La caputxeta vermella

Hi havia una vegada una noieta que vivia amb la seva mare. Sempre es portava molt bé, però era una mica gandula. Tot i així, sempre que la seva mare li demanava que li fes un favor per a la seva àvia, ho feia de bon grat; ja que sempre li venia de gust anar a veure a la seva àvia.

Aquell matí, la mare li va demanar que portés un cistell ple de tomàquets, ous i confitures a la seva àvia. Tot i que li feia una mica de mandra, la nena va acceptar. Es va posar una caputxa vermella, va agafar un cistell i es va posar a caminar bosc amunt.

La caputxeta anava xino-xano pel camí, entretenint-se a mirar les papallones, olorant les flors del camí, i recollint alguna planta aromàtica per a la mare, perquè fes un bon rostit.

En arribar a una cruïlla, va dubtar per un moment quin camí havia d’agafar. Quan aleshores, va aparèixer un llop del costat del camí.

- Bon dia Caputxeta, cap on vas? –li va preguntar el llop, mentre somreia sense ensenyar les seves dents punxegudes.

- Hola llop, me’n vaig cap a casa de l’àvia. –va contestar la noieta.

- Doncs, jo sé un camí que és molt i molt ràpid. Si passes per l’esquerre arribaràs a casa l’àvia en un tres i no res.

La Caputxeta va començar a caminar pel camí de l’esquerre, mentre que el llop va agafar el de la dreta. El que no sabia la nena, és que el camí que havia escollit era més llarg. I el camí del llop era molt més curt.

El llop va córrer cap a casa de l’àvia, i tant bon punt va arribar, va tancar l’àvia a l’armari. Es va posar una camisa de dormir i es va estirar al llit.

Una estona més tard va arribar la caputxeta a casa de l’àvia. Va trucar a la porta, però ningú la va obrir. Tanmateix, va sentir de fons.

- Caputxeta! Passa, passa, que estic a l’habitació. –va dir el llop amb una veu molt fina, intentant imitar a l’àvia.

La nena va entrar a l’habitació. Va deixar el cistell, a la tauleta de nit, i es va dirigir a la seva àvia.

-Mira àvia, t’he portat una mica de menjar. –aleshores es va fixar en la cara de la seva àvia.-Àvia, quins ulls més grossos que tens. –va preguntar encuriosida.

-Són per veure’t millor, filleta. –va respondre el llop. 

-Àvia, però quin nas més gran que tens.

-És per olorar-te millor, filleta.

-I quines orelles més grosses que tens.

-Són per escoltar-te millor, filleta.

- Àvia, i quina boca més gran que tens.

-És per menjar-te més bé! –va respondre el llop, amb la seva veu greu, mentre saltava al damunt de la pobra nena.

La caputxeta va començar a córrer, va sortir de la casa en direcció del bosc, i allí va començar a cridar mentre buscava el camí. Per sort, un caçador la va sentir. El caçador, va agafar l’escopeta i d’un cop va disparar al llop, el qual va marxar corrents bosc endins.

Després van tornar a casa de l’àvia. La van deslligar, i tots tres es van prendre una tassa de te, van menjar anissos i van ser feliços.

FI!