Menú

dilluns, 31 de desembre del 2012

L'home dels nassos



Aquesta és l'història de l'home dels nassos. És un ésser mitològic molt curiós. Té tants nassos com dies té l'any. És tan estrany, que té vergonya de sortir al carrer. Si, se'n riurien d'ell o bé s'espantarien. Per això és molt difícil de veure, però hi ha un dia... un dia a l'any, en que es deixa veure per a totes bandes. Si us hi fixeu bé avui el podreu veure. Jo ja l'he vist, i vosaltres?





Aquest és un poema que va escriure Francisco Quevedo a un senyor que tenia el nas molt gran. 


A una nariz
Érase un hombre a una nariz pegado, érase una nariz superlativa, érase una nariz sayón y escriba, érase un peje espada muy barbado. Era un reloj de sol mal encarado, érase una alquitara pensativa, érase un elefante boca arriba, era Ovidio Nasón más narizado. Érase un espolón de una galera, érase una pirámide de Egipto, las doce Tribus de narices era. Érase un naricísimo infinito, muchísimo nariz, nariz tan fiera que en la cara de Anás fuera delito
.

Francisco Quevedo


FELIÇ 2013!

dijous, 27 de desembre del 2012

Bones persones per a recordar

Si les bones persones es converteixen en àngels, i diuen que cada vegada que es fa un silenci en passa un; em quedaré callada per estar sempre amb tu.
Laura Asensio

Fotografia: Janina Berzosa



dimarts, 25 de desembre del 2012

El primer Nadal



Ja fa uns quants dies que aquí casa passa alguna cosa estranya. Tothom està molt content. Cada dia els papes em donen una xocolatina abans d’anar a l’escola. Em diuen que és una per dia, per el calendari d’advent. Tot i així jo en voldria més i més.



Vam decorar el balcó amb unes llums molt estridents, que des de ben lluny es veuen. Des del  parc de davant de casa puc endevinar quin és el nostre balcó. A més a més vam agafar un arbre i li vam posar cintes, boles de nadal i més llums. I a dalt de tot, el pare em va ajudar a posar-hi un àngel molt bonic.


Ara fa uns dies, va arribar un amic molt especial a casa els avis. Haig de confessar, que jo no el coneixia pas, i quan va arribar el vaig intentar fer fora. És de la mateixa mida que jo, però en canvi pesa com mil quilos més! Si se’m tira al damunt m’esclafa. Li tenia una mica de por. L’àvia, va anar a agafar-lo i el va entrar cap a casa. Tots somreien i deien:

-Que bé, ja tenim el tió aquí!

Clar, si tots estaven tant feliços, el tió havia de ser amic nostre per força. Llavors em van demanar que li portés menjar. I li vaig donar les mandarines que tenia de postres. Se les va menjar en un moment! Li vam haver de posar més i més menjar.

Van passar més dies. I jo cada dia anava a casa els avis a comprovar que el tió no passes gana. Sempre li posava alguna cosa. Fins i tot el vaig intentar peixar. Però... el tió ja és gran. I no li agrada gens que el peixin, per tant, només menjava si li deixàvem les coses al plat.
A l’escola ens van ensenyar cançons sobre ell. Pintàvem dibuixos de tions, en vam fer unes escultures petitones amb taps de suro. Tot el dia parlàvem d’ell. A casa de tots els meus amics, també hi havia un tió.

Em van explicar que els tions viuen al bosc, i que a l’hivern retornen sempre a la mateixa casa on els cuiden molt i molt bé. I allà no passen gens de fred. Un dia, la meva cosina em va dir que li posés xocolata. I jo li vaig portar i després li vaig peixar. Com que sabia que no se la menjaria, li vaig dir a la cosina que no se l’havia menjat. I sense que em veiés, me la vaig menjar jo! Que bona que estava.

Hi va haver-hi un dia. Que és avui. Que la meva mare m’ha dit que les xocolatines s’han acabat, que demà ja no en tindré cap més. He anat a la tarda a casa l’àvia. I ella no m’ha fet gens de cas. S’ha passat tot el dia a la cuina, fent olles i més olles de menjar. L’avi, tampoc m’ha fet cas. Ja que ell tallava torró i parava la taula. I jo m’he assegut al costat del tió a esperar.

Ha vingut tota la família. Els cosins i tiets. Tots estaven allà. Llavors hem posat el tió al mig del menjador. I hem cantat tots junts la cançó que em van ensenyar a l’escola. Mentre el picàvem. M’ha sapigut greu, perquè ara som bons amics. Però en acabar la cançó he vist que sota seu era ple de regals. Regals per a tota la família. He portat els regals a l’àvia, a la mare, a la tieta... a tots. I els he ajudat a desembolicar-los. Després hem fet cagar el tió uns quants cops més. Que bé que em coneix. M’ha cagat el meu nino preferit i un munt de xocolata. Hi ha tanta xocolata que no sé quan me la podré acabar.

Després li he fet un petó ben gros. Per agrair-li aquest munt de regals. I hem anat a sopar. La iaia s’ha passat tantes hores a la cuina. Però li ha quedat tant bo! Fins i tot jo n’he menjat. I després hi havia un munt de torrons i coques. No sé que els hi passa a aquesta gent. Però d’això que en diuen Nadal, vull que sigui un cop al mes, almenys.

Un cop acabat el sopar, els pares m’han dit que era l’hora de dir el vers de Nadal. Com que només tinc dos anys, i no sé parlar gaire bé, n’he dit un de molt curtet. Però us prometo que els ha caigut la baba a tots. He dit Bon Nadal, i els he tirat dos petonets. El pròxim cop en diré un de més llarg.
En acabar el sopar, m’he despedit del tió. M’han dit que no tornarà fins l’any que bé. Això és un munt de temps. Espero que l’any que bé siguem tant bons amics com ara.

I me n’he anat a dormir molt i molt content. Però també molt cansat. I ara, haurem d’esperar per si ens veurem també l’any que bé.

Moltes gràcies per tot Tió!

De part del nen  de casa teva. 


dilluns, 24 de desembre del 2012

La nit de Nadal, fem cagar el Tió.

Fa casi un mes que estic en aquesta casa. Cada Nadal me'l passo aquí. Tinc la calor i el menjar que no puc trobar al bosc. La meva família m'acull i em dona el què necessito. Els nens em diuen coses i em mimen. I jo, a canvi, la nit de Nadal; que ja estic ben tip, faig un pet. I de dins meu en surten un munt de regals. Unes xocolates i llaminadures pels que se'n portat més bé, i un tros de carbó pel més entremaliat. Però un carbó ben dolç. I l'endemà al matí, ben d'hora me n'aniré cap al bosc, altre cop. Fins l'any que bé! 



BON NADAL! 

diumenge, 23 de desembre del 2012

Comencem a ambientar-nos!

El dia de Nadal, no pot faltar una bona escudella. Tampoc pot faltar el Tió ni l'arbre de Nadal. Tampoc pot faltar la família! I, encara que quan som més grans ja no fa falta, tampoc pot faltar el poema recitat a damunt de la cadira. 

Aquest és el poema que potser ens va marcar més a les dues. I a les nostres famílies, les quals també el poden recitar de memòria. 


Encara teniu temps d'ensenyar el poema als vostres fills, que se l'aprenguin i així el podran recitar!  



CANÇÓ DE NADAL

L'escola es tancada
hi ha llum al carrer,
la senyora Pepa
saluda al carter.
"Que tingui bon dia,
avui és Nadal!
¿No té una carteta,
no té una postal?
Li dono una carta
del seu fill Pasqual,
que des de Suïssa
li diu: Bon Nadal!
Estigui content,
Jesús ha nascut;
per dur-nos la joia
al món ha vingut.

     Bofill, Puig, Serrat 



També us deixem un parell de cançons per començar-nos a preparar pels dies que ens esperen. 

Cançó pels més petits

Cançó pels més grans
Si no funciona l'enllaç, entreu directament al video pel botó de youtube, que trobareu a la mateixa imatge. 

dijous, 20 de desembre del 2012

Frases per a pensar

Avui una frase d'un mític personatge, que tots coneixem. Aquesta frase la diu en una de les seves pel·lícules. Ho diu després de salvar el malvat d'una mort tràgica. 


Diuen que les persones fortes han de protegir a les dèbils. Però jo crec, que hauria de ser diferent. Tothom ha de protegir a tothom.

                                                                           Shin-chan.

dimarts, 18 de desembre del 2012

La Marieta


Aquest és un conte, que la meva mare m’explicava sempre abans d’anar a dormir. Se’l va inventar ella mateixa, i ara ja n’és impossible canviar-ne una sola frase. Ja que els meus germans i jo, ens l’hem après paraula per paraula, aquell conte que va sorgir de la imaginació de la nostra mare.

Abans de començar, us presentaré els personatges. En primer lloc tenim a la Marieta, és la protagonista. Una nena d’uns 7 anys. La seva mare es diu Mariona. No us confongueu pas, ja que l’àvia, que també surt a la història és la Maria. Doncs aquí comença aquest conte.

La Marieta, és una nena molt bonica, que casi sempre fa cas als pares. Però de vegades no, i fa cosa de dos anys, no en va fer gaire, i això és el què li va passar.

La Mariona, la mare, després de l’escola va preparar un bon plat de bledes per dinar. A la Marieta no li agradaven gaire. Així que va apartar el plat i no se’l va menjar. La mare, li va dir que no s’aixecaria pas de la taula si no se les menjava. Però la Marieta no en va provar ni una mossegada. Al vespre, com era de costum a casa, tornava a tenir un plat de bledes. Ja que el que no es menja per dinar es menja per sopar. La Marieta tampoc se les va menjar.

Van passar tres dies. Tres dies que la Marieta no va menjar res, perquè no volia un plat de verdura. Al quart dia, la mare ja estava preocupada. Així que li va canviar el plat per uns bons espaguetis. Però la Marieta quasi bé ni el va tocar. Al cap d’una setmana la família de la Marieta estava preocupada. Així que al dissabte, la Maria, l’àvia va preparar uns macarrons irresistibles. Però la Marieta no els va tocar.

La Marieta es va anar fent petita i més petita. Fins a passar a ser de la mida del patufet. (més petit que una col). A l’escola, la professora ja no la veia quan s’assentava a la cadira. Ja no podia jugar a basquet ni futbol perquè la pilota era casi bé del mateix tamany que la nena.

Un dia, la Marieta se’n va anar al lavabo. Quan va acabar, per tirar la cadena es va posar sobre la tapa oberta, i va tirar d’ella. Amb la mala sort que va relliscar i va caure dintre.

-Mare, Mare!! -es va posar a cridar.

La mare, que per sort estava a prop la va sentir i va córrer cap al lavabo. La va veure empassar-se, i molt ràpida va anar a buscar unes pinces per agafar-la però no hi va ser a temps.

Va pensar molt ràpid. On van les coses que cauen al vàter? A la claveguera, que després va a la depuradora, i finalment l’aigua va a parar al mar al final de la claveguera.
La mare va anar a buscar la Marieta. Quan es van retrobar, la Marieta es va alegrar molt de veure-la. I allà mateix li va prometre que mai més tornaria a deixar de menjar.

I la Marieta es va fer molt gran i alta. Actualment la Marieta és jugadora de bàsquet, i les encerta totes!

dilluns, 17 de desembre del 2012

Com es decora l’arbre de Nadal?


I recordo que algun dia, algú em va preguntar: “Com es decora un arbre de Nadal?” I li vaig respondre el mateix que un nen em va dir a mi. “Agafes tot allò que t’agradi. Les boles de Nadal del teu color preferit, les estrelles daurades o platejades, juntament amb l’àngel més bonic de tots. També hi pots posar el teu personatge preferit. Tot allò que a tu t’agradi, sense oblidar-te d'unes llums de colors ben maques, que facin pampallugues. I tot això farà que l’arbre brilli amb més força. I llavors, serà quan més t’agradarà!



Aquest és el primer micro-conte del nostre bloc. Són petites històries de no més de 10 línies. Amb les que esperem que gaudiu un moment del dia. 

Cada dilluns, un de nou! 

dijous, 13 de desembre del 2012

Frases per a pensar

De los diversos instrumentos del hombre, el más asombroso es, sin duda, el libro. Los demás son extensiones de su cuerpo. El microscopio, el telescopio, son extensiones de su vista; el teléfono es extensión de la voz; luego tenemos el arado y la espada; extensiones de su brazo. Pero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y de la imaginación.
J. L. Borges


A partir de la setmana que bé, no us oblideu d'entrar els dilluns també! Crearem un nou apartat al bloc. Com a informació prèvia us anunciem que seran entrades molt curtes però a la vegada divertides o també emotives; qui sap, qui sap... No us ho perdeu pas! El primer, el dilluns 17 de desembre!

Us hi esperem :)

dimarts, 11 de desembre del 2012

El Nadal ja és aquí, acompanyat de la felicitat.

Tot just acabem d’entrar al desembre. Acaben de penjar les llums de Nadal al carrer, i a les botigues ja venen torrons, polvorons i pessebres de tots els gustos. El caganer, pot ser qui tu vulguis, ja que li han posat totes les cares de famosos que et puguis arribar a imaginar. Ja falta tan poc, per a tornar a fer cagar el tió, i esta tots junts. Tan poquet.


“Es comença a construir, allò que ho farà possible”


Però aquest any, és una mica diferent. La filla, no se sap comportar. Això és el què li diu la seva mare. Ella pensa que és la mare qui s’equivoca, i que és la mare qui la tracta encara com una nena petita. Però la filla ja ha crescut. A més a més és desordenada i despistada, i tot i no fent-ho volent, fa enfadar cada cop més i més a la seva mare. Es va encenent una flama dins del seu pit, cada cop que entra en aquella habitació, creix una mica. I que es suma a tots els problemes que ja té la mare. Que no és poc mantenir una família mentre es treballen 8 hores diàries.  I que al final, explota en només veure un paperet on no hauria de ser.


“I creix una mica més, pas a pas.”


 I la filla no ho entén pas això. No n’hi ha per tant, no val la pena tanta esbroncada per un sol paperet. Però no sap el què hi ha el darrere de la vida de les altres persones. Igual que la mare, tampoc sap exactament què li passa a la filla. Que són problemes de l’adolescència, que en el fons, d’aquí a uns anys la nena se’n en riurà. Però que ara li semblen un dilema terrorífic.

 
“Es va modelant a poc a poc”


Perquè cada cop que es veuen s’enfaden, i així ni una li explica el què sent, ni l’altre el què li passa. I cada cop, aquest conflicte, es va fent més i més gran. Lentament, sense que se’n adonin. Ja que les dues comencen a estar a la defensiva per a qualsevol cosa.

Arriba un dia, que només s’enfaden ja per no res. Un simple “Hola” molesta a l’altre, i la falta de preguntar “com estàs avui?” fa que no es senti estimada. Però tot això és una mentida. No es volen enfadar per tal cosa. És surrealista. Cap de les dues vol estar així. I ho saben. I no fan res per canviar-ho. Però segueix passant.


“Agafant la forma que s’han esforçat a donar-li”


Pensant que són rares. Que són especials, perquè es comporten diferent a les famílies corrents. I es tornen a equivocar, passa a totes les famílies, fins i tot a la més bona. Els nens creixen i canvien. Primer adoren als seus pares, són com uns déus per ells. Després els imiten. Aleshores, els comença fer vergonya estar al seu costat. I una mica més grans s’enfaden, per demostrar que ells mateixos també valen, i que no volen ser més aquell nen petit que els adorava. I quan aquesta etapa passa, pares i fills passen a ser confidents, bons amics. Que s’ajudaran i es seguiran estimant tant com ara.


“Retocant fins l’últim detall”


I les dues se’n van una estona juntes a passejar. I al principi no es parlen, però després, soles al mig del carrer; llavors, se n’adonen. Que estan equivocades. Passen pel costat d’un pessebre gegant, fet de sorra. I ho reflexionen.


“I ja s’ha acabat, creant un ambient màgic a aquells que el miren”


Mare i filla no poden estar enfadades per Nadal. Ni mai més. Veure aquell preciós pessebre les omple d’alegria i felicitat. I la necessitat d’estar juntes. Es perdonen. Ho saben totes dues, i es senten contentes l’una amb l’altre. S’abracen i segueixen mirant aquell majestuós pessebre durant una bona estona més.


  


Aquest Nadal, no escatimem en amor i sentiments verdaders. Sempre en necessitem; fins i tot, el que sembla més fort. 


Les fotos són del pessebre de sorra de la Pineda (Vila-seca) d'aquest any! Si en teniu la possibilitat, us recomanem que el visiteu. Val la pena.   

dijous, 6 de desembre del 2012

Frases per a pensar

Un nou dia per llegir, i un nou dia per a pensar. Avui us animem a seguir llegint i imaginant amb aquestes dues frases, i els contes que podreu trobar al bloc, i clar, també els llibres que tingueu guardats al vostre prestatge!


La lectura ens obre les portes del món que ens atrevim a imaginar. 

Llegir sense reflexionar, és com menjar sense digerir. 
Edmund Burke





Et recomenem:
Un creuer estrany
Tots els moments poden convertir-se en grans aventures, si volem.

dimarts, 4 de desembre del 2012

Un creuer estrany


Ens trobàvem en un vaixell a punt de sortir del port. Érem la meva família i jo: La meva germana, el meu cunyat, la meva neboda gran i, per últim, els més petits; els bessons, en Gorka i la Míriam. Després de passar deu dies per diverses regions d’Itàlia, finalment havia arribat el moment més esperat per mi, en el qual somiava des de feia anys: deu dies més visitant Grècia i les seves illes de més renom.
En aquell moment gairebé tothom estava en una de les sales més grans del vaixell, assistint a un espectacle que tenia com a única finalitat distreure’ns a tots mentre encara no ens posàvem en marxa, quan, de sobte, es va sentir una veu des dels altaveus que estaven repartits per totes les instal·lacions del vaixell: <<Atenció! els informem que hi ha hagut un greu problema i que, per la seguretat de tothom, el vaixell ha de ser abandonat per tots els seus passatgers tan aviat com sigui possible. Repetim: el vaixell ha de ser abandonat tan aviat com sigui possible. Que tothom es dirigeixi cap a la sortida de manera ordenada i sense originar embussos>>. La gent va trigar a reaccionar, durant uns breus instants tothom es va quedar paralitzat, com intentant assimilar les paraules que acabaven d’escoltar, però finalment la por va guanyar i el pànic va envair totes i cada una de les persones que es trobaven a la sala. Fent cas omís de les indicacions de la veu, tothom es va aixecar a la vegada, i es va dirigir cridant i gairebé corrent cap a l’única porta que hi havia. Naturalment, la porta es va col·lapsar en un tres i no res, i ningú semblava estar disposat a deixar passar primer una altra persona que no fos ella mateixa.
Jo vaig ser de les últimes persones a reaccionar, i quan ho vaig fer, tota la meva família ja es trobava enmig de l’embús de gent. Em vaig apropar a la multitud a poc a poc, encara desconcertada per la notícia. Malgrat que quedaven moltes persones allà dins, la porta de sortida es va anar buidant lentament i, tot i que els crits de la gent no havien cessat, ara ja es sentien des de la llunyania. Aleshores, vaig sentir un parell de crits més familiars que els de la resta. Sabia perfectament de qui eren: de la Míriam i en Gorka. Em vaig obrir pas entre la gent, donant empentes i disculpant-me a la vegada, fins que els vaig trobar plorant desconsoladament en un racó a prop de la porta. Tot aquell enrenou els havia espantat de valent. Però el pitjor de tot era que s’havien quedat sols. No hi havia ni en Lluis i la Marina, ni la seva germana Carla. Els vaig agafar de les mans i, com que ara ja era a prop de la porta, no em va costar gens sortir-ne. Quan els nens em van veure es van tranquil·litzar una mica, però llavors era jo la que estava esverada: havia de reunir-me amb la resta de seguida, així que vaig seguir la gent que tenia al meu davant i vaig sortir a l’exterior. Allà a fora tots els encarregats del vaixell semblaven desconcertats, ja que ells no havien escoltat bé el que deien els altaveus. Tanmateix, en comptes de seguir a la multitud, van entrar a dins per assabentar-se del que passava. Ni jo ni la resta de passatgers els vam fer cap mena de cas, ningú va canviar la seva trajectòria per seguir-los a ells. Cada cop estava més a prop de la rampa d’accés al terra del port i, finalment, al cap d’uns minuts, hi vaig arribar. 
Per fi els nens i jo ja estàvem fora, ara només faltava trobar els altres. Com que tothom ja respirava més tranquil allà fora i no estàvem amuntegats els uns amb els altres hauria de ser força fàcil trobar-los. Però, tot i que vaig passejar la vista per cada una de les persones que tenia al meu voltant una i una altra vegada, no hi havia ni rastre de cap d’ells. No podia ser que no hi fossin. Havia donat per suposat que ells ens esperarien allà, fora del perill, quan el més probable era que s’haguessin quedat dins del vaixell buscant-nos a mi i als bessons. Els nervis m’havien fet actuar de pressa i m’havien portat a cometre un gran error. Com se m’havia pogut passar pel cap que marxarien sense nosaltres? I en canvi jo ho acabava de fer... Aleshores els crits d’un parell de persones em van fer girar cap a ells. Estaven assenyalant el vaixell, que acaba d’arrencar i s’allunyava a marxes forçades, a una velocitat anormalment ràpida. Ningú entenia res.
Al cap d’uns instants, tots els passatgers que havien aconseguit sortir del vaixell, es van posar d’acord per buscar algun dels responsables de les instal·lacions del port per explicar el que havia passat. Jo em vaig quedar allà sola amb els dos petits al costat, sense saber què més fer. Em vaig asseure al terra i els nens van fer el mateix. Llavors vaig tenir una idea que, fet i fet, potser només serviria per enfonsar-me més del que ja estava, però necessitava saber del cert si la resta de la meva família s’havia quedat a dins del vaixell. Vaig agafar el mòbil que tenia guardat a la butxaca esquerra dels pantalons, com sempre, i vaig marcar ràpid el número de la meva germana.


   On ets? – Va trigar molt a contestar i a mi m’estava a punt de fer un salt el cor. Quan finalment ho va fer parlava precipitadament i gairebé no l’entenia. Se la notava espantada, molt espantada. – Algú ens ha tancat en una sala molt gran amb moltes més persones! Hem sentit com el vaixell arrencava, i en Lluís i la Carla són amb mi però els bessons no! – Aleshores va començar a plorar i fins que no vaig aconseguir calmar-la no vaig poder parlar.
          Escolta. Escolta Marina! He aconseguit sortir, estic a fora, al port. – La veu em començava a tremolar.  – Perdona’m, donava per suposat que us trobaria aquí... – la meva veu va adoptar un to suplicant sense que jo me n’adonés. Hi va haver un silenci en el qual només es sentia la respiració atrafegada de la Marina. Els nens són amb mi. – Amb prou feines vaig tenir temps d’acabar la frase que ja vaig sentir un crit ofegat. Vaig mirar cap als nens un moment. S’havien mogut de lloc i ni me n’havia adonat. Estaven joguinejant els dos junts, intentat arribar a tocar l’aigua amb els ditets de les mans.
          Passa-me’ls. Passa-me’ls, ràpid! – Els vaig acostar el telèfon i ells em van mirar sense saber què fer. <<És la mama; agafeu-lo. Digueu-li  que esteu aquí amb mi>> els vaig dir. I mentre els mirava em van caure les primeres llàgrimes, que va arrossegar-se per la meva cara  silenciosament.
          Mama, hola mama! Estem aquí amb la tieta, jugant! Quan vindreu? – Em vaig ajupir i em vaig asseure al seu costat, entre ells dos, per poder-los escoltar millor a tots. Vaig sentir que la Marina no parava de dir tot plorant que els estimava molt, però que no sabia quan podrien tornar i que s’havien de quedar amb mi i no fer-me enfadar. Aleshores em vaig acostar més al telèfon mòbil i li vaig dir amb la millor veu que em va sortir: <<Tindré cura d’ells, i descobriré el que ha passat. En pots estar segura.>>.
La conversa es va tallar i el telèfon va començar a comunicar.  Havia penjat. O bé... havia passat alguna cosa, tot i que no en tenia ni idea del que podia haver estat. Quan vaig mirar amunt un altre cop, el vaixell s’havia convertit en un punt; un punt que es perdia en l’horitzó. Ens havíem quedat completament sols. Vaig començar a plorar, aquesta vegada sense reprimir-me, amb els nens ben agafats a cada costat.