Per molts anys

Aquesta és la història d’una noia que tenia una molt bona amiga. Aquesta amiga, sempre l’ajudava en el que fes falta. L’escoltava, li donava consells, reien, sortien a sopar. Tot i que no es veien gaire per culpa de la universitat que els hi prenia massa temps. Ara bé, aquesta noia, no es podia oblidar d’un dia tant important per la seva amiga, com era el dia del seu aniversari. Així que va pensar. Què li podria regalar que li fes gràcia, però a la vegada original, i útil. O si més no, si no podia ser útil, alguna cosa que no molestés gaire, alguna cosa que no fes nosa, com podria ser una cascada de fotografies enganxades amb fils.

Va estar-hi pensant durant molt de temps, o potser no tant, però se li va acudir una idea molt bona. O això creia ella. Va començar a treballar en aquesta  idea, i la va posar en marxa.

Aquí us deixo el principi del què començarà a ser el regal!

CLICA DAMUNT DEL REGAL! 

Ara que tinc 20 anys

Se'n va anar a dormir. Pensant que aquell era l'últim dia d'una etapa preciosa. Amb una mica d'enyorança per aquells anys que ja havien passat. Però contenta, de començar la vintena en mig de la primavera, amb els seus amics i família. Tot i la reflexió del passat, va somriure i es va adormir esperant que ja fos demà. 

ARA QUE TINC 20 ANYS de Serrat.  

ARA QUE FA 20 QUE TINC 20 ANYS

ARA QUE FA 20 QUE DIC QUE FA 20 QUE TINC 20 ANYS

Love means never having to say you're sorry

La frase més famosa de la pel·lícula de Love story.

Si voleu veure una pel·lícula d'amor per enamorar-vos-en i qui sap, per plorar una mica; aquesta és l'ideal. Per passar una tarda de cinema de dissabte a la tarda. Una història molt bonica i romàntica  <3

Un llibre i una rosa

Senyores, dones i noietes que celebreu Sant Jordi, espero que a totes us hagin regalat una rosa ben bonica. I en cas contrari, que us hagueu comprat un llibre ben interessant. 

Volem saber quin llibre us heu comprat, quin heu regalat a la vostra parella, o nois, quin us han regalat! O si no heu pogut anar-ne a comprar cap o no l'heu trobat, volem saber quin volieu. Volem saber què llegiu! 

Contesta'ns als comentaris, digue'ns quin llibre ens recomanes, i de pas explica'ns com ha anat el dia de sant Jordi. 

La llegenda de Sant Jordi

Aquesta és la llegenda parla sobre un drac molt malvat, una princesa molt bonica i un cavaller molt fort.  Segueix llegint, per a saber quina va ser la història de Sant Jordi. 

Hi havia una vegada, al centre de Catalunya, un poblet on tothom vivia molt feliç. Mai els havia faltat res, però des del dia, en què aquell intrús va aparèixer pel poble, tot havia canviat. 

Feia dos anys que un drac s'havia apropat a la vila. El drac cada matí atacava al poble per aconseguir aliment. No tenia cap mena d’escrúpols, tot i això, el rei va aconseguir fer un pacte amb el drac. Cada matí li donarien un parell d'animals del bestiar i a canvi, el drac prometia no fer mal a cap ciutadà.

Durant tot aquell temps no hi va haver-hi cap incident inesperat, fins el dia en què es van acabar tots els animals del poble. El drac, enfurismat en veure que no tenia res per esmorzar es va enfadar i va atacar al poble.

En una reunió d’urgència amb el rei, l’alcalde i alguns ciutadans, van decidir que cada dia donarien a una persona, escollida a l’atzar, al drac. Així almenys no atacaria a la resta del poble.

Cada matí treien d’una urna gegant el nom d’una persona. Aquesta persona havia d’anar fins al bosc, on la lligaven a un arbre i allí esperava al drac. La gent vivia amb por de no ser un mateix el menjar del drac, però almenys sabien que no els atacaria mai per sorpresa.

Un dia però, li va tocar a la princesa ser el menjar del drac. El rei estava molt trist, perquè com a ciutadà no podia fer res més que conformar-s’hi i acceptar la llei que ell mateix havia imposat. Així que no va tenir més remei que enviar la seva filla al bosc.

La noia es va quedar sola, lligada a l’arbre. Tenia molta por, estava molt nerviosa. Va sentir el drac acostar-se des del final del camí, sentia les seves passes. Quan va arribar, la va ensumar, estava disposat a menjar-se-la d’una sola queixalada. Aquella princesa tenia molt bona pinta.

Aleshores, per un miracle inesperat va aparèixer un cavaller damunt d’un cavall blanc. Duia una armadura i anava armat amb una llança.

      -  Enfronteu-vos amb algú de la vostra força. –Digué el cavaller, dirigint-se enfurismat al drac.

El drac se li va encarar, al igual que aquell cavaller. L’un davant de l’altre van posar-se a córrer. El drac va intentar esgarrapar a l’home, però aquest el va esquivar. En el segon atac va ser el cavaller qui va atacar, i li va aconseguir clavar la llança al pit del drac. El qual caigué al mig del bosc.

El cavaller es va dirigir a la princesa, la va deslligar, i tot seguit la va ajudar a incorporar-se.

     -  Qui és vostè? –va preguntar la princesa, que tenia ganes de conèixer el seu salvador.

      -  Sóc el cavaller de Sant Jordi. –Respongué.

Sant Jordi se’n va anar al costat del drac, i agafa una rosa que havia nascut de la sang que en sortia del drac. Amb molta cura la va tallar i li va regalar a la princesa.

Gràcies a Sant Jordi, aquell poble es va deslliurar del drac, i van viure feliços per sempre més. I es clar, Sant Jordi i la princesa es van casar.

Des d’aquell dia fins avui, tots els nois enamorats, regalen una rosa a la seva princesa pel dia de Sant Jordi. 

Sant Jordi

Feliç dia de Sant Jordi a tothom!

En un dia tan important com aquest, creiem que no hi ha res millor per compartir amb vosaltres que aquest poema! Esperem que el gaudiu, i que a tots us regalin una rosa i un bon llibre!

Poema a Sant Jordi:

Sant Jordi duu una rosa mig desclosa
pintada de vermell i de neguit.
Catalunya és el nom d'aquesta rosa
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha donat gaudis i penes
i ell se l'estima fins qui sap on;
i amb ella té més sang a dins les venes
per poder vèncer tots els dracs del món. 

- Josep M. de Sagarra -

Enveja

PECATS ADOLESCENTS

Estava assegut a l’última fila de la classe, i aquesta situació li feia gairebé impossible de parar atenció al professor. Tenia una vista magnífica de tots els seus companys. I mentre mirava com el seu millor amic no parava d’enviar-li notetes a la Cassandra en cada moment, la ràbia se’l menjava per dins. Va començar a menjar-se les ungles i a moure les cames i els peus cada vegada més ràpid. Fins que el company del seu costat va clavar-li un bon cop de colze que el va tornar de cop a la realitat. 

No oblidis mai qui ets.

Sigueu o  no sigueu fans de Joc de trons, aquesta és una gran frase. Li diu el Tyrion Lannister, el qual és un nan, a en Jon Nieve, que és un fill bastard del senyor del nord; per animar-lo quan està trist per no ser ben rebut a la seva família. 

“- Permite que te dé un consejo, bastardo. Nunca olvides qué eres, porque desde luego el mundo no lo va a olvidar. Conviértelo en tu mejor arma, así nunca será tu punto débil. Úsalo como armadura y nadie podrá utilizarlo para herirte…” – 

Tyrion Lannister a Jon Nieve.

Tots en podem aprendre una mica, saber quin és el nostre punt dèbil perquè mai ningú ens faci mal. 

La cambrera de la samarreta blava i el conductor del ferrari vermell

TERCERA PART

La nit de la Carla, l'Alba i la Berta

La Gemma va estar-se gairebé una hora asseguda al terra al costat de la seva germana abraçant-la i consolant-la amb paciència. La Carla no podia parar de plorar, i quan per fi va aconseguir articular paraules amb sentit, l’únic que deia era que tot havia estat per culpa seva. La Gemma es va espantar en veure que el temps passava i la seva germana no es calmava. Volia saber què havia passat, perquè pressentia que era greu. La Carla no era una nena fleuma que plorés per qualsevol cosa, i encara menys de manera tan desesperada i davant seu. Tanmateix, en comptes de demanar-li que li expliqués tot o d’intentar descobrir-ho ella mateixa a base d’anar-li fent preguntes i més preguntes, va estrènyer-la encara més entre els seus braços i va acariciar-li els cabells despentinats fins que va aconseguir que s’adormís. Aleshores va intentar no moure’s gens, tot i que se li estaven començant a adormir les cames, perquè sabia que la seva germana tenia el son molt lleuger.

Com que l’únic que podia fer era pensar, va intentar esbrinar per ella mateixa el que havia passat. Estava segura que era alguna cosa totalment relacionada amb l’escena que s’havia trobat al pis la nit anterior. Va provar de posar-se en el lloc dels sis adolescents per endevinar on van anar després que ella els fes fora. Segur que els nois no estaven disposats a rendir-se tan ràpidament i se les van empescar totes per convèncer-les i dur-les a algun bar, o potser a algun local compartit amb altres amics. Estava gairebé segura que les coses havien anat més o menys així però, de totes maneres, no se li acudia res tan gros que es pogués equiparar amb la reacció de la seva germana. I allò que no deixava de dir abans de quedar-se adormida, que tot havia estat culpa seva... no li trobava sentit.

- Vam conèixer aquells tres ahir a la tarda – La Gemma va endur-se un bon ensurt. La Carla s’havia despertat  i havia començat a parlar de sobte. Semblava com si s’hagués preparat per explicar una llarga història, i per això la Gemma va romandre en silenci i tan quieta com va poder, tot i que ja tenia la cama esquerra completament adormida.

“L’Alba feia dies que es fixava en un d’ells sempre que quedàvem per anar caminant fins a la piscina que té la Berta a casa seva. Ells tres sempre estaven als bancs de la plaça que es troba just a mig camí de casa la Berta, però mai hi havíem parlat. Només els miràvem i ells ens miraven a nosaltres. Semblaven més grans, però nosaltres l’únic que volíem era riure una estona. Vam arribar a casa la Berta, que estava sola, i ells ens van seguir. Nosaltres no ens en vam adonar fins que van treure tots tres el cap per la tanca de la part del darrere de la casa, just quan les tres ens acabàvem de llençar a la piscina. De primer ens vam espantar, sobretot la Berta, perquè ella no els havia vist mai abans, però ells no semblava que tinguessin intenció de saltar la tanca sense permís. Tampoc ens parlaven descaradament sinó que més aviat semblaven amables. Vam estar parlant una estona de coses sense gaire importància, com ara si vivíem a la ciutat o només hi érem de vacances i què estudiàvem, i a poc a poc nosaltres tres ens vam anar relaxant. Llavors ells van fer acció de marxar, però jo vaig dir sense pensar que podien entrar. L’Alba semblava entusiasmada per passar més estona amb el noi amb qui s’intercanviava mirades i somriures des de feia dies però la Berta va mirar-me amb cara de reprovació. Vaig intentar convèncer-la però sense esforçar-m’hi gaire, perquè sabia que seria igual que perdre el temps. Però aleshores, per sorpresa meva i de l’Alba, ella va accedir. Ens ho vam passar molt bé, vam estar tota la tarda entrant i sortint de l’aigua, jugant a cartes i prenent el sol. L’Alba estava tota l’estona al costat d’aquell noi, que es deia Edgar, i jo vaig fixar-me amb un dels altres dos, en Diego, que era el més guapo. De manera que a la Berta no li va quedar més remei que donar conversa al que quedava, l’Eric. Però no semblava pas que s’ho estigués passant malament, ni tan sols que estigués incòmoda, creu-me. Més aviat era tot el contrari. Quan érem a l’aigua no paraven d’esquitxar-se i d’intentar enfonsar-se l’un a l’altre i quan sortíem a prendre una mica el sol ells es posaven a parlar i a riure junts. jo vaig alegrar-me’n molt perquè mai havia vist a la Berta estar tan a gust amb un noi (deixant de banda el seu germà, és clar)"

"A poc a poc es va anar fent fosc i la Berta ens va haver de fer fora perquè els seus pares estaven a punt d’arribar. El seu germà havia estat dormint tota la tarda a la seva habitació i no suposava cap problema, però els seus pares si... Aleshores en Diego ens va dir que s’ho havien passat molt bé i, que si volíem, entre els tres ens podien convidar a sopar. Però a mi se’m va acudir que podríem venir aquí perquè tu estaries al bar fins tard i després sopant amb les amigues. Suposo que a partir d’aquest moment les coses es van començar a torçar. Ells potser no van interpretar-ho bé; jo només vaig pensar que aquí estaríem més tranquils i que quan tu arribessis tots haurien marxat. Però les coses se’ns en van anar de les mans. Jo no ho vaig poder controlar, tot va ser culpa meva Gemma, ho sento!”

  

    - Tranquil·la, tranquil·la Carla. Estic segura que no va ser culpa teva. Continua. – La Gemma no podia permetre que la Carla tornés a enfonsar-se i deixés de parlar; sabia que el pitjor encara no havia arribat.

“Vam quedar de trobar-nos mitja hora més tard a la plaça. Ells es van oferir per anar a comprar el menjar i nosaltres vam poder aprofitar per dutxar-nos i arreglar-nos una mica a casa de la Berta abans de sortir. Quan ja havíem sortit al carrer, la Berta ens va fer tornar enrere i va canviar-se de samarreta. Se’n va posar una que no li havíem vist mai abans i que li quedava una mica més ajustada de les que acostumava a portar. Vam topar-nos amb el seu germà que acabava de sortir de la seva habitació, però vam tenir sort i no ens vam trobar als seus pares. Vam arribar deu minuts més tard a la plaça i aquells tres ja ens estaven esperant. Havien comprat pizzes i patates de bossa. Portaven coca cola, però també havien comprat alcohol, tot i que no havíem quedat pas així. De totes maneres, nosaltres no vam dir res. Quan vam arribar a casa vam començar a menjar, a beure i a fumar, i ens vam anar animant sense gairebé ni adonar-nos-en. La Berta s’havia emborratxat per primera vegada i no es separava de l’Eric ni un segon. L’Alba i jo ens en vam alegrar perquè semblava que ell la tractava bé i que ella estava molt còmoda al seu costat... Llavors vas arribar tu i ens vas fer fora a tots, i com que jo no volia haver de tornar a trucar a la porta li vaig demanar a la Berta si podia anar a dormir a casa seva. Però ella ens va dir totalment convençuda que se n’anava a casa de l’Eric, perquè no hi havia els seus pares i podrien estar tranquils. L’Alba i jo ens vam enfadar però no vam impedir-li que marxés amb ell. Estàvem cansades i vam anar caminant en direcció a casa de l’Alba, mentre aquells dos ens seguien intentant convèncer-nos de quedar-nos una estona més. Al cap d'uns minuts vam veure com l’Eric i la Berta apareixien per la carretera. La Berta portava el casc mal posat i l’Eric directament no en portava. Tot va anar molt ràpid. Ens van veure i van començar a saludar i a cridar, i quan van arribar a la rotonda del davant va aparèixer un cotxe de sobte, i l’Eric no va reaccionar a temps i no va frenar. Nosaltres vam intentar avisar-los però ja era massa tard. Els dos eren a terra i la parella de dins del cotxe havia sortit per intentar socórrer -los. El casc que duia la Berta havia saltat pels aires i ella estava estesa al terra inconscient. En canvi, l’Eric va sortir-ne gairebé il·lès, per més estrany que sembli. Semblava molt preocupat. Però aleshores en Diego i l’Edgar van agafar-lo i van voler emportar-se’l, encara no entenc per què. Ell va intentar resistir-se però els altres dos junts eren més forts i van aconseguir marxar. Ens van deixar soles sense dir res, ni una simple excusa. De fet, ni tan sols ens van dirigir la mirada. La parella del cotxe va fer-nos pujar a totes i ens va portar a l’hospital”

La Carla va començar a plorar de nou, i aquesta vegada no semblava que hi pogués haver res que aconseguís calmar-la.

- Com està la... ?

-  Està en coma.




CAPITOL ANTERIOR                                         

Gula

PECATS ADOLESCENTS

Primer mirà el calendari, i després al tornar a l'habitació es mirà al mirall. Veié que les tauletes que tant li havien costat d'aconseguir l'any anterior, s'havien esfumant convertint-se en una d'arrodonida  Pensà per si mateix: "I què us espereu amb tantes festes i dinars familiars?" Era hora de començar a fer una mica d'abdominals, per poder lluïr a l'estiu amb els seus amics. 

Jo l'estim i la vener

Jo l'estim i la vener, eixa llengua, pels títols que la il·lustren, pels records que l'ennobleixen, per l'anima que hi vibra; però sobretot la vull i la preferesc per esser la nostra. Aquest és el títol suprem que la fa, no la millor, sinó l'única per nosaltres

{Joan Alcover Maspons}

El llop i la caputxeta vermella.

El llop s’asseia al banc d’un parc, pensatiu. La panxa li roncava, ja que no tenia res per menjar, i si no s’espavilava, aquell vespre tampoc soparia. Mirava entretingut com un home tirava molles de pa als ocells. Ell preferia carn de veritat, la carn d’una nena tendra, però estava pensant en anar a espantar els ocells per agafar quatre molles de pa.

Quan aleshores va veure a una noieta passejant pel parc. Portava un cistell, amb melmelades i torrades. Duia una preciosa capa vermella, era inconfusible. Era la Caputxeta vermella.

La noia passejava feliç pel parc, per anar a buscar el camí de casa l’àvia. Molt sovint havia fet aquell camí, i avui era el dia del llop. El dia en què per fi se la menjaria.

Es va posar a seguir a la noia. Intentava que no la veiés. Però era difícil per a un llop sapastre i lent. Quan la noia s’entretenia a mirar les flors ell corria. Corria mirant-la fixament per amagar-se si ella alçava el cap. Així va ser com va caure tres cops xocant contra una pedra o un tronc del camí.

Què faria? Li saltaria al damunt? Li regalaria una flor per despistar-la? Se la menjaria allí mateix? Senzill, però de poca classe. El llop va tenir una idea genial. Esperar-se fins que arribés a casa l’àvia, així tindria olla i espècies per a cuinar-la. Sabia que més endavant hi havia una bifurcació, així que l’enredaria per arribar més ràpid a casa de l’àvia.

I tal com va pensar-ho, va fer-ho. Va aparèixer del no res al costat de la caputxeta vermella.

-Hola caputxeta, on vas? –li va preguntar, tot i que ja ho sabia.

-A casa de l’àvia, a portar-li menjar. –va respondre ella amb un somriure.

-Si vas pel camí de l’esquerra arribaràs molt més ràpid. –va contestar el llop, amagant el riure per sota el nas.

El nostre amic va córrer cap a casa de l’àvia, mentre reia i reia. Ja era com si se l’hagués cruspida. Va arribar a la casa, i va trucar a la porta. Toc-toc.

-Qui hi ha? –va preguntar l’àvia de fons?

-Sóc la caputxeta. –va respondre el llop amb la veu tan aguda com va poder.

L’àvia li va obrir la porta. I tal i com ho va fer, el llop li va posar un sac de patates que havia robat d’un hort. La va lligar i la va guardar a l’armari.

-A tu, àvia, ja et menjaré la setmana que bé, la carn ja no es pot tornar més vella. –va dir mentre reia com un boig.

Una hora més tard, per fi, va arribar la caputxeta. El llop havia tingut temps de sobres per posar-se una camisa de dormir de l’àvia i per estirar-se al llit.

-Sóc aquí caputxeta, vine’m a veure.

El llop ho tenia tant fàcil, ja podia haver començat a escalfar l’olla. Però va preferir jugar una mica abans, a veure si la caputxeta se n’adonava de qui era realment. La noia es va parar al costat del llit, i se’l va mirar amb atenció, però sorpresa a la vegada.

-Ostres àvia, quins ulls més grossos que tens. –va preguntar encuriosida.

-Són per veure’t millor filleta. –va respondre el llop.

-Àvia, però quin nas més gran que tens.

-És per olorar-te millor, filleta.

-I quines orelles més grosses que tens.

-Són per escoltar-te millor, filleta.

- Àvia, i quina boca més gran que tens.

-És per menjar-te més bé! –va respondre el llop, amb la seva veu greu, mentre saltava al damunt de la pobra nena.

La caputxeta va marxar corrent tant ràpid com va poder, sortint cap a la porta. El llop la va intentar seguir, però no va poder, perquè es va enganxar amb els llençols caient de cara al terra.

Quan es va alçar va sortir cap al bosc seguint a la nena. Maleïa a tothom, sobre tot a ell mateix per deixar perdre aquella oportunitat tant bona que havia tingut.

Se sentien crits de fons, se sentia a la caputxeta demanant ajuda. I també es va sentir un home preguntant on era. El llop la seguia pel darrere, però no l’aconseguia atrapar. Encara li feia mal el nas de la caiguda.

Va perdre a la caputxeta de vista, la buscava per totes bandes. I de cop i volta, es va trobar amb el caçador davant dels nassos. El va apuntar amb l’escopeta.

-No et vull tornar a veure més molestant a la caputxeta. –i tot seguit va disparar cap enlaire.

El llop, espantat, va fugir amb la cua entre les cames. Se’n va tornar tot sol cap casa, amb l’estomac buit. 




POTS VEURE EL CONTE DE LA CAPUTXETA VERMELLA REAL! 

Caminante no hay camino

Hola a tothom!

Avui compartim amb vosaltres un dels clàssics que no pot faltar en un blog com aquest! Aquí el teniu 

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.

{Antonio Machado}

Cartes ensucrades (IV)

Per fi, per fi tenim aquí l'últim capítol d'aquesta novel·la. Si encara no t'has llegit les primeres parts d'aquesta història d'amor impossible fes-ho ja! 

CARTES ENSUCRADES

La solució

3 de juliol de 1732

Estimat Eudald,

No vull que pensis més en mi, ni en el que hauria o no hauria pogut passar. Cada instant és únic, no deixis escapar tot el que podràs viure amb ella.

Sigues realista, ja saps que nosaltres dos mai podrem estar junts, o agafar-nos de les mans...

Ara és el teu moment, aprofita’l. No pateixis per mi, el meu moment, tard o d’hora, també arribarà.

Victòria.

Després de rebre aquesta carta, no sabia què contestar-li, i vaig estar un munt de temps sense escriure-li. Ella tampoc em va escriure a mi. Van ser uns dies molt apagats. Cada dia tenia més embolics. Em bullia el cap. I fins que no van passar dues setmanes no vaig ser capaç de pensar amb claredat.

L’única conclusió a la que vaig arribar durant tot aquell temps, va ser la mateixa que la Victòria em va donar. No em podia quedar-me de mans plegades i ferir a dues persones alhora. Havia de deixar-me portar pel meu cor, i aquest em deia que la Maria era qui realment estimava, i que no podia perdre la amistat que compartia amb aquella noia tant especial, la Victòria.

Vaig córrer cap a la cuina, i ràpidament vaig agafar la guia telefònica del munt de revistes que hi havia damunt de la taula. La vaig obrir per la meitat, i ràpidament vaig buscar Barcelona, i entre aquelles pàgines amb un munt de lletra minúscula vaig buscar la G del pare de la Maria; que es deia Josep Gumà.

- Garcia... González... Gumà Ignasi... Gumà Jordi... Gumà Josep, aquí. – anava xiuxiuejant mentre llegia els noms de la guia.

Ràpidament vaig córrer cap al telèfon, que el teníem en una tauleta a la nostra petita sala d’estar, o també menjador. Vaig marcar el número que indicava la guia. Mentre sonaven els piiips d’estar marcant, m’anava posant més nerviós.

- Sí, digui’m?

- Bona tarda, senyora. Que hi ha la Maria? – Vaig preguntar tímidament amb una veu tan fluixa que gairebé no es va sentir.

- No ara no hi és. Fa una estona que ha sortit per anar a donar una volta. De part de qui?

- De l’Eudald Closa.

- Ah, ets el fill de la Rosa, oi que si? Doncs si vols truca-la més tard i segur que la trobes

- D’acord, moltes gràcies.

Vaig penjar ràpidament. On podria haver anat? Vaig posar-me a pensar llocs on podria ser, dels que m’havia parlat o m’havia dit que hi acostumava a anar amb les seves amigues. No se m’acudia res, però vaig agafar la jaqueta igualment, i vaig arrencar a córrer escales avall, mentre continuava pensant on la podria trobar.

Aleshores, vaig veure un cartell que anunciava el bus turístic. I justament en la fotografia d'aquell autobús es veia la part més bonica del passeig marítim i llavors vaig recordar que durant aquell sopar romàntic al restaurant, ella em va parlar de la platja. Em va dir que li agradava asseure’s a la sorra quan estava trista i escoltar el soroll de les onades del mar en trencar-se abans d'arribar a la sorra. Ara ja sabia on la trobaria.

Vaig decantar-me a la dreta, i vaig travessar el meu carrer fins arribar a la rambla. Vaig córrer mitja rambla avall, entre la multitud de gent que comprava animals en aquells quioscos repartits per tot el carrer. Quan vaig veure l’estàtua de colom des de la llunyania, vaig saber que ja estava a prop del mar. Vaig desviar-me per un carrer per poder arribar fins al passeig marítim. Un cop allà, em vaig passejar per tota la platja, fins que al final, en una punta, vaig veure una noieta asseguda a la sorra. Era ella, per fi l’havia trobat.

M’hi vaig acostar amb molta cura i, quan ja estava al seu costat, m’hi vaig asseure. Ella, sense mirar-me, em va dir:

- Per què has vingut?

Jo li vaig contestar, però no pas amb paraules. M’hi vaig acostar encara més, amb delicadesa però a la vegada amb una estranya decisió que encara no entenc com em va sortir, i la vaig besar. Els seus llavis i els meus es van unir sense que ella s’ho esperés.

Després del peto, li vaig agafar la mà. Van ser uns minuts intensos, on cap dels dos no va dir res, però semblava que d'alguna forma haguéssim estat parlant de moltes coses.

Finalment, com si ja fos hora que algú tornés a dir alguna cosa, ella em va preguntar:

- Així que, ja t’has decidit? – aquesta vegada, si que em va mirar a la cara. Jo vaig estar un moment en silenci, dubtant, però finalment vaig assentir amb un gran somriure i li vaig fer un altre petó, aquesta vegada més ràpid que el d'abans.

Aleshores la vaig convidar a menjar alguna cosa en una d’aquelles terrasses que estan a primera línia de mar i després de quedar-nos allà parlant una bona estona, vam passejar per la vora del mar, agafats ben fort de la mà.

Es va fer tard, i gairebé no ens en vam adonar. La vaig acompanyar fins a casa seva, i en el moment d’entrar, ella se’m va quedar mirant com si intentés dir-me alguna cosa, però jo no li vaig deixar temps i de seguida li vaig dir:

- Demà et passaré a buscar a la mateixa hora. – Ella va contestar-me fent-me una forta abraçada i després, va pujar ràpidament les escales. Me la vaig quedar mirant abans de tancar la porta. Aleshores ella es va girar i com que va veure que encara estava allà, em va dir:

- T’estimo.

I va continuar pujant fins que al final va desaparèixer en la foscor d’aquelles escales.

Mentrestant, jo vaig tornar cap a casa. Estava molt feliç, creia que per fi havia solucionat tots els meus embolics. Durant tot el camí vaig estar pensant en aquell dia tant meravellós. Però en arribar a casa, la carta damunt de la tauleta em va fer pensar en la Victòria. Li havia de donar alguna explicació.

Em vaig asseure i li vaig començar a escriure una carta. Em va costar molt escriure-li, no sabia quines eren les paraules més adequades. Després d’uns quatre esborranys, vaig aconseguir escriure la definitiva.

Quan vaig acabar, me’n vaig anar fins al costat de la tauleta. La mirava fixament, esperant un miracle, potser. Llavors sense adonar-me’n, vaig començar a pensar en veu alta:

- Victòria, potser la nostra història no era bona com una història d’amor, potser, el què el destí volia era que fóssim només grans amics. – Vaig acotar el cap, tot estava en silenci. Però una veu, dolça i agradable, va aparèixer d’algun lloc de l’habitació, o qui sap, potser venia del cel.

- Eudald, veig que ja t’has decidit, i has escollit el millor camí. A més a més tens tota la raó. – em vaig quedar parat, estava sentint la Victòria a través d’una tauleta. No sabia què contestar-li, li volia dir moltes coses però no sabia per on començar. – T’estimo. – va dir ella en acabat.

- Victòria, jo també! – no em va contestar, encara que vaig estar una bona estona cridant el seu nom.

Aleshores, vaig entendre que segurament mai més tornaria a sentir la seva veu, vaig pensar que aquella que li havia enviat no volia que fos la última que deixés en aquella tauleta.

30 d’abril del 1974

Estimada Victòria,

Crec que ho he aconseguit! M’he esperat molt, abans de decidir-me a enviar-te aquesta carta, però crec que ara ja n’estic segur. M’he enamorat. Ella es diu Maria, és bonica i encantadora. Des del primer moment sabia que jo estava capficat en alguna cosa, però va tenir paciència amb mi fins que al final ha aconseguit el que fins ara només una dona havia aconseguit. I aquesta dona ets tu, com bé et deus imaginar. Sé que vam decidir que cadascú faria la seva vida, que seguiríem el nostre camí… però em sento malament per tu. Encara et continuo estimant, però he après a fer-ho d’una altra manera. De la que havíem acordat que havia de ser, saps? Ara només vull que sàpigues que aquests anys que he estat enamorat de tu, no han sigut uns anys desaprofitats. Ha sigut una cosa que hem compartit nosaltres dos, sense dir-ho a ningú més, per por que ens prenguessin per bojos… ens hem anat donant suport l’un a l’altre quan hem tingut problemes i hem aconseguit que cap dels dos s’enfonsés. Tu m’has ensenyat moltes coses del teu món que jo mai podré experimentar, i espero que jo amb tu hagi fet el mateix.

M’agradaria que ens continuéssim escrivint com fins ara. No vull deixar de tenir notícies teves, ja que tu ets molt important per mi.

Eudald.

Vaig deixar la carta al mateix lloc de sempre, damunt d’aquella tauleta de nit tan... especial. La meva àvia la va comprar en un mercat de segona mà ja fa molts anys. Mentre estava assegut al llit pensant quina seria la seva reacció, vaig recordar com ens vam conèixer. Tot i que és una mica irònic dir “com ens vam conèixer”...

Vaig estar una bona estona estirat al llit, recordant tots aquells records. Mentre estava estirat, em vaig quedar adormit. Vaig dormir molt bé aquella nit. L'endemà em va despertar el soroll del timbre. Com que la mare ja se n'havia anat vaig anar a obrir jo.

La Maria em va saltar al damunt i em va fer un petó. Ni ella ni jo podíem esperar més temps sense veure'ns.

FI

John Lennon

Avui us deixem una frase que esperem que us faci reflexionar. Què n'opineu? Hi esteu d'acord o no?

Nos hicieron creer que sólo hay una fórmula para ser feliz, la misma para todos, y los que escapan de ella están condenados a la marginalidad. No nos contaron que estas fórmulas son equivocadas, frustran a las personas, son alienantes, y que podemos intentar otras alternativas.

John Lennon

Una mona de xocolata deliciosa!

Ja fa casi tres anys em van donar una gran noticia, seria la madrina d’un nen. I com una bona madrina, hi ha coses que s’han de fer sí o sí. Com és el cas de la mona. Però això no em preocupava pas, ja que m’encanta fer pastissos i magdalenes, m’encanta la xocolata i a vegades se m’acudeixen idees originals.

El primer i segon any va ser molt fàcil. El primer vaig comprar la mona al forn, i el segon la vaig fer jo mateixa, però senzilleta. Ara bé, el tercer... El meu fillol, acabava de descobrir a l’escola què era la mona, i lo bona que està la xocolata. I això feia que sàpigues el gust de la mona que ell volia al cent per cent, però també havia de fer que li agradés visualment. Després de pensar molt, de mirar la meva butxaca i el meu temps lliure, vaig decidir que aquest any tocava altre cop mona casolana.

Vaig estar mirant figueres de xocolata per internet, per les botigues, en fotos. Havia de pensar alguna cosa que pogués fer. No podia fer un cavall, havia de fer quelcom senzill. Així que se’m va acudir de fer un castell. No us imagineu pas un castell amb tres pisos, muralla i jardí interior. Un castell molt petitó, més aviat de fantasia. Només la paret principal, amb una porta i la barana que hi ha sempre a dalt de tot feta amb pedra. Untant la xocolata al màrmol de la cuina, lentament però de forma fàcil, vaig anar aplanant i tallant la figura amb el contorn perfecte. De la mateixa manera vaig tallar les peces que s’enganxaven a la principal per donar-li forma, i finalment les vaig decorar.

I què hi ha millor que decorar amb un ninot dels dibuixos preferits del nen al qui li regalaràs la mona. I tot i que a mi no em convenç gaire el Bob Esponja ni el Pocoyo, en vaig imprimir un parell, folrar amb paper transparent i enganxats a la xocolata.

Després d’un dia envoltada de xocolata, vaig descobrir el què és rebutjar unes postres de xocolata, perquè creus que el mal de panxa que t’agafarà després d’una dosis més d’aquest dolç podria ser casi bé mortal.

Però aquest no és el cas. Aquell mateix dia, passejant pel carrer em vaig trobar el petit. Acabava de despertar-se d’un llarg viatge en cotxe, i ell anava cap a casa amb la seva mare, mentre el pare aparcava el cotxe. Només despertar-se, ens va mirar, amb cara d’estrany. Es clar, s’acabava de despertar i estava amb gent diferent en aquell moment. Però en mirar-me va saber qui era sense dubtar. La seva mare li va dir:

- Què li has de demanar a la padrina?

-  La Mona! –va dir ell sense dubtar.

Jo, feliç com una perdiu, no vaig poder evitar fer-li una pregunta, la qual tots sabíem la resposta.

-  I la vols de fruita o de xocolata?

-  Mona cocolata! –va tornar a dir, sense pronunciar bé la x, que encara li costa.

Més il·lusionada que mai, vaig tornar a casa a seguir fent la mona. Ara tocava el pa de pessic. Després d’una hora ben bona remenant la clara muntada amb la farina, ben a poc a poc perquè la clara d’ou no baixés, vaig aconseguir posar-la al motlle i al forn. Per desgràcia meva, el forn no va funcionar del tot bé, i no es va coure. Quedant per fora dur com una pedra i per dintre cru. Així que el mateix diumenge de Pasqua ja em podíeu veure anant al forn a comprar un pa de pessic ben bo.

Amb un moment, el vaig decorar amb una capa ben generosa de crema de cacau, una bona pila de lacassitos i més boles de xocolata. També hi vaig posar un parell de pollets i les plomes, que no poden faltar mai en una mona!

Així, que un cop acabada, la vaig guardar per esperar al dilluns, el dia que es dóna la mona.

Tot i els petits problemes que vaig tenir, els dos dies gastats en fer un pastís; no sabeu la il·lusió que em feia veure la cara del petit de la casa, veient aquell tros de mona.

Només en arribar a casa, em va venir a buscar, per demanar-me la mona. Li vaig donar, i la seva cara es va convertir en un gran somriure. Sense ni jo adonar-me’n, ja havia posat la mà a la mona per menjar-se’n uns quants lacassitos.

Després vaig veure com es destrossava la mona i ens la menjàvem sense cap mena de pietat, degustant cada mossegada de pastís, i repetint quasi bé tots. Però tot plegat em va encantar.

És més, us diré que ja he començat a pensar com serà la mona de l’any que bé. Però suposo que canviaré d’idees un munt de cops.

Les mones del mestre xocolater

Esperem que tots tingueu un bon dia de Pasqua! 

El mestre xocolater es desperta nerviós, tot i que en realitat no ha dormit gens durant tota nit. Per fi ha arribat el dia més important pels pastissers de més de mig món. Però avui és un dia doblement especial per ell. És el primer dia de Pasqua de la seva vida que ha omplert la botiga de mones fetes amb totes les formes i tipus de xocolata imaginables. I arà esta a punt de passar la proba més dura de totes. La jutgessa es passeja per la botiga a poc a poc, amb els llavis premuts en un gest de concentració i... amb emoció continguda? És possible? El mestre xocolater no aguanta més i, de sobte, unes simples paraules li duen un gran alleujament: “Papa! M’agraden molt totes, però jo vull aquesta!” Sentencia la Mariona amb la seva veu d’àngel i la decisió que la caracteritza. El mestre xocolater agafa la mona afortunada amb molt de compte i la porta al magatzem per separar-la de la resta. Ara ja tot està a punt per obrir la botiga.