Menú

dissabte, 2 de març del 2013

Cartes ensucrades (III)



Continua la mini-novel·la dels enamorats del temps! Si t'has perdut el principi... Llegeix-la aquí mateix!  Enganxat-'hi!



Victòria o Maria?


Van anar passant els dies, i fins i tot els mesos, i tot i no haver trobat cap altre pista sobre com s’enviaven les cartes, ens continuàvem escrivint. No hi havia dia que passés sense una carta a sobre de la tauleta. La primera cosa que feia cada dia era llegir-les, encara estirat al llit i tapat amb els llençols per evitar que s’hi filtrés el fred mentre llegia. Ja s’havia convertit en una rutina.

A més a més, les nostres cartes havien canviat. Ja no parlaven sobre el misteri que feia que cada matí m’estiguessin esperant sobre la taula les històries d’una persona que vivia en el passat. D’aquella persona. Ara parlaven de nosaltres. Del que havíem fet durant el dia, del moment en què a un de nosaltres li havia passat alguna cosa que li havia fet pensar en l’altre, de la tristesa que sentíem tenint la seguretat que mai ens podríem veure les cares, que mai ens podríem tocar.... Definitivament, ens havíem enamorat.

Primer no estava segur del que em passava, de quin era el sentiment que a poc a poc s’havia anat obrint camí dins del meu cor. Però un dia, un dia qualsevol, en vaig estar segur. Em vaig adonar que ja no podia viure sense tenir notícies seves. Un dia en què no rebia la carta per qualsevol motiu, es convertia en un dia sense sentit, en el qual no parava de pensar en quin hauria pogut ser el problema que havia impedit a la Victòria enviar-me-la.

- Riiiiiiiing!- En sentir el soroll del timbre, vaig baixar de la lluna deixant de banda els meus pensaments. La cullera em va caure sobre el plat i va esquitxar tot el seu voltant. Em vaig aixecar sobresaltat i vaig anar a obrir la porta ràpidament.
- Eudald! – Va cridar emocionada. Se’m va tirar a sobre tan ràpid que no vaig poder veure qui era, però aquella veu no em va deixar cap dubte de que era la Maria.
- Maria... què hi fas aquí?
- Doncs mira, que aquest matí, estava comprant al mercat i allà hi havia un premi. O sigui, hi havia com una mena de tómbola i llavors jo he tirat per a veure si tenia sort, però és impossible perquè a mi mai em toca res. Però, saps què? M’ha tocat una entrada! Bé, en realitat dues entrades pel cine, per anar a veure Frankenstein, aquella que acaben d’estrenar! I volia anar-hi amb la Marisol que és una amiga de quan anava a l’escola, però que està malalta i té angines... i clar no ha pogut venir. Llavors he pensat, a qui li puc dir? Perquè a veure, amb ma mare no aniré al cine, pobra dona, li agafaria un atac de cor quan veiés la cara de Frankenstein. Llavors he pensat, mira tu, l’Eudald! Perquè, bé, doncs tu...
- Eh, eh! Para el carro! Què estàs dient?
- Doncs...vols venir amb mi al cine?
- No ho sé, perquè jo...
- Així, si que vens? –va dir fent cara de nena petita i temptant-me a dir que si.
- Bé...
- Gràcies! Ja sabia que em diries que si! Vinga, anem, som-hi! – Se’m va llançar a sobre un altre cop i ja no li vaig poder dir res més. Estava tan entusiasmada, que gairebé em va arrossegar fins al carrer.

La pel·lícula va durar més o menys dues hores. No va ser gaire terrorífica pel meu gust, però a la Maria si que li va semblar espantosa, perquè se’m va arrapar més d’una vegada. No volia ser desagradable però em posava nerviós tenir-la tan a prop i sempre intentava apartar-me’n dissimuladament.

Quan va acabar la pel·lícula, vam anar a donar una volta per la Rambla fins que es va fer fosc. Mentre passejàvem, vaig pensar que potser l’havia de convidar a alguna cosa per tornar-li el favor, per quedar bé.

- Perdona Maria, què et semblaria si et convido a sopar aquesta nit?- Vaig preguntar-li tímidament i no gaire convençut. Ella em va mirar amb un somriure tímid, però que demostrava que estava contenta.
- Doncs... no puc avui, ja que haig d’anar a veure la Marisol, que li he promès...-Vaig pensar que m’havia anat bé arriscar-me, ja que havia quedat bé i a més a més no hauria de portar-la a sopar, tot i que aquest sentiment es va esvair ràpidament. – Però... moltes gràcies, podem anar-hi la setmana que bé si et sembla bé.

La vaig acompanyar fins a casa seva, ja que no volia que anés sola pel carrer tant fosc. Quan estàvem davant de la porta acomiadant-nos, jo li deia que ja ens veuríem pel forn, quan em va mirar amb un somriure murri, i em va besar als llavis. Va ser només un instant. Em vaig posar molt nerviós, però no sabia per què era.

Quan es va separar de mi, els seus ulls brillaven amb molta intensitat, i va desaparèixer per la porta de casa seva.

Mentre caminava cap a casa, el meu cap no va ser capaç de pensar en res i quan per fi vaig arribar, el primer que vaig fer va ser anar cap a la tauleta per escriure-li una carta. Li vaig explicar tot el que m’havia passat aquella tarda, i el petó que m’havia deixat tan desconcertat. Després d’haver deixat la carta damunt de la tauleta com cada dia, me’n vaig anar al lavabo, i mentre em mirava al mirall me’n vaig penedir d’haver-li escrit. No li volia explicar tot allò que m’havia passat. Què pensaria de mi? Així que me’n vaig anar cap a l’habitació per tal de canviar el contingut de la carta, però ja havia desaparegut.

L’endemà em vaig despertar molt d’hora. Havia passat una nit molt dolenta i m’havia costat molt adormir-me.



22 de juny de 1732

Estimat Eudald,

Gràcies per haver-me explicat el que sents. Feia temps que volia descobrir què pensaves realment, i ara crec que ja ho sé. Pel temps que fa que ens escrivim, em sembla que estàs massa enganxat a les nostres cartes. Hauries de fer la teva vida i anar amb aquesta noia, estic segura que l’estimes, però no pots tirar endavant per culpa meva, que m’he interposat en el teu camí. Ens hem obsessionat massa amb les cartes, perquè jo només penso en tu, i això no és bo.

A més a més, sé que vas deixar de buscar la forma de trobar una connexió entre els dos mons, ja que fa temps que no me’n parles. Però m’imagino que ho feies per no perdre el contacte amb mi. I t’ho agraeixo, perquè no hauria pogut suportar deixar de rebre cartes teves així, de sobte.

Tot i així penso que ha arribat el moment d’intentar seguir el nostre camí, cadascú per la seva banda. No et dic que ens deixem d’escriure, però sí que, si alguna vegada ens passa alguna cosa com la que et va passar a tu ahir, ens deixem portar pel que sentim sense pensar en l’altre

Espero que em responguis aviat

Victòria.



Després d’aquella carta em vaig quedar desconcertat. Intentava fer-se la forta i buscava excuses per autocompadir-se? Com aquell que diu: “Mira quina sort, avui no ha fet vent” quan està plovent a bots i barrals? No sabia què fer ni què pensar, com tota aquella última temporada de la meva vida.

La setmana em va passar molt ràpid, i gairebé sense que me n’adonés ja tornava a ser dissabte. No havia anat cap dia al forn a veure la Maria, ni a comprar pa. Però tot i així ja la tornava a tenir davant de la porta de casa, preparada i entusiasmada amb l’idea d’anar a sopar.

La vaig portar en un restaurant que coneixia, on feien unes paelles boníssimes. Ella va estar parlant gairebé tota l’estona i jo em limitava a escoltar i a contestar només quan era necessari i intentar evitar parlar de l’altre dia, però finalment aquell moment va arribar.

- Per cert, com és que no has vingut a comprar pa durant tota la setmana? – Va preguntar-me de sobte molt encuriosida
- Bé... no he tingut gaire temps... he estat molt ocupat amb les coses de la universitat...
- De veritat? Doncs fa dos dies vaig trobar-me a la teva mare pel carrer i em va dir que no tenies gaire feina aquests dies...
- Doncs, bé... no ho sé, potser si...
- No em volies venir a veure després del que va passar l’últim dia, oi? – va dir ràpidament, sense deixar-me acabar la frase, tot i que no tenia gens clar el que li anava a dir – Jo no volia que t’ho prenguessis malament... em sap greu, potser m’he confós, però em pensava que...
- No, no! No m’ho vaig prendre malament però ara mateix no... – no sabia com continuar, no volia explicar-li la veritat però tampoc volia fer-la patir més.
- Tranquil, ho entenc. – va dir de sobte amb cara comprensiva, mentre agafava les meves mans amb les seves.- Segurament hi ha una altra persona, oi? Però no pateixis, jo puc esperar... De fet, esperaré fins que m’estimis a mi, i hagis oblidat a l’altre noia.

Em vaig quedar callat, ho va dir tan directament que no vaig saber com contestar-li. Va ser una estona molt incòmoda. Tot i que ella intentava trencar el gel parlant d’altres coses sense importància; com la festa major o un concert que farien d’algun cantant del qual jo no havia sentit a parlar mai; jo no podia pensar amb claredat i contestava monòtonament amb sis i nos.

Finalment vam acabar de sopar, i jo em vaig treure un gran pes de sobre quan la Maria em va preguntar si la podia acompanyar fins a casa. Aquella estona se m’havia fet eterna i només tenia ganes d’arribar a casa per poder pensar tranquil•lament. Tenia tantes coses per pensar... i tot i així no sabia ni per on començar. Estava fet un embolic.

Vam estar en silenci durant tot el camí. Quan només faltaven dos carrers per arribar, vaig girar-me per mirar a la Maria. Caminava amb el cap cot, i se la veia trista. Em vaig aturar un moment, ella va fer dues passes sola, però al veure que no anava ningú al seu costat es va aturar i va girar-se per mirar-me. M’hi vaig acostar i li vaig agafar la mà, fent que ella s’apropés a mi. I quan vam estar els dos junts vaig rodejar-la amb els meus braços fent-li una forta abraçada, i li vaig dir a cau d’orella:

- Ets una noia molt especial, però ara mateix estic fet un embolic, si em pots esperar durant una mica de temps, potser podré estar amb tu. Ara no voldria equivocar-me i perdre la teva amistat – I després de dir-li això, li vaig fer un petó a la galta. A la Maria li va caure una llàgrima. Es va quedar un moment allà quieta, però de seguida va somriure i va continuar caminant. Aquesta vegada, amb el cap ben amunt. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada