El Nadal ja és aquí, acompanyat de la felicitat.

Tot just acabem d’entrar al desembre. Acaben de penjar les llums de Nadal al carrer, i a les botigues ja venen torrons, polvorons i pessebres de tots els gustos. El caganer, pot ser qui tu vulguis, ja que li han posat totes les cares de famosos que et puguis arribar a imaginar. Ja falta tan poc, per a tornar a fer cagar el tió, i esta tots junts. Tan poquet.

“Es comença a construir, allò que ho farà possible”

Però aquest any, és una mica diferent. La filla, no se sap comportar. Això és el què li diu la seva mare. Ella pensa que és la mare qui s’equivoca, i que és la mare qui la tracta encara com una nena petita. Però la filla ja ha crescut. A més a més és desordenada i despistada, i tot i no fent-ho volent, fa enfadar cada cop més i més a la seva mare. Es va encenent una flama dins del seu pit, cada cop que entra en aquella habitació, creix una mica. I que es suma a tots els problemes que ja té la mare. Que no és poc mantenir una família mentre es treballen 8 hores diàries.  I que al final, explota en només veure un paperet on no hauria de ser.

“I creix una mica més, pas a pas.”

 I la filla no ho entén pas això. No n’hi ha per tant, no val la pena tanta esbroncada per un sol paperet. Però no sap el què hi ha el darrere de la vida de les altres persones. Igual que la mare, tampoc sap exactament què li passa a la filla. Que són problemes de l’adolescència, que en el fons, d’aquí a uns anys la nena se’n en riurà. Però que ara li semblen un dilema terrorífic.

 

“Es va modelant a poc a poc”

Perquè cada cop que es veuen s’enfaden, i així ni una li explica el què sent, ni l’altre el què li passa. I cada cop, aquest conflicte, es va fent més i més gran. Lentament, sense que se’n adonin. Ja que les dues comencen a estar a la defensiva per a qualsevol cosa.

Arriba un dia, que només s’enfaden ja per no res. Un simple “Hola” molesta a l’altre, i la falta de preguntar “com estàs avui?” fa que no es senti estimada. Però tot això és una mentida. No es volen enfadar per tal cosa. És surrealista. Cap de les dues vol estar així. I ho saben. I no fan res per canviar-ho. Però segueix passant.

“Agafant la forma que s’han esforçat a donar-li”

Pensant que són rares. Que són especials, perquè es comporten diferent a les famílies corrents. I es tornen a equivocar, passa a totes les famílies, fins i tot a la més bona. Els nens creixen i canvien. Primer adoren als seus pares, són com uns déus per ells. Després els imiten. Aleshores, els comença fer vergonya estar al seu costat. I una mica més grans s’enfaden, per demostrar que ells mateixos també valen, i que no volen ser més aquell nen petit que els adorava. I quan aquesta etapa passa, pares i fills passen a ser confidents, bons amics. Que s’ajudaran i es seguiran estimant tant com ara.

“Retocant fins l’últim detall”

I les dues se’n van una estona juntes a passejar. I al principi no es parlen, però després, soles al mig del carrer; llavors, se n’adonen. Que estan equivocades. Passen pel costat d’un pessebre gegant, fet de sorra. I ho reflexionen.

“I ja s’ha acabat, creant un ambient màgic a aquells que el miren”

Mare i filla no poden estar enfadades per Nadal. Ni mai més. Veure aquell preciós pessebre les omple d’alegria i felicitat. I la necessitat d’estar juntes. Es perdonen. Ho saben totes dues, i es senten contentes l’una amb l’altre. S’abracen i segueixen mirant aquell majestuós pessebre durant una bona estona més.

  

Aquest Nadal, no escatimem en amor i sentiments verdaders. Sempre en necessitem; fins i tot, el que sembla més fort. 

Les fotos són del pessebre de sorra de la Pineda (Vila-seca) d'aquest any! Si en teniu la possibilitat, us recomanem que el visiteu. Val la pena.