Explica’m la veritat, i confiaré en tu (I)

- Seu si us plau. Comença a explicar el què va passar, només la veritat i ben detallat. No t’oblidis de res. M’has de convèncer de que ets innocent.

El noi que tot just acabava d’entrar, indecís i amb temor; s’atansà cap al senyor assegut davant seu. Era més gran, i es mostrava segur, còmode amb la situació. I el més important per al noi jove, era neutral. Durant aquells  últims dies, ningú se l’havia cregut. Tothom l’havia jutjat de bon principi, sense deixar-lo explicar. Estava ja condemnat. Ni amics, ni família; ningú se’l creia. Però aquell home, el qual la seva feina era defensar-lo davant del judici; semblava estar predisposat a escoltar-lo. L’Alexis s’assegué davant d’en Fèlix. Agafà aire i començà a explicar.

    - Era divendres a la nit, i vam decidir sortir de festa. Com ja s’imagina, vam fer botellón, just davant de la parada de metro de Marina. Allà vam conèixer a un grup de gent com nosaltres. Llavors encara estàvem tots bé. Em vaig fixar en una noia, de la mateixa manera que ella es va fixar amb mi. Ens miràvem i somrèiem, fins que vaig asseure’m al seu costat. Li vaig passar la meva ampolla, i ens vam posar a xerrar junts. Ens sentíem atrets l’un per l’altre. Estava cantat. Així que quan se’ns va pujar una mica la beguda, vam anar tots dos sols a un bar. I allí vam fer una mena de joc. El cambrer ens va servir vuit xupitos, la meitat d’aigua i l’altre meitat de vodka. Un se’l bevia, i l’altre havia d’endevinar per la seva cara quin contingut tenia el vas. Si fallàvem havíem de pagar penyora.

    “Per la cara que fa, es deu imaginar que aquí va ser el moment que jo nego. Però no, no va passar res fora del comú. Vam fer-nos petons, ens vam acariciar. I si, ens vam tocar. Però no hi va haver-hi...” –L’Alexis mirà cap avall. Agafà aire, i ho intentà dir.

- Que no la vas violar en aquest moment, no? –Digué sense dubtar en Fèlix.     

- Ni llavors ni més tard. Vam estar sols de mitjanit a quars d’una. N’estic del tot

segur, ja que la discoteca era gratis fins a la una i vam entrar sense pagar.

    “Vam entrar a la discoteca, i allí ens vam separar tots. Jo anava amb els meus companys. La beguda ja m’afectava bastant. Sé que vaig ballar  amb altres noies. I en aquest punt, és quan començo a tenir buits en la memòria. Tinc records d’estar donant tombs per allà, però no ho recordo per mi mateix. Diuen que per allà a les tres em vaig posar en problemes. Va ser molt abans que em detinguessin. Un amic meu estava ballant amb una noia, la qual ja tenia parella. Per ser exactes un noi molt gelós, i catxes. El noi va venir directe a clavar-l’hi un cop de puny i em vaig posar al mig, per evitar la baralla. Evidentment, em va donar a mi, i jo que sóc una persona bastant furiosa, m’hi vaig tornar. Ens vam començar a pegar entre mig de la gentada.”

    “Va arribar un dels guàrdies del local, que ens va separar. Aquí tinc un moment de lucidesa. Recordo perfectament que estàvem agafats l’un de l’altre. Jo l’intentava empènyer perquè caigués, però va venir el segurata i ens va separar per la panxa. Vaig caure d’esquena picant contra la cantonada del podi. Encara tinc senyal, va ser un cop molt fort. I ja no recordo més. Diuen que ens van fer fora d’aquell lloc. Així que vam marxar, vam descansar una estona mentre ens fumàvem un piti i vam canviar de local. Aquí vàrem veure a la policia per primer cop, que ja començaven a rondar els carrers de Barcelona per evitar incidents com el nostre. Però no eren els mateixos que em van detenir. Es va parar un cotxe davant nostre i ens van dir que marxéssim d’allà al mig. Vàrem seguir el nostre pla de diversió. Vam entrar a l’altre local, però no vam estar-hi gaire estona, ja que ens vam trobar de nou el grup del principi de la nit. Sense explicacions ni res em van agafar i se’m van emportar cap a fora. En aquest punt, ja puc tornar a explicar per a mi mateix. Ja feia una bona estona que no havia begut res més, així que ja me’n recordo.”

    “Em van portar a un descampat sense llum que hi havia allà al costat. Allà només hi entra la gent molt borratxa que s’ha perdut, així que estàvem sols. El més forçut de tots, que abans m’havia semblat simpàtic; em va agafar. M’arrossegava pels llocs com ell volia. Fins que em va enclastar contra la paret. Cridava coses com: “Què l’hi has fet a la Ruth?”, “Ets un cabró”, “L’has desgraciada per sempre”. No entenia res del què passava. Intentava asserenar-me, volia entendre què passava. Allà mateix, em va començar a apallissar. No entenia ni el perquè ni veia d’on em venien les hòsties. Així que m’hi vaig tornar. Era com si ens haguéssim passat hores barallant-nos, fins que va arribar la policia. Ens van separar, emmanillats, per què tots dos saltàvem a la mínima. I tots els del grup, es van posar a cridar de que jo havia violat a la Ruth. Ara ho entenia. Es pensaven que havia estat tota l’estona amb ella,  i que m’havia aprofitat. Però jo això mai ho faria, i ningú em creu. “

- Alguna cosa més a dir? –digué en Fèlix. Mentre el noi feia que no amb el cap. –Cal buscar proves que demostrin el contrari, per a crear una bona defensa. La denuncia de la noia, diu que la van violar entre les dues i les quatre. No pot afirmar que fossis tu, però t’ha descrit. A més, els seus amics asseguren que vau passar la nit junts. Aleshores, hem de veure exactament on eres a l’hora del delicte.

- Diria que va ser entre la primera baralla i una mica abans que vinguessin a pegar-me. Hauríem de preguntar-ho als meus amics.

- Em sap greu, però el seu testimoni de poc valdrà. Ja que també anaven molt beguts, a diferència de l’altre colla. No sou vàlids, hem de buscar un testimoni fiable.

Es van quedar els dos pensatius. Buscant algú, una sola persona que hagués pogut veure’l, per demostrar la seva innocència. Només necessitaven allò, una persona que testifiques a favor seu. Però qui?

CONTINUA