Com cada dia, vaig a la universitat. Torno, estudio una estona a la
biblioteca. Arribo a casa, miro la televisió i em connecto per veure quines
novetats hi ha. Cada dia més o menys el mateix. Pensareu, que avorrida que és
aquesta noia. I també pensareu, per què ens explica això? A mi no m’interessa
pas.
Doncs tot això té un motiu, que no sé si us el sabré expressar tal i com
m’agradaria. Però comencem per a una opinió meva. Al món hi ha dos tipus de
persones, els del Barça i els del Madrid, o bé els que els agrada la pizza amb
pinya o sense. A mi no m’agraden aquests tòpics, així que escolliré una altre
forma de dividir el món. Crec que hi ha les persones felices, i les persones
felices que no saben encara que ho són. I encara més complicat tot. Perquè
passo d’explicar-vos la meva rutina a una frase filosòfica?
És ben senzill. Perquè crec que totes aquelles persones que són felices
però que encara no saben que ho són, potser els servirà d’ajuda. Espero que
tots, algun dia trobem la felicitat.
Cada dia és una rutina. Fem exactament el mateix. Llevar-nos, dutxar-nos,
treballar, fer el dinar, dinar, anar a estudiar... no seré més pesada. Però
cada cosa que fem, per més que s’assembli a la d’ahir, té un toc especial. Un
toc divertit. I si el sabem trobar, veure’l i gaudir-ne, podrem ser persones que
ens divertim amb el que fem. Perquè ser feliç no es ser una persona que sempre
somrigui, és saber trobar els moments que valen la pena i gaudir-los encara que
siguin poca cosa.
Avui mateix he pujat a l’autobús, com cada dia. Un trajecte de poc menys de
10 minuts. Curt, veritat? No hauria de passar res estrany. I no, no he conegut
pas l’amor de la meva vida. Però la tonteria que m’ha passat, m’ha fet recordar
que aquests moments em fan feliç. I m’ha fet escriure aquest conte o aquesta
historieta que ara estàs llegint.
He pujat, estava tot ple. Però he trobat un seient al costat d’un noi. Ni
jo l’he saludat, ni ell m’ha saludat. No com l’anunci aquell de: “m’assec si em
diu alguna cosa” o “li dic alguna cosa si s’asseu”. Res d’historietes cursis
d’amor. Encara és més ridícul el que us explicaré. Però més emocionant per a
mi.
De cop i volta un senyor, el del nostre davant. Ha esternudat. Si, qui no esternuda.
Però ho ha fet tant fort, que la parella que teníem al costat s’ha endut un
espant de mort. Han fet un bot, que el conductor casi para el vehicle
pensant-se que se’ls havia passat la parada. Se m’ha escapat el riure. Potser
no us farà gràcia, però a mi en aquell moment si. Llavors he mirat al noi del
costat, el qual ha vist tot l’espectacle. Ell també somreia, i m’ha mirat amb
cara de complicitat. Com si nosaltres dos haguéssim estat els dos únics
espectadors d’aquella escena. Quan sabíem que la resta de l’autobús també
n’havia estat al cas.
Després han passat un parell de tonteries més. El conductor, despistat
perquè anava amb 5 minuts de retard casi es salta una parada. I una noia ha
hagut de córrer cap al davant per demanar que parés. I ha parat una mica més
enllà de la parada. I després tots hem tingut la sensació de viure en un “rally”. Ja que el conductor anava a
tota pastilla. Tomb a la dreta, i tots a aixafar la parella del costat. Tomb
cap a l’esquerra. Ara m’aixafen a mi.
Tonteries he pensat. Tonteries, però divertides. Arribant al pis, hi havia
la meva companya. M’he assegut al sofà amb ella. I li he explicat el que m’ha
passat. I si, a ella no li ha fet pas gràcia. Però acte seguit, ens hem posat a
parlar del nostre dia. De què faríem l’endemà. I de més coses, temes varis.
Veure una petita cosa com una gran aventura, potser ha fet que el dia anés
millor. I m’ha fet parlar amb la meva companya de pis, i passar-nos massa
estona xerrant. I això, potser ha estat el que m’ha animat més a escriure una
historia, i no pas quedar-me tancada a l’habitació o davant de la tele, mirant
per enèsima vegada un capítol dels Simpson, els quals ja em sé els seus diàlegs
de memòria.
I ara, després d’haver llegit tot això. Espero no haver-vos avorrit gaire
amb les meves historietes. Però vull emetre aquest missatge:
Gaudiu de les petites coses de cada dia, per ser feliç. Sense esperar que
passi aquella gran història, còpia d’una pel·lícula. Per què cada instant, pot
ser el moment en què es comenci a rodar, la nostra gran aventura.
