Explica’m la veritat, i confiaré en tu (II)

PRIMERA PART

- El guàrdia de la discoteca. A aquella hora ell m’estava fent fora de la discoteca. S’ha de recordar d’un imbècil com jo. –Va dir l’Alexis entusiasmat.

- I no és l’únic. –va respondre-li en Fèlix. –També tenim els dos policies que us van advertir aquella nit. Som dilluns, és molt provable que encara se’n recordin de tu. S’aixecà de la cadira, posà la mà damunt de l’espatlla de l’acusat com a senyal de confiança i digué. –Me’n encarrego de tot. Confio en tu, així que trobarem la veritat.

En Fèlix se’n va  anar cap a Barcelona, al barri de Marina. Primer va visitar la comissaria més propera. Es va informar dels horaris de la policia, i en un moment ja sabia a qui havia de buscar. Tot i que no els va trobar, ja que estaven de guàrdia. S’havia d’esperar a que entressin a treballar, així que va fer temps anant al primer local a buscar l’home que el va fer fora del local. Va trobar l’edifici tancat. Com s’ho podria fer per parlar amb algú de la discoteca, si no tornaven a obrir fins el dijous següent. El judici preventiu, el que faria que tingués llibertat condicional o no era dimecres mateix.

Va tornar a la comissaria, i es va trobar els dos policies que havien fet aquell torn. L’advocat els va ensenyar una foto del noi. El van poder reconèixer, i van afirmar que eren ben bé dos quarts de quatre. Tot i això necessitava algun altre testimoni.

Ja era l’hora de dinar, i quan l’estomac rugeix, s’ha d’omplir. Així que en Fèlix se’n va anar a un bar d’aquests on fan entrepans i plats combinats. Un cop a dins, després de menjar-se un bon plat, va veure una oferta de begudes alcohòliques. Es va alçar de cop, i es va dirigir cap a la cambrera.

- Perdona, si treballeu aquí a les nits, no sabries com puc posar-me en contacte amb les persones del local d’aquí davant?

- Es clar, tinc el telèfon del propietari. –es va quedar reflexiva. –No estaràs

buscant alguna persona? Per aquí sempre hi passa tothom abans d’entrar a la discoteca. –Ara va ser l’home qui se la va mirar. Es va treure dues fotos de la butxaca i les hi ensenya. No i tenia res a perdre. La noia digué  que no havia vist pas l’Alexis allà dintre. En Fèlix es va sentir per un moment derrotat, no tindria un altre testimoni.

- Però... Aquesta noia... Si que l’he vist. Divendres passat, estava fatal, no s’aguantava. Es repenjava a un home d’uns trenta anys. No feien l’un per l’altre. L’home em va demanar un cubata, em pensava que era per ell i li vaig servir, però va obligar a la noia a beure-se’l. Em van donar molt mal rotllo, i van acabar marxant.

- Perfecte. I tot això abans de les tres. -Respongué en Fèlix.

El dimarts, per fi, es va poder posar en contacte amb l’empresari que dirigia la discoteca. I per rebot va poder parlar amb els guàrdies. Tenia coartada de la noia fins a les tres, i coartada del  noi a partir de la mateixa hora. Van estar separats. A més a més, tenien una pista per a començar una investigació del nou sospitós.

El dimecres va arribar en un tres i no res. L’Alexis no en sabia res del Fèlix. Havia confiat cegament en ell. I des de que li va confessar tot, no l’havia tornat a veure, ni una trucada. S’imaginava el pitjor. Però no va ser del tot com s’esperava.

El jutge el va declarar innocent en el cas de violació, després d’escoltar els testimonis. Només el van inculpar de càrrecs menors. Al final del judici, l’Alexis va saltar damunt del seu advocat, abraçant-lo. Plorava d’emoció. Per aquella cara de felicitat incondicional, amb les llàgrimes als ulls; tots els membres de la sala van poder veure que realment era innocent. Per altre banda, van iniciar una nova recerca sobre el nou culpable de la violació. Mesos més tard en van detenir un, el qual se l’acusava de set violacions. Possiblement el que va violar aquella noia. Però aquesta ja és una altre història.