A fora fa un dia fred, nuvolós i
fosc. Tot li dóna un ambient trist. Jo
en canvi, no em sento gens afectada pel temps. No entenc com l’estat d’ànim pot variar segons
el temps. Però és així. Sempre trobaràs a més gent que diu que està trista en un
dia lleig, que no pas en un amb un sol radiant. Doncs, jo avui estic més aviat
avorrida. He anat a visitar a uns amics a Amposta, i ara haig de tornar a casa.
Un cap de setmana genial. Ara bé, tinc unes 4 hores de viatge, contant els
transbords. I això només si el viatge és normal. Molt sovint es para el tren a
mitja via, sense cap motiu aparent. Això retarda el trajecte. O bé l’autobús va
massa ple i m’he d’esperar al que surt mitja hora més tard.
Així que asseguda al tren, miro a
la gent que m’envolta.
Davant meu hi seu una senyora
d’uns 50 anys. Ja hi era abans que jo pugés. Va molt ben vestida, amb uns
pantalons negres ben planxats marcant la ralla, i amb una brusa amb un estampat
primaverenc. Està asseguda i quieta, no es veu nerviosa. Em pregunto on anirà.
A visitar els seus néts, probablement encara bebès. O potser, per l’hora que
és, ja en torna. També podria anar a veure el seu amant, tot i que no en fa
cara de ser una persona infidel. Ella baixa a Tarragona.
En aquesta ciutat, pugen un grup
de nois, bastant molestos. Van vestits amb samarretes amples, de tots colors i pantalons caiguts; a tots se’ls hi veuen els calçotets. Entren posant la música
forta. No m’acostuma a molestar la música si està en un to normal. Però aquella
em molesta. I a un home d’uns 30 anys, també. I els hi demana que la parin.
Molt amables els nois, es disculpen, la paren i ens deixa de molestar. I ells, cap on deuen
anar? Sense dubtar-ho ni un moment, penso que han anat a passar el dia a
Tarragona i ara tornen cap a casa seva. Potser han passat fins i tot la nit en
aquesta ciutat de festa. Però ho dubto, ja que no porten cap mena d’equipatge.
Així que penso que han fet una excursió d’un dia.
Quan ja ens acostem a la gran
ciutat, Barcelona, el tren s’omple parada rere parada. Fins arribar tots a
estar ben estrets.
Entra un home gran. Vesteix d’una
manera molt curiosa i tothom se’l mira. Jo ho intento fer dissimuladament.
Vesteix una túnica negre i porta un pal ben llarg a la mà. Un nen petit se’l mira
descaradament. I amb la seva innocència, però també amb molta mala educació li
pregunta.
- De que vas disfressat? Ets molt
estrany. –Mentre se’n riu amb el seu germà més gran, la mare els renya,
insultant-los. I els nens no li fan ni cas. I mentre ella crida, els nens es barallen
entre ells. No sé si són tots fills de la mateixa dona o si són amics, però en
baixen 5 de junts a la mateixa parada. I abans no es tanquin les portes encara
puc sentir a la dona cridant.
- O deixes de jugar amb el
mòbil o et mato aquí mateix. Que esteu
maleits com el cabró del vostre pare.
Encara al·lucinada en veure
aquesta escena, la parella del davant em mira amb cara d’alleujament. Volent
dir, ja no haurem de sentir més aquesta dóna cridant. I llavors, la senyora del
davant em diu alguna cosa com que així surten els nens si se’ls educa a base de crits,
insults i odi. I li dono tota la raó.
Al metro em trobo una noia, que
fa la mateixa cara d’avorrida que jo. Té la mateixa edat. I ens posem a parlar.
Ja que les dues ens estàvem adormint, i encara tenim 20 minuts de trajecte. Es
veu una noia molt simpàtica. Tal i com vesteix avui sembla que sigui molt
polida i que sempre s’arregla molt. Casualment anem a la mateixa parada. Ella
va cap a Vilafranca i jo cap a Igualada. Així que agafem busos diferents però a
la mateixa parada.
Un cop arribem el bus, ella corre
per agafar el seu que encara està aparcat. Jo m’haig d’esperar una estoneta
més. Crec que avui, ja n’he tingut prou de gent i d’analitzar-los. I em sento
una mica malament per haver fet conspiracions sobre cadascú que m’he trobat. Al
cap i a la fi, ells tampoc ho saben. Ni me n’he rigut.
Així que pujo a l’autobús i em
quedo adormida fins a Castellolí, on em desperto. Arribo a Igualada i acabo
caminant fins a casa.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada