Menú

dimarts, 9 d’abril del 2013

El llop i la caputxeta vermella.


El llop s’asseia al banc d’un parc, pensatiu. La panxa li roncava, ja que no tenia res per menjar, i si no s’espavilava, aquell vespre tampoc soparia. Mirava entretingut com un home tirava molles de pa als ocells. Ell preferia carn de veritat, la carn d’una nena tendra, però estava pensant en anar a espantar els ocells per agafar quatre molles de pa.

Quan aleshores va veure a una noieta passejant pel parc. Portava un cistell, amb melmelades i torrades. Duia una preciosa capa vermella, era inconfusible. Era la Caputxeta vermella.

La noia passejava feliç pel parc, per anar a buscar el camí de casa l’àvia. Molt sovint havia fet aquell camí, i avui era el dia del llop. El dia en què per fi se la menjaria.
Es va posar a seguir a la noia. Intentava que no la veiés. Però era difícil per a un llop sapastre i lent. Quan la noia s’entretenia a mirar les flors ell corria. Corria mirant-la fixament per amagar-se si ella alçava el cap. Així va ser com va caure tres cops xocant contra una pedra o un tronc del camí.

Què faria? Li saltaria al damunt? Li regalaria una flor per despistar-la? Se la menjaria allí mateix? Senzill, però de poca classe. El llop va tenir una idea genial. Esperar-se fins que arribés a casa l’àvia, així tindria olla i espècies per a cuinar-la. Sabia que més endavant hi havia una bifurcació, així que l’enredaria per arribar més ràpid a casa de l’àvia.

I tal com va pensar-ho, va fer-ho. Va aparèixer del no res al costat de la caputxeta vermella.

-Hola caputxeta, on vas? –li va preguntar, tot i que ja ho sabia.

-A casa de l’àvia, a portar-li menjar. –va respondre ella amb un somriure.

-Si vas pel camí de l’esquerra arribaràs molt més ràpid. –va contestar el llop, amagant el riure per sota el nas.

El nostre amic va córrer cap a casa de l’àvia, mentre reia i reia. Ja era com si se l’hagués cruspida. Va arribar a la casa, i va trucar a la porta. Toc-toc.

-Qui hi ha? –va preguntar l’àvia de fons?

-Sóc la caputxeta. –va respondre el llop amb la veu tan aguda com va poder.

L’àvia li va obrir la porta. I tal i com ho va fer, el llop li va posar un sac de patates que havia robat d’un hort. La va lligar i la va guardar a l’armari.

-A tu, àvia, ja et menjaré la setmana que bé, la carn ja no es pot tornar més vella. –va dir mentre reia com un boig.

Una hora més tard, per fi, va arribar la caputxeta. El llop havia tingut temps de sobres per posar-se una camisa de dormir de l’àvia i per estirar-se al llit.

-Sóc aquí caputxeta, vine’m a veure.

El llop ho tenia tant fàcil, ja podia haver començat a escalfar l’olla. Però va preferir jugar una mica abans, a veure si la caputxeta se n’adonava de qui era realment. La noia es va parar al costat del llit, i se’l va mirar amb atenció, però sorpresa a la vegada.

-Ostres àvia, quins ulls més grossos que tens. –va preguntar encuriosida.

-Són per veure’t millor filleta. –va respondre el llop.

-Àvia, però quin nas més gran que tens.

-És per olorar-te millor, filleta.

-I quines orelles més grosses que tens.

-Són per escoltar-te millor, filleta.

- Àvia, i quina boca més gran que tens.

-És per menjar-te més bé! –va respondre el llop, amb la seva veu greu, mentre saltava al damunt de la pobra nena.

La caputxeta va marxar corrent tant ràpid com va poder, sortint cap a la porta. El llop la va intentar seguir, però no va poder, perquè es va enganxar amb els llençols caient de cara al terra.

Quan es va alçar va sortir cap al bosc seguint a la nena. Maleïa a tothom, sobre tot a ell mateix per deixar perdre aquella oportunitat tant bona que havia tingut.

Se sentien crits de fons, se sentia a la caputxeta demanant ajuda. I també es va sentir un home preguntant on era. El llop la seguia pel darrere, però no l’aconseguia atrapar. Encara li feia mal el nas de la caiguda.

Va perdre a la caputxeta de vista, la buscava per totes bandes. I de cop i volta, es va trobar amb el caçador davant dels nassos. El va apuntar amb l’escopeta.

-No et vull tornar a veure més molestant a la caputxeta. –i tot seguit va disparar cap enlaire.

El llop, espantat, va fugir amb la cua entre les cames. Se’n va tornar tot sol cap casa, amb l’estomac buit. 




POTS VEURE EL CONTE DE LA CAPUTXETA VERMELLA REAL! 

1 comentari: