La casa de Riverton

"Las guerras hacen que la historia parezca engañosamente simple. Proporcionan puntos de inflexión definidos, separaciones claras: antes y después; ganador y perdedor; bien y mal. La verdadera historia, el pasado, no se le parece, no es plana, no es lineal. No sigue una planificación. Es escurridiza, como un líquido, infinita e incognoscible como el espacio. Y es modificable. Cuando creemos encontrar un patrón, la perspectiva cambia, aparece una versión alternativa, resurge un recuerdo largamente olvidado. "

La casa de Riverton, Kate Morton.

Guernica, Pablo Picasso

La caputxeta vermella

Hi havia una vegada una noieta que vivia amb la seva mare. Sempre es portava molt bé, però era una mica gandula. Tot i així, sempre que la seva mare li demanava que li fes un favor per a la seva àvia, ho feia de bon grat; ja que sempre li venia de gust anar a veure a la seva àvia.

Aquell matí, la mare li va demanar que portés un cistell ple de tomàquets, ous i confitures a la seva àvia. Tot i que li feia una mica de mandra, la nena va acceptar. Es va posar una caputxa vermella, va agafar un cistell i es va posar a caminar bosc amunt.

La caputxeta anava xino-xano pel camí, entretenint-se a mirar les papallones, olorant les flors del camí, i recollint alguna planta aromàtica per a la mare, perquè fes un bon rostit.

En arribar a una cruïlla, va dubtar per un moment quin camí havia d’agafar. Quan aleshores, va aparèixer un llop del costat del camí.

- Bon dia Caputxeta, cap on vas? –li va preguntar el llop, mentre somreia sense ensenyar les seves dents punxegudes.

- Hola llop, me’n vaig cap a casa de l’àvia. –va contestar la noieta.

- Doncs, jo sé un camí que és molt i molt ràpid. Si passes per l’esquerre arribaràs a casa l’àvia en un tres i no res.

La Caputxeta va començar a caminar pel camí de l’esquerre, mentre que el llop va agafar el de la dreta. El que no sabia la nena, és que el camí que havia escollit era més llarg. I el camí del llop era molt més curt.

El llop va córrer cap a casa de l’àvia, i tant bon punt va arribar, va tancar l’àvia a l’armari. Es va posar una camisa de dormir i es va estirar al llit.

Una estona més tard va arribar la caputxeta a casa de l’àvia. Va trucar a la porta, però ningú la va obrir. Tanmateix, va sentir de fons.

- Caputxeta! Passa, passa, que estic a l’habitació. –va dir el llop amb una veu molt fina, intentant imitar a l’àvia.

La nena va entrar a l’habitació. Va deixar el cistell, a la tauleta de nit, i es va dirigir a la seva àvia.

-Mira àvia, t’he portat una mica de menjar. –aleshores es va fixar en la cara de la seva àvia.-Àvia, quins ulls més grossos que tens. –va preguntar encuriosida.

-Són per veure’t millor, filleta. –va respondre el llop. 

-Àvia, però quin nas més gran que tens.

-És per olorar-te millor, filleta.

-I quines orelles més grosses que tens.

-Són per escoltar-te millor, filleta.

- Àvia, i quina boca més gran que tens.

-És per menjar-te més bé! –va respondre el llop, amb la seva veu greu, mentre saltava al damunt de la pobra nena.

La caputxeta va començar a córrer, va sortir de la casa en direcció del bosc, i allí va començar a cridar mentre buscava el camí. Per sort, un caçador la va sentir. El caçador, va agafar l’escopeta i d’un cop va disparar al llop, el qual va marxar corrents bosc endins.

Després van tornar a casa de l’àvia. La van deslligar, i tots tres es van prendre una tassa de te, van menjar anissos i van ser feliços.

FI!

El noi de la boina i la jaqueta negra

Janina Berzosa Poch
Foto feta a la Fira de Capalledes 2013.

El noi de la boina i la jaqueta negra s’aixeca més d’hora que la resta del poble, quan el sol encara no ha sortit. Fa fred i molt vent, així que dóna dues voltes a la bufanda de manera que li toqui amb la boina per tal que li tapi les orelles i també la boca; i es corda la cremallera de la jaqueta fins a dalt de tot, fins que li oprimeix tant el coll que gairebé li fa mal. Però no es posa guants. És del parer que si du la resta del cos ben abrigat, li serà més fàcil de suportar el fred a les mans. Arrossega el cavallet i la resta d’estris de pintura fins al lloc exacte on té previst passar tot el matí. Desplega el cavallet i en col·loca les potes just a sota de les marques que va fer amb guix el dia abans. Obre el maletí d’estris nou de trinca i disposa tots els pinzells i les pintures al seu lloc amb molta cura; mentre recorda com el seu avi li explicava que la disposició prèvia dels materials necessaris per a pintar formen part de la pròpia obra d’art. Finalment posa el llenç damunt del cavallet amb el mateix tacte i minuciositat i espera amb paciència i emoció continguda el moment precís i exacte en el qual sortirà el sol i il·luminarà amb una llum característica, intensa i fugaç el paisatge que l’envolta: el paisatge que tant estima del seu poble, i que a partir d’aleshores sap que serà l’objecte de tota la seva creació artística.

Aquesta nit digues que m'estimes

Hola a tots!

Avui us deixo una frase d'un llibre de Federico Moccia. És una petita definició de la vida vista des d'una perspectiva que no vaig poder passar per alt sense anotar-la a cap lloc per recordar-la més tard.

Espero que us agradi o que, si més no, la trobeu interessant.

"Quants cops una imatge aconsegueix fer-nos somiar, es converteix en la possibilitat de fer realitat tots els nostres desitjos, però després la realitat és una altra cosa. La vida és una serie de somnis que es fan malbé, és aquella estrella fugaç que concedeix el desig a un altre."

Aquesta nit digues que m'estimes, Federico Moccia.

Fotografia: Janina Berzosa Poch

: 

L'instint contra la natura.

En època de sequera només sobreviuen aquells que han estat previsors. Aquells que durant l’època torrencial van emmagatzemar aigua, la van reaprofitar fins l’última gota. Pel conreu, per saciar la set. No com aquells que en començar la calor, la van malgastar per gaudir-la. Només els estalviadors, són capaços d’aconseguir auto mantenir-se. Però no només fa falta una bona organització. Sinó que també és necessari l’enginy, per poder esquivar aquells que en l’absoluta desesperació, l’intentaran robar. Ja sigui l’aigua, l’aliment restant o bé trencar qualsevol cosa per veure com el veí, està igual de fotut que ell.

Ara bé, en èpoques torrencials,  on plou dia sí dia també. Tot canvia. El que va ser previsor en sequera, també ho és per a les èpoques de pluja. I va reforçar la casa amb tot el que trobava. Tot i això, hi ha anys en què res és possible per a poder tenir una mica de tranquil·litat. I aquest any, pintava molt malament.

Les previsions dels savis, auguraven un mal any. Tothom havia reforçat les parets, finestres i portes de les seves cases. Entre tot el poble havien creat un espai comunitari, per als que quedessin sense un habitatge. Tot i les males previsions, la gent estava contenta. Es notava un aire feliç, de seguretat. Com si aquell any, on tothom havia treballat en equip, res els pogués derrotar.

Tal i com era previsible, a finals d’octubre van començar les pluges. Pluges suaus, al principi. No impedien cap tasca. Així que tothom seguia amb les seves obligacions. A mesura que avançaven els dies, les pluges van passar a ser tempestes. Alguns dies només aigua, d’altres només llamps. I d’altres era una agonia constant de llum i so al cel.  Durant el mes de desembre es van convertir en fortes nevades i glaçades. Deixant al gener i el febrer una pista de gel pública. On cada gota nova que queia del cel, es glaçava al tocar el terra. En els anys de vida de la petita Jasmin, mai havia vist ni tempestes ni un fred tant gèlid. Però el seu avi si. I li explicava aventures a la vora del foc. Un foc que només encenien a les hores més fredes del dia, on les mantes ja no servien de res. S’havia d’estalviar la poca fusta seca que quedava.

Per sort, al març varen pujar les temperatures. Van passar d’estar a sota zero a uns vint graus. La primavera havia entrat de cop. I això era també mala senyal. Les pluges però, encara no havien cessat. Era més, al març i a l’abril era els dos mesos més forts. Tot i així la gent estava prou tranquil·la. S’havien quedat sense fusta la gran majoria de cases, i sense fruites ni verdures. Però encara tenien els aliments bàsics com farina o llegums. Alguns encara tenien patates, i això marcava una gran diferència entre famílies. Els més rics, sempre aconseguien el què volien. I només havien desallotjat dues cases, que ja eren molt velles, i el fred havia esquerdat la pedra.

Feia uns anys, al poble; es va construir el primer pantà. Estava a dalt de la muntanya, una inversió que només se’n parlava del bé que faria en el temps de sequera. Però ningú va pensar en els inconvenients.

Aquella calor desmesurada va provocar un desglaçament sobtat de les muntanyes. Aquest any s’havien arribat a acumular més de 2 metres de neu en les zones més properes al poble. Ningú podia estimar la neu del cim. A més a més les pluges no paraven d’augmentar. Cada dia queien més de cent litres. Tot en un conjunt era massa. La Jasmin estava espantada. Però el seu avi la calmava, tot i que ell també temia. Només vivien ells dos en aquella casa, una casa petita, d’un sol pis i dues habitacions i una sala comuna. Amb un jardí petitó on i conreaven tot el que ells es menjaven. Tenien dues gallines, les quals els donaven ous; i podien intercanviar per una gerra de llet. Però s’havien mort per el fred d’aquell hivern. Durant molts anys, els pares de la Jasmin havien començat a crear una habitació secreta a sota del terra. Per si mai passava res perillós. Es van morir tots dos en la construcció del pantà. Quan es va trencar per primer cop amb les primeres pluges de l’hivern. Des de llavors no hi havia hagut cap més accident. Però la Jasmin tenia un mal pressentiment. Igual que aquell dia, quan no era més que una nena de 5 anys. Ara ja en tenia 14, i sabia el que havia de fer. Convèncer el seu avi, de que allí, no era un bon lloc.

Tal i com la noia preveia, el pantà va cedir. Estava construït de fusta. Fusta la qual s’havia podrit, i ningú s’havia preocupat de mantenir. L’aigua va caure avall, creant una gran corrent. El cabal del riu, que ja era gran de per sí, es va triplicar. Aconseguint així endur-se tot el que es trobava pel camí. Moltes cases van ser arrossegades. La gent que hi habitava s’intentaven agafar a llocs segurs, ara bé, molts van ser enduts riu avall. Altres cases van ser inundades completament. Arribant a mullar més amunt d’un metre les parets.

Per sort, l’avi de la Jasmin li va fer cas. I hores abans, van pujar muntanya amunt. Van avisar a tothom qui es van trobar, però pocs els van fer cas. Només alguns dels seus millors amics, els quals se’ls van creure. Des d’uns metres més amunt i més lluny, van poder veure tota la tragèdia. Les llàgrimes queien pels ulls de la Jasmin, quan veia tanta destrucció en aquell lloc on vivia i s’estimava. L’avi la va abraçar. La resta de gent que estava allà, també tenia el sentiment de tristesa, però es notava el seu agraïment cap a la noia, ja que almenys estaven vius.

Quan van tornar al poble, un cop el cabal va tornar al seu estat inicial, van descobrir que si s’haguessin amagat en aquella mena de búnquer haguessin morts ofegats. Ja que va quedar completament inundat. 

No et prenguis mai en broma els somnis d'un nen petit.

"De què et disfressaràs fill?" Pregunta la mare. "Aquest any d'extraterrestre de l'espai exterior, d'aquells que tenen la pell llisa, llafiscosa i brillant." La mare preocupada li pregunta: "I d'on la traurem, no tenim diners per a comprar una disfressa bona" "Doncs, el cos serà una bossa de plàstic blava. I a la gorra li enganxaré dues pilotes fetes amb globos i arros. I em pintaré la cara amb les ceres de l'any passat. I si no surt bé, agafaré la disfressa de'n Pau.

Aigua-marina

Avui, en comptes d'una frase ens agradaria compartir amb vosaltres tot un poema sencer que ens agrada molt!

Josep Maria de Sagarra

Aigua-marina

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra,

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem,

i en la fusta de l’escàlem.

I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles,

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament

rosa i espina;

i estimar aquest moment,

i aquesta mica de vent,

i el teu amor, transparent

com una aigua-marina.

Un viatge... entretingut.

A fora fa un dia fred, nuvolós i fosc. Tot li dóna un ambient trist. Jo  en canvi, no em sento gens afectada pel temps.  No entenc com l’estat d’ànim pot variar segons el temps. Però és així. Sempre trobaràs a més gent que diu que està trista en un dia lleig, que no pas en un amb un sol radiant. Doncs, jo avui estic més aviat avorrida. He anat a visitar a uns amics a Amposta, i ara haig de tornar a casa. Un cap de setmana genial. Ara bé, tinc unes 4 hores de viatge, contant els transbords. I això només si el viatge és normal. Molt sovint es para el tren a mitja via, sense cap motiu aparent. Això retarda el trajecte. O bé l’autobús va massa ple i m’he d’esperar al que surt mitja hora més tard.

Així que asseguda al tren, miro a la gent que m’envolta.

Davant meu hi seu una senyora d’uns 50 anys. Ja hi era abans que jo pugés. Va molt ben vestida, amb uns pantalons negres ben planxats marcant la ralla, i amb una brusa amb un estampat primaverenc. Està asseguda i quieta, no es veu nerviosa. Em pregunto on anirà. A visitar els seus néts, probablement encara bebès. O potser, per l’hora que és, ja en torna. També podria anar a veure el seu amant, tot i que no en fa cara de ser una persona infidel. Ella baixa a Tarragona.

En aquesta ciutat, pugen un grup de nois, bastant molestos. Van vestits amb samarretes amples, de tots colors i pantalons caiguts; a tots se’ls hi veuen els calçotets. Entren posant la música forta. No m’acostuma a molestar la música si està en un to normal. Però aquella em molesta. I a un home d’uns 30 anys, també. I els hi demana que la parin. Molt amables els nois, es disculpen,  la paren i ens deixa de molestar. I ells, cap on deuen anar? Sense dubtar-ho ni un moment, penso que han anat a passar el dia a Tarragona i ara tornen cap a casa seva. Potser han passat fins i tot la nit en aquesta ciutat de festa. Però ho dubto, ja que no porten cap mena d’equipatge. Així que penso que han fet una excursió d’un dia.

Quan ja ens acostem a la gran ciutat, Barcelona, el tren s’omple parada rere parada. Fins arribar tots a estar ben estrets.

Entra un home gran. Vesteix d’una manera molt curiosa i tothom se’l mira. Jo ho intento fer dissimuladament. Vesteix una túnica negre i porta un pal ben llarg a la mà. Un nen petit se’l mira descaradament. I amb la seva innocència, però també amb molta mala educació li pregunta.

 -  De que vas disfressat? Ets molt estrany. –Mentre se’n riu amb el seu germà més gran, la mare els renya, insultant-los. I els nens no li fan ni cas. I mentre ella crida, els nens es barallen entre ells. No sé si són tots fills de la mateixa dona o si són amics, però en baixen 5 de junts a la mateixa parada. I abans no es tanquin les portes encara puc sentir a la dona cridant.

 -  O deixes de jugar amb el mòbil  o et mato aquí mateix. Que esteu maleits com el cabró del vostre pare.

Encara al·lucinada en veure aquesta escena, la parella del davant em mira amb cara d’alleujament. Volent dir, ja no haurem de sentir més aquesta dóna cridant. I llavors, la senyora del davant em diu alguna cosa com que així surten els nens si se’ls educa a base de crits, insults i odi.  I li dono tota la raó.

Al metro em trobo una noia, que fa la mateixa cara d’avorrida que jo. Té la mateixa edat. I ens posem a parlar. Ja que les dues ens estàvem adormint, i encara tenim 20 minuts de trajecte. Es veu una noia molt simpàtica. Tal i com vesteix avui sembla que sigui molt polida i que sempre s’arregla molt. Casualment anem a la mateixa parada. Ella va cap a Vilafranca i jo cap a Igualada. Així que agafem busos diferents però a la mateixa parada.

Un cop arribem el bus, ella corre per agafar el seu que encara està aparcat. Jo m’haig d’esperar una estoneta més. Crec que avui, ja n’he tingut prou de gent i d’analitzar-los. I em sento una mica malament per haver fet conspiracions sobre cadascú que m’he trobat. Al cap i a la fi, ells tampoc ho saben. Ni me n’he rigut.

Així que pujo a l’autobús i em quedo adormida fins a Castellolí, on em desperto. Arribo a Igualada i acabo caminant fins a casa. 

La màgia de la nit de cap d'any o la màscara plena de possibilitats de la nit de Carnaval?

Diuen que la nit de cap d’any és màgica, i que és una nit en la qual poden succeir fets impressionants i gairebé miraculosos. Però jo no crec en els miracles, perquè depenen de quelcom sobrenatural, que està per sobre de nosaltres i controla tot el que fem. O potser, el que passa és que em fa por que el domini de la meva pròpia vida s’escapi del meu abast. Per això jo prefereixo nits com les de Carnaval. Nits en les quals intentem decidir-ho tot per nosaltres mateixos, i desafiem el destí canviant la nostra aparença i els nostres vestits. Ja sé que amagar-se rere una màscara no és ni molt menys la millor opció, però almenys ens dóna la seguretat que encara hi ha coses que podem escollir nosaltres mateixos; i la fràgil creença que tot el que fem rere d’aquestes màscares deixa de dependre del destí per passar a ser objecte de les nostres pròpies decisions i accions. 

Carnaval de Venècia

La importància de l'esforç

Aquesta setmana hem estat enfeinades pels exàmens i treballs; i hem deixat el bloc una mica de banda. I això no pot ser, així que una mica més tard, però seguim amb tot el què ens tocava.

I continuem amb una frase relacionada amb l'esforç, ja que si treballem sempre aconseguirem allò que volem.

• El fracàs comença quan disminueix l'esforç. 

• No deixis passar un dia sense fer alguna cosa que contribueixi en complir els teus somnis. Cada dia conta, què faràs avui?

Carta del futur

06/02/2023

Benvolgut senyor Francesc,

            En primer lloc, tinc el plaer de comunicar-li que és la primera persona de l’univers (o, si més no, del planeta Terra) que rep una carta del futur. Suposo, i permeti’m que li digui que crec que suposo correctament, que abans de començar a llegir aquesta segona frase s’ha hagut de rellegir més de dues vegades la primera. Pot estar tranquil, encara que estigui assegut al llit i faci menys de cinc minuts que li ha sonat el despertador, li asseguro que no està somiant. Tampoc es sorprengui (i encara menys s’espanti) de veure que sé exactament en quin lloc i en quin moment del dia està llegint la carta. Aviat descobrirà perquè sé tantes de coses de vostè.

De fet, crec que ja ha arribat el moment de revelar-l’hi la meva identitat. He pensat que el millor serà dir-li directament i sense pèls a la llengua: sóc el seu fill. Si, encara que ara mateix no s’ho pugui creure, vostè és el meu pare. Au va! Segur que en algun moment de la seva vida s’imaginaria que acabaria sent pare; no és així? Doncs bé, crec que ja ha arribat aquest moment. Si senyor, tal i com ho sent (o més ben dit, tal i com ho llegeix).

Ja fa un parell d’anys que viu amb la Natàlia, i encara que no hi hagi cap document oficial que ho verifiqui, es podria dir que sou marit i muller. No se n’adona? L’únic que falta per completar la família és un fill! Bé, una mascota també podria fer el fet, però no pateixi que això arribarà més tard. A més, el que ara desitja la Natàlia amb totes les seves forces és tenir un fill amb vostè. Vostè potser es fa l’orni cada vegada que ella sospira quan veu els nens jugant al parc del costat de casa seva, o quan surten de l’escola agafats de la mà dels pares o dels avis; però ella sap que vostè serà un bon pare, i buscarà sempre el millor per al seu fill (és a dir, per a mi). El problema és que vostè no s’ho vol creure i té por de fer les coses malament. Per això m’ha demanat que sigui jo qui li doni l’empenta final. Ningú neix ensenyat i hi haurà decisions importants que haurà de prendre en les quals dubtarà moltíssim. Tot i així, li puc assegurar que és molt bon pare. Bé, potser no és dels millors, perquè moltes vegades no em compra tot el que li demano, però si que és veritat que mai m’ha faltat de res. Sempre mira el que serà el millor per mi i es preocupa per la meva educació.

            L’únic que em queda per dir-li és que estic molt orgullós de vostè i content que sigui el meu pare. Això si, en el futur ha d’intentar no ser tan indecís, d’acord? Així, doncs, a partir d’aquí tot queda en les seves mans. Animi’s, que a part de moltes preocupacions, els fills també portem moltes alegries! Li prometo que no se’n penedirà.

Atentament, el seu fill.

PD: No es preocupi pel fet que l’hagi tractat de vostè en aquesta carta, que no sempre serà així. Però ha de tenir en compte que jo ara mateix encara no el conec! 

No et prenguis mai en broma els somnis d'un nen petit.

”Cada matí, i cada nit;  miraré per la finestra. Veuré un nou paisatge cada dia, i viatjaré per països exòtics, càlids o freds. Visitaré les ciutats més modernes i lluminoses, o els poblets més tranquils. Des de Roma fins a Berlin. Passant per Casablanca i Istambul.. Sense oblidar-me de Paris. I el dia que menys m’ho esperi estaré tant lluny que em sentiré capaç de trepitjar la lluna o de parlar amb un extraterrestre a Mart.” “Però com t’ho faràs per viatjar tant i tan lluny?” “Mare, simplement utilitzaré la imaginació."

Noia a la finestra, Salvador Dalí

Cartes ensucrades (II)

Continua la mini-novel·la dels enamorats del temps! Si t'has perdut la primera part... Llegeix-la aquí mateix!  

Capítol 1: Tot té un principi, t'en recordes del nostre?

Mira a sota la tauleta

L’esperada carta no va arribar l’endemà, sinó al cap de tres dies; que se’m van fer més que llargs.

11 de març de 1731

Hola Eudald,

Tal i com em va dir, no li tornaré a parlar de vostè. Ai! Perdoni, vull dir perdona. No et tornaré a parlar de vostè. Em sap greu haver-te contestat tan tard, però no m’ha sigut possible fer-ho abans. Com que sé que m’ho acabaràs preguntant; doncs he estat fent punta de coixí per posar als llençols que regalaré a la meva germana Gertrudis que es casa aquesta setmana. A més a més també he estat molt ocupada fent feina del monestir.

Has descobert alguna cosa sobre com es transporten les cartes? Jo si que he descobert alguna cosa... tot i que no sé si hi té gaire a veure. Bé, en tot cas, t’ho explicaré per si de cas. Aquesta nit, quan estava a punt de començar a escriure’t la carta, la ploma d’escriure ha caigut al terra. M’he ajupit per agafar-la però se n’havia anat rodolant fins a sota de la meva tauleta de nit; així que he allargat el braç per agafar-la ,però no la trobava i m’he estirat al terra. Aleshores he trobat un escrit molt vell gravat a sota de la taula. M’ha sigut molt difícil desxifrar què hi deia però finalment he aconseguit esbrinar el significat d’algunes paraules:

“Aquesta tauleta... secret. El trobarà... mateix.. Només has de b... una mica.”

Podria ser que s’estigués referint a la meva taula? Pot ser que el secret de les cartes hi estigui amagat? Sembla que sigui una mena de endevinalla, per tant és possible que no tingui cap importància, però tot i així hi ha alguna cosa que em fa pensar que això podria ser una bona pista... També hi havia una mena de dibuix de la taula assenyalant damunt del primer calaix.

Bé, em sap greu però he de marxar. Aquesta nit he de dormir molt perquè demà m’espera un dia molt llarg.

Espero rebre una resposta teva ben aviat, en la qual m’expliquis què en penses del que t’he explicat.

Victòria.

Quan vaig saber el que havia descobert la Victòria, em vaig intrigar molt. Tenia moltes ganes d’investigar-ho i de mirar si jo trobava alguna cosa semblant a la meva taula, però en aquell precís moment no tenia temps. Havia de marxar. Ja feia deu minuts que hauria de ser a la universitat, i a més a més, abans havia de passar per la fleca i comprar dues barres de pa. Sort que estava buit quan hi vaig arribar.

- Bon dia, què voldrà? - Em vaig sobresaltar quan vaig sentir aquella veu. Normalment només hi havia una senyora gran, però aquella era una noia molt jove que mai havia vist. Quan la vaig veure em van venir al cap les cartes de la Victòria, potser perquè m’imaginava la seva cara igual que la d’aquella noia.

- Posi’m dues barres de quart, si us plau.

- D’acord, ara les hi dono. – Em va dir somrient.

- Mai l’havia vist per aquí, que potser no es troba bé la senyora Carme? – vaig preguntar encuriosit.

- No, bé, sí, en realitat si que es troba bé, però estic ajudant. És la meva mare la senyora Carme. Però no em parlis de vostè que només tinc 18 anys! Seran 54 pessetes.

- Molt bé. – Vaig dir mentre buscava els diners a la cartera i els hi donava. – I tu com et dius, doncs?

- Maria

- Bé, doncs jo me’n vaig Maria. Fins un altre!

- Perdoni, es deixa el canvi... mm... senyor...

- Eudald, i no em parlis de vostè a mi tampoc!. – vaig deixar les barres de pa al terra per poder-me guardar els diners i després me’n vaig anar. M’havia descuidat el pa, però ella no em va dir res més i jo ni me’n vaig adonar. Vaig anar-me’n cap a la universitat i hi vaig arribar 20 minuts tard. Després, quan tornava cap a casa, vaig recordar-me del pa, però llavors ja era massa tard per anar-lo a buscar.

Just després d’haver obert la porta de casa, la meva mare va començar a dir-me cridant des de la cuina:

- Fill meu!!! Ara entenc perquè no busques cap novia!

- Com? – vaig dir tot desconcertat i amb cara d’espant.

- Avui ha vingut a portar-te el pa a casa perquè te l’havies deixat, però, per llàstima, no t’ha pogut esperar perquè tenia feina. Així que la filla de cal forner, oi? – Va dir-me mentre es posava a riure i em donava copets a l’espatlla.

- Tu la coneixes?

- I és clar que si! I trobo que fa molt per tu. Has escollit molt bé, fill.

- Però si no és la meva novia! L’he conegut avui mateix, no l’havia vist mai abans! –em vaig quedar un moment callat. –Demà li aniré a donar les gràcies.

Me’n vaig anar a l’habitació abans que la mare tingués temps d’atacar-me una altre vegada amb més preguntes que no tenien ni solta ni volta, i que, a més a més, tampoc volia sentir. No sé perquè, però només podia pensar en la Victòria i no pas en aquella noia que fins feia poques hores ni tan sols coneixia.

Em vaig estirar al llit després d’haver agafat l’última carta que havia rebut. Me la vaig llegir una altre vegada per mirar-me millor els detalls del seu descobriment, i també perquè em venia de gust tornar-la a llegir... Per un moment vaig pensar que potser teníem la mateixa tauleta de nit, que havia perdurat en el temps. Però era una idea absurda. Com un moble pot aguantar més de 200 anys? Tot i què ho trobava absurd, vaig estar-hi pensant una bona estona fins que al final em vaig decidir per a comprovar-ho. Em vaig acotar per mirar la part de sota de la taula, i ...

Hi havia el mateix escrit i dibuix que m’explicava la Victòria a la seva carta, així que vaig agafar el primer full que vaig trobar i el vaig copiar. No podia ser real, Havia de ser una coincidència. O en realitat eren les mateixes taules? A sota del que vaig copiar, hi vaig escriure unes paraules dirigides a la Victòria preguntant-li si el seu dibuix era igual, i si la tauleta era la mateixa.

Aquella tarda vaig acabar la feina tant ràpid com vaig poder i ni tan sols vaig sopar. Em vaig estirar al llit directament per adormir-me més ràpid. Algun motiu em feia pensar que si m’adormia, la carta arribaria més aviat.

L’endemà al matí, la carta estava allí, al mateix lloc de sempre.

12 de març de 1731

Estima’t Eudald,

En primer lloc dir-te que dibuixes molt bé. Encara no t'he preguntat quin tipus d’estudis fas. Que potser et dediques a la pintura?

Doncs bé, respecte el dibuix que m’has enviat, és idèntic al de la meva tauleta. Així potser si que és veritat que tenim la mateixa taula. I saps què crec? Que potser hauria d’obrir la part de dalt de la tauleta. Però jo ara no puc, perquè no sé on estan les eines al monestir. I tampoc hi entenc en fusteria ni sóc manetes. Així que si se’m trenqués la tauleta segur que les monges s’enfadarien o em farien pagar una taula nova, i ara no tinc massa diners per a gastar-me’ls amb una taula. Així que, què et semblaria obrir-la tu i em dius què hi has trobat?

Molts records

Victòria.

Encara tenia una estona abans d’anar a la universitat, així que vaig decidir fer el que la Victòria em demanava. Vaig anar a agafar la caixa d’eines vigilant de no fer gaire soroll, perquè la meva mare encara no s’havia despertat. No se’m va fer gaire difícil veure com ho hauria de fer per obrir aquella mena de calaix. Vaig agafar l’eina que necessitava i em vaig apropar més a la tauleta per poder treballar millor, però aleshores, alguna cosa no em va deixar continuar. De cop i volta no estava segur de si ho volia fer o no. Vaig pensar en què passaria després d’haver obert aquell calaix. Allà dins hi podrien haver moltes coses que ens podrien ajudar a descobrir quin secret amagaven aquelles cartes. Però realment volia descobrir-ho? Realment volia deixar de rebre aquelles cartes misterioses cada matí? Ben mirat, el que m’estava passant era una cosa extraordinària, que a ningú més li havia passat. M’estava comunicant amb una noia que viva 200 anys en el passat. Era difícil de creure però alhora meravellós. M’agradava que la Victòria m’escrivís. Encara que només fos perquè estava capficada en descobrir el secret, també m’explicava coses de la seva vida, tot i que jo encara en volia saber més. Finalment, després d’haver estat pensant tot això amb l’eina agafada a la mà, em vaig decidir per tornar-la a deixar al seu lloc, abans que la mare es despertés. No intentaria descobrir quin secret duia amagat aquella tauleta.

Al cap d’una estona la mare ja s’havia despertat i aleshores em vaig vestir i vaig anar cap a la cuina per ajudar-la a fer l’esmorzar.

Vaig sortir una mica abans de casa per tenir temps de passar per davant del forn. Vaig mirar de reüll si avui també hi havia la Maria a la botiga, i com que si que hi era, vaig entrar per agrair-li allò d’ahir.

- Bon dia, Maria. Només passava per agrair-te que ahir em portessis el pa a casa. No sé on tenia el cap. Es que no tinc remei... –m’estava intentant disculpar. Però no sabia ni el que em deia. Llavors va ser quan ella em va interrompre.

- Ei! Que no passa res. Em venia de camí i prou. Però m’ho agrairàs d’alguna manera, no? –  em va dir mentre em picava l'ullet i jo em vaig quedar en blanc, no sabia què dir-li. Què pretenia?

- Q... Què? Mm... Es clar... –no vaig poder dir res amb sentit i aleshores la Maria va tornar a interrompre’m.

- No calia que et posessis així, que és una broma! - em va dir amb aquell somriure tan bonic que tenia.

- No, no, que si. Que si que t’ho agrairé. Què et sembla aquesta tarda si anem a prendre un croissant? – li vaig preguntar. No se perquè però em va sortir dir-li així..

- Em sembla bé, però podem prendre un cafè? Es què de croissants en veig contínuament. – em va dir mentre assenyalava a l’aparador, on hi havia una pila de croissants i ensaïmades.

Durant tot el matí vaig estar-me trencant el cap pensant si era correcte o no el que havia fet. Tenia la sensació que si sortia amb la Maria trairia d'alguna manera a la Victòria. Però en realitat no estàvem pas junts ella i jo. Tot i així hi havia un sentiment que pampalluguejava dins del meu pit cap a la Victòria. Me n’estava enamorant. En realitat estava enamorat de veritat, no podia deixar de pensar en ella durant tot el dia. Però no teníem cap relació, ni n’havien parlat. Estava fet un embolic...

Tot i així, aquella tarda me’n vaig anar a buscar a la Maria a la sortida de la feina, per anar a prendre aquell cafè. 

CONTINUA