Pablo Picasso

"El arte es una mentira que nos acerca a la verdad"

Pablo Picasso, autorretrato, 1907

Ponte Sant'Angelo

Si algú em parés ara mateix pel carrer, i em preguntés que faig, no sabria què respondre-li ben bé. Sóc un adult una mica massa begut, que dóna esses pels carrers de la ciutat, sol i perdut. No sé ni a on vaig, ni d’on vinc. Sé que no estic seguint el camí de la vida que m’hagués agradat prendre, ni el pitjor que em podria haver imaginat quan era un nen. La veritat, és que no segueixo cap camí, em deixo portar per estímuls que no em duen a res de bo; com la ira, la gelosia i la por. Sé que m’hauria d’encaminar, però estic tant perdut que no sabria ni trobar aigua al mar.

El meu daltabaix va començar farà vora un any, quan em pensava que la meva dona se’n anava amb un altre. Érem una família, no érem perfectes, ens enfadàvem, rondinàvem, ens deixàvem de parlar o fèiem morros durant un dia i després ens perdonàvem i ens tornàvem a estimar. Però quan vaig començar a sospitar de la meva dona, quan creia que m’amagava coses, aleshores si que vaig perdre els estreps. Al principi li preguntava què feia a totes hores, després em vaig tornar controlador. Vaig arribar a espiar-la, i mai vaig aconseguir enxampar-la. I això em feia ràbia, no la veia capaç de ser més llesta que jo, em pensava que si ho feia l’enganxaria. I això em va portar a la ira, que anava lligada a la violència. La vaig pegar més d’un cop, al principi d’amagat als nens. Després allà al mig, s’ho mereixia. A mi no m’enganyava. Em tenia por, la sentia plorar a les nits abans d’anar a dormir. Pensava que ara estaria sempre amb mi, si em tenia por, no s’escaparia; perquè ara sabia del què era capaç. I no va ser així. Va demanar ajuda a familiars i amics, va trucar a la policia. Per aquell moment, jo ja havia començat a beure cada vespre. Alguns vespres més del compte, aquells eren més dolents, perquè em descontrolava i em tornava més violent. Em van donar un ordre d’allunyament i em van fer fora de casa meva.

Els mesos van anar passant. Al principi vivia en un piset petit, que pagava amb el meu sou. Però també pagava les ampolles d’alcohol, que em van passar factura massa ràpid. Bebia fins a altes hores de la nit, l’endemà tenia ressaca i arribava tard a la feina. Com que em trobava malament no feia res de bo, i tornava al pis per beure i desfogar-me. Era la història del gos que es menja la cua, i mai s’acabava. El final em van fer fora, i un mes més tard vaig perdre el pis. Fa poc més de dos setmanes que volto pels carrers de la ciutat, menjant en un menjador social i dormint en bancs. Demano pels carrers, assegut al costat d’una església, i el què guanyo m’ho gasto en ser feliç durant una estona, en vi, per poder oblidar els meus problemes. Ara bé, el vi ja no em fa oblidar-los, em fa pensar-los més. Penso en què no valc res, que ja no sóc l’home que era abans. Ja no hi ha volta enrere per a fer una vida nova.

Des d’aquest pont on estic ara, puc veure la lluna perfectament. No hi ha cap edifici que me la tapi. Avui és lluna plena, rodona i ben maca. M’assec en un dels cantons del pont, mentre l’observo. La lluna il·lumina els àngels que m’envolten. Ells , tan perfectes, tan bons mentre em miren a mi, tan desgraciat, tan equivocat. Tinc ganes d’acabar amb la meva vida. Seria la única forma de oblidar-me de tots els meus errors.  Miro la lluna, i després miro al castell de Sant Angelo. Torno a mirar bé damunt del castell, i si no m’equivoco hi ha una persona a dalt de la teulada, que sembla que vulgui saltar cap avall. Però al fer el salt comença a volar suaument, acostant-se cap a mi.

Estava impressionat, totes aquelles llegendes sobre l’àngel de la teulada. L’àngel que havia ajudat als romans un cop. Ara venia cap a mi, em volia ajudar?

Se’m va acostar, em va mirar fixament als ulls. Tenia una mirada penetrant, difícil d’aguantar. Va aixecar la seva mà amb molta delicadesa i em va tocar amb dos dits al front. Intentava seguir mirant-lo als ulls, però no vaig poder i vaig abaixar la mirada. Un munt d’imatges em van venir al cap. El dia en què vaig començar l’escola, el meu onzè aniversari amb tot la família, el dia de la comunió, quan em vaig enamorar de la meva dona, el dia en què van néixer els meus dos fills, el dia en què el primer va aprendre a caminar i quan els llegia cada nit un conte.

Aquelles imatges em feien feliç. Volia a tornar a viure aquells moments, ajudar als nens a fer els deures i portar-los a la platja el cap de setmana.

-Podré mai tornar a viure aquests moments?

Altre vegada em van venir un munt d’imatges. Ara jo, sol. Em veig brut, però serè. Anant a un centre d’ajuda, on em deixaven roba neta per fer entrevistes de feina. Em costa i en trobo. Acabaré treballant en la neteja de un restaurant. Ni una gran feina ni un gran sou. Però viuré en un pis digne i no al carrer. Amb esforç ho aconseguiria. En les imatges no veig ni a la meva dona, però si que em veig en un cafè mentre els dos prenen una xocolata desfeta.  A ella, segur que, l'he perdut per sempre. 

-I si fracasso?

De nou es canvien les imatges. Més carrers de nit, remenant basures per aconseguir menjar. Cada dia pitjor. La gent ja no s’acosta a l’home que hi ha estirat al costat del banc, el qual ja no sé ni qui és. Per les nits es torna més perillós, gent apallissant-me, maltractant-me per ser un indigent. Potser el què he fet em passa factura ara.

-Encara em queda un altre camí. I el seguiré.

Tal i com dic aquestes paraules, l’àngel em mira amb tristesa i desapareix, deixant un no res darrere seu. Miro per últim cop les estàtues i en veig una clavada a l’àngel que he acabat de veure. Llegeixo la inscripció: "Vulnerasti cor meum" (Heu vulnerat el meu cor). I és veritat, el meu cor ha canviat tant. Ja no sóc el que era, ja no sento el que sentia. Ja no vull seguir sent el qui sóc. M’enfilo damunt de la columna on reposa l’àngel. Miro cap a baix, al peu del pont. I sense dubtar ni un segon mi llanço. Tanco els ulls, i de cop i volta noto com començo a volar. L’àngel m’ha agafat i se’m emporta lluny d’aquí, on caic defallit i m’adormo fins a un món on no ni principi ni final.