una fàbrica de mitjons.  Mentre pensava això se li va acostar un borinot enorme, d’aquells que fan tant soroll. Definitivament s’havia llevat amb el peu esquerre i dubtava si anar a la feina o no. Va tornar a casa i mentre fregava els plats del sopar del dia abans se li va caure un ganivet al terra perquè se li havia escapat un esternut empipador i imprevist. Encara sort que no li havia caigut al peu! Va pensar que el millor seria tornar-se a estirar al llit per poder començar de nou el dia. A veure si a partir de llavors seria almenys una mica millor.

No et prenguis mai en broma els somnis d'un nen petit

"Per molts anys Mama!" Digué el seu fill. Ella estava contenta de fer anys, i a la vegada trista, ja que en complia 40. Però en veure com el nen va agafar el número 4 de les espelmes, li va demanar al seu pare que li encengués i després la va apagar. Així un i altre cop. No va dubtar en preguntar-li: "Fill, com és que t'agrada tant bufar aquesta espelma?" "Per què ja tinc quatre anys, i cada cop puc demanar un desig nou. Tu no n'has demanat cap mama?" No ho havia fet pas, així que les agafà de nou i demanar un desig exprés pel seu fill. "QUE NO SE LI ACABI MAI LA IMAGINACIÓ!"

Cartes ensucrades (III)

Continua la mini-novel·la dels enamorats del temps! Si t'has perdut el principi... Llegeix-la aquí mateix!  Enganxat-'hi!

CARTES ENSUCRADES

Victòria o Maria?

Van anar passant els dies, i fins i tot els mesos, i tot i no haver trobat cap altre pista sobre com s’enviaven les cartes, ens continuàvem escrivint. No hi havia dia que passés sense una carta a sobre de la tauleta. La primera cosa que feia cada dia era llegir-les, encara estirat al llit i tapat amb els llençols per evitar que s’hi filtrés el fred mentre llegia. Ja s’havia convertit en una rutina.

A més a més, les nostres cartes havien canviat. Ja no parlaven sobre el misteri que feia que cada matí m’estiguessin esperant sobre la taula les històries d’una persona que vivia en el passat. D’aquella persona. Ara parlaven de nosaltres. Del que havíem fet durant el dia, del moment en què a un de nosaltres li havia passat alguna cosa que li havia fet pensar en l’altre, de la tristesa que sentíem tenint la seguretat que mai ens podríem veure les cares, que mai ens podríem tocar.... Definitivament, ens havíem enamorat.

Primer no estava segur del que em passava, de quin era el sentiment que a poc a poc s’havia anat obrint camí dins del meu cor. Però un dia, un dia qualsevol, en vaig estar segur. Em vaig adonar que ja no podia viure sense tenir notícies seves. Un dia en què no rebia la carta per qualsevol motiu, es convertia en un dia sense sentit, en el qual no parava de pensar en quin hauria pogut ser el problema que havia impedit a la Victòria enviar-me-la.

- Riiiiiiiing!- En sentir el soroll del timbre, vaig baixar de la lluna deixant de banda els meus pensaments. La cullera em va caure sobre el plat i va esquitxar tot el seu voltant. Em vaig aixecar sobresaltat i vaig anar a obrir la porta ràpidament.

- Eudald! – Va cridar emocionada. Se’m va tirar a sobre tan ràpid que no vaig poder veure qui era, però aquella veu no em va deixar cap dubte de que era la Maria.

- Maria... què hi fas aquí?

- Doncs mira, que aquest matí, estava comprant al mercat i allà hi havia un premi. O sigui, hi havia com una mena de tómbola i llavors jo he tirat per a veure si tenia sort, però és impossible perquè a mi mai em toca res. Però, saps què? M’ha tocat una entrada! Bé, en realitat dues entrades pel cine, per anar a veure Frankenstein, aquella que acaben d’estrenar! I volia anar-hi amb la Marisol que és una amiga de quan anava a l’escola, però que està malalta i té angines... i clar no ha pogut venir. Llavors he pensat, a qui li puc dir? Perquè a veure, amb ma mare no aniré al cine, pobra dona, li agafaria un atac de cor quan veiés la cara de Frankenstein. Llavors he pensat, mira tu, l’Eudald! Perquè, bé, doncs tu...

- Eh, eh! Para el carro! Què estàs dient?

- Doncs...vols venir amb mi al cine?

- No ho sé, perquè jo...

- Així, si que vens? –va dir fent cara de nena petita i temptant-me a dir que si.

- Bé...

- Gràcies! Ja sabia que em diries que si! Vinga, anem, som-hi! – Se’m va llançar a sobre un altre cop i ja no li vaig poder dir res més. Estava tan entusiasmada, que gairebé em va arrossegar fins al carrer.

La pel·lícula va durar més o menys dues hores. No va ser gaire terrorífica pel meu gust, però a la Maria si que li va semblar espantosa, perquè se’m va arrapar més d’una vegada. No volia ser desagradable però em posava nerviós tenir-la tan a prop i sempre intentava apartar-me’n dissimuladament.

Quan va acabar la pel·lícula, vam anar a donar una volta per la Rambla fins que es va fer fosc. Mentre passejàvem, vaig pensar que potser l’havia de convidar a alguna cosa per tornar-li el favor, per quedar bé.

- Perdona Maria, què et semblaria si et convido a sopar aquesta nit?- Vaig preguntar-li tímidament i no gaire convençut. Ella em va mirar amb un somriure tímid, però que demostrava que estava contenta.

- Doncs... no puc avui, ja que haig d’anar a veure la Marisol, que li he promès...-Vaig pensar que m’havia anat bé arriscar-me, ja que havia quedat bé i a més a més no hauria de portar-la a sopar, tot i que aquest sentiment es va esvair ràpidament. – Però... moltes gràcies, podem anar-hi la setmana que bé si et sembla bé.

La vaig acompanyar fins a casa seva, ja que no volia que anés sola pel carrer tant fosc. Quan estàvem davant de la porta acomiadant-nos, jo li deia que ja ens veuríem pel forn, quan em va mirar amb un somriure murri, i em va besar als llavis. Va ser només un instant. Em vaig posar molt nerviós, però no sabia per què era.

Quan es va separar de mi, els seus ulls brillaven amb molta intensitat, i va desaparèixer per la porta de casa seva.

Mentre caminava cap a casa, el meu cap no va ser capaç de pensar en res i quan per fi vaig arribar, el primer que vaig fer va ser anar cap a la tauleta per escriure-li una carta. Li vaig explicar tot el que m’havia passat aquella tarda, i el petó que m’havia deixat tan desconcertat. Després d’haver deixat la carta damunt de la tauleta com cada dia, me’n vaig anar al lavabo, i mentre em mirava al mirall me’n vaig penedir d’haver-li escrit. No li volia explicar tot allò que m’havia passat. Què pensaria de mi? Així que me’n vaig anar cap a l’habitació per tal de canviar el contingut de la carta, però ja havia desaparegut.

L’endemà em vaig despertar molt d’hora. Havia passat una nit molt dolenta i m’havia costat molt adormir-me.

22 de juny de 1732

Estimat Eudald,

Gràcies per haver-me explicat el que sents. Feia temps que volia descobrir què pensaves realment, i ara crec que ja ho sé. Pel temps que fa que ens escrivim, em sembla que estàs massa enganxat a les nostres cartes. Hauries de fer la teva vida i anar amb aquesta noia, estic segura que l’estimes, però no pots tirar endavant per culpa meva, que m’he interposat en el teu camí. Ens hem obsessionat massa amb les cartes, perquè jo només penso en tu, i això no és bo.

A més a més, sé que vas deixar de buscar la forma de trobar una connexió entre els dos mons, ja que fa temps que no me’n parles. Però m’imagino que ho feies per no perdre el contacte amb mi. I t’ho agraeixo, perquè no hauria pogut suportar deixar de rebre cartes teves així, de sobte.

Tot i així penso que ha arribat el moment d’intentar seguir el nostre camí, cadascú per la seva banda. No et dic que ens deixem d’escriure, però sí que, si alguna vegada ens passa alguna cosa com la que et va passar a tu ahir, ens deixem portar pel que sentim sense pensar en l’altre

Espero que em responguis aviat

Victòria.

Després d’aquella carta em vaig quedar desconcertat. Intentava fer-se la forta i buscava excuses per autocompadir-se? Com aquell que diu: “Mira quina sort, avui no ha fet vent” quan està plovent a bots i barrals? No sabia què fer ni què pensar, com tota aquella última temporada de la meva vida.

La setmana em va passar molt ràpid, i gairebé sense que me n’adonés ja tornava a ser dissabte. No havia anat cap dia al forn a veure la Maria, ni a comprar pa. Però tot i així ja la tornava a tenir davant de la porta de casa, preparada i entusiasmada amb l’idea d’anar a sopar.

La vaig portar en un restaurant que coneixia, on feien unes paelles boníssimes. Ella va estar parlant gairebé tota l’estona i jo em limitava a escoltar i a contestar només quan era necessari i intentar evitar parlar de l’altre dia, però finalment aquell moment va arribar.

- Per cert, com és que no has vingut a comprar pa durant tota la setmana? – Va preguntar-me de sobte molt encuriosida

- Bé... no he tingut gaire temps... he estat molt ocupat amb les coses de la universitat...

- De veritat? Doncs fa dos dies vaig trobar-me a la teva mare pel carrer i em va dir que no tenies gaire feina aquests dies...

- Doncs, bé... no ho sé, potser si...

- No em volies venir a veure després del que va passar l’últim dia, oi? – va dir ràpidament, sense deixar-me acabar la frase, tot i que no tenia gens clar el que li anava a dir – Jo no volia que t’ho prenguessis malament... em sap greu, potser m’he confós, però em pensava que...

- No, no! No m’ho vaig prendre malament però ara mateix no... – no sabia com continuar, no volia explicar-li la veritat però tampoc volia fer-la patir més.

- Tranquil, ho entenc. – va dir de sobte amb cara comprensiva, mentre agafava les meves mans amb les seves.- Segurament hi ha una altra persona, oi? Però no pateixis, jo puc esperar... De fet, esperaré fins que m’estimis a mi, i hagis oblidat a l’altre noia.

Em vaig quedar callat, ho va dir tan directament que no vaig saber com contestar-li. Va ser una estona molt incòmoda. Tot i que ella intentava trencar el gel parlant d’altres coses sense importància; com la festa major o un concert que farien d’algun cantant del qual jo no havia sentit a parlar mai; jo no podia pensar amb claredat i contestava monòtonament amb sis i nos.

Finalment vam acabar de sopar, i jo em vaig treure un gran pes de sobre quan la Maria em va preguntar si la podia acompanyar fins a casa. Aquella estona se m’havia fet eterna i només tenia ganes d’arribar a casa per poder pensar tranquil•lament. Tenia tantes coses per pensar... i tot i així no sabia ni per on començar. Estava fet un embolic.

Vam estar en silenci durant tot el camí. Quan només faltaven dos carrers per arribar, vaig girar-me per mirar a la Maria. Caminava amb el cap cot, i se la veia trista. Em vaig aturar un moment, ella va fer dues passes sola, però al veure que no anava ningú al seu costat es va aturar i va girar-se per mirar-me. M’hi vaig acostar i li vaig agafar la mà, fent que ella s’apropés a mi. I quan vam estar els dos junts vaig rodejar-la amb els meus braços fent-li una forta abraçada, i li vaig dir a cau d’orella:

- Ets una noia molt especial, però ara mateix estic fet un embolic, si em pots esperar durant una mica de temps, potser podré estar amb tu. Ara no voldria equivocar-me i perdre la teva amistat – I després de dir-li això, li vaig fer un petó a la galta. A la Maria li va caure una llàgrima. Es va quedar un moment allà quieta, però de seguida va somriure i va continuar caminant. Aquesta vegada, amb el cap ben amunt. 

CONTINUA