L'important és continuar

La vida és plena de dificultats, l'important és tornar-se a aixecar i seguir lluitant.

Castellers: Marrecs de Salt

Podeu veure també aquest video, és el mateix però una mica més llarg. 

La cambrera de la samarreta blava i el conductor del Ferrari vermell

22/09/2012

Segona part:

EL CONDUCTOR DEL FERRARI VERMELL

En Ferran va despertar-se a les 5:49 de la matinada i es va sobresaltar de seguida en adonar-se que la seva mare estava parlant per telèfon a aquelles hores tan sospitoses de la matinada. Sempre escoltava les converses que tenien lloc en aquella casa, per més que de vegades ho intentés evitar. No volia admetre-ho, però sabia que ho feia per controlar que el fràgil ordre d’aquella família es mantingués més o menys estable.

De sobte van deixar de sentir-se les paraules entretallades de la seva mare, i un gran silenci es va tornar a estendre per la gran casa. En Ferran no ho havia pogut escoltar tot, però en va tenir prou per entendre el que havia passat, tot i que encara no s’ho podia creure. Es va quedar immòbil, bloquejat, sense poder moure’s del llit i encara menys pensar. L’ordre d’aquella família, tot allò que aconseguia fer-la tirar endavant, s’acabava de trencar en mil bocins. L’únic pont existent entre els membres d’aquella família acabava de desaparèixer, i no hi hauria res que fos capaç de restablir-lo.

A poc a poc va aconseguir recuperar la calma, malgrat que encara es veia incapaç de sortir de la seva habitació. Fer qualsevol moviment suposaria acceptar que la seva germana estava en coma, i, com a conseqüència, en perill de morir. Però sabia que tard o d’hora la seva mare obriria la porta, amb la cara plena de llàgrimes i sense aconseguir articular més de dues paraules amb sentit. Va decidir que el primer que havia de fer era evitar veure els seus pares. Veure’ls en aquell moment encara ho faria tot més difícil del que ja era. L’únic que necessitava era  veure la Berta, comprovar que, malgrat que no pogués fer res més que estar-se quieta i inconscient en un llit, seguia allà, que no se n’havia anat.

Va aixecar-se del llit i va vestir-se amb la mateixa roba que havia portat el dia abans i que havia llançat al terra quan havia arribat a casa, després d’haver discutit amb la Carol i no haver pogut anar-se’n al seu pis a passar-hi tota la nit i gran part del dissabte. Va concentrar-se en posar-se la roba el més ràpid possible, per així mantenir la ment ocupada fins, almenys, trobar-se fora d’aquella casa.

Quan va sortir de l’habitació va ignorar a la seva mare, que havia sortit al passadís en sentir soroll. Encara duia posada la seva camisola d’estiu, de color rosa suau i llarga fins gairebé els turmells, i el telèfon mòbil a les mans. Va agafar les claus del ferrari del seu lloc de sempre a la tauleta del rebedor, i se’n va anar sense mirar enrere.

Un cop dins el seu cotxe, va envair-lo una sensació reconfortant. Sempre es sentia bé quan era allà dins ell tot sol. Però aviat va adonar-se que, tot i que no ho semblés, encara era a casa, i havia d’afanyar-se a sortir del pàrquing si no volia que el seu pare hi entrés, amb la seva bata de quadres mal lligada, corrent i cridant com un boig per retenitr-lo allà. Semblaven rucs, els seus pares. De debò es pensaven que s’escapava? Que no se n’anava directament a l’hospital, per estar amb la Berta tot el temps que fes falta? Semblava mentida que el coneguessin tan poc. Tot i que, ben mirat, l’únic encegat era el seu pare. La seva manera tan sols volia aturar-lo per tenir-lo al seu costat, i per entrar junts tots tres a l’hospital. I per evitar desencadenar la fúria del pare, és clar. Ara qui rebria injustament les conseqüències d’aquella ràbia fora de si seria ella. Però en Ferran no hi podia fer res. Necessitava marxar i veure a la Berta.

De sobte, va adonar-se que portava més de deu minuts donant voltes sense sentit per la ciutat, i que en cap moment havia agafat el trencall que el conduiria fins a les afores, on hi havia l’hospital. Sabia que el que havia de fer era estar amb la seva germana. De fet, anhelava veure-la amb totes les seve forces. Però a la vegada també tenia molta por. No sabia ben bé de què, però no es veia capaç de veure-la d’aquella manera; pàl·lida, dèbil i a adormida fins ves a saber quan.

Va pensar que potser podria passar un moment per la cafeteria i prendre una til·la o qualsevol cosa tranquil·litzant. Li preguntaria a aquella cambrera tan guapa que sempre li tenia l’ull posat a sobre què era el millor que podia  prendre per asserenar-se una mica abans d’anar a l’hospital a veure la seva germana, que acabava d’entrar en coma. Aleshores va adonar-se del que acabava de pensar i li van venir ganes de fer-se un bon cop de puny a ell mateix. Cap cambrera guapa i encara menys cap tipus d’infusió l’ajudarien a relaxar-se. A més a més, només eren les 6:30 del matí. El cap li funcionava molt de pressa i estava molt nerviós. Respirava molt de pressa, i començava a hiperventilar. De sobte va sentir-se ridícul i va pensar que el millor seria aparcar el cotxe al primer forat lliure que trobés abans que les coses empitjoressin més. Encara sort que estava sol, que no  hi havia la Carol al seient del copilot per observar-lo o, el que seria pitjor, els seus pares.

Després d’haver aparcat, va encendre la ràdio i va deixar que les cançons omplissin l'ambient mentre ell intentava asserenar-se. Va respirar fons diverses vegades i, a poc a poc, va aconseguir pensar amb claredat. Va necessitar força estona per admetre tot el que havia passat. La Berta estava en coma i encara no en sabia ni tan sols el motiu. L’última vegada que la va veure va ser ahir al vespre. Es van trobar a la porta d’entrada, quan ell sortia corrents perquè ja feia tard a la cita amb la Carol i ella entrava un moment a casa amb les seves dues amigues, de les quals mai recordava el nom, per agafar una cosa que deia que s’havia deixat. Ell li va fer un petó ràpid a la galta però gairebé no la va ni mirar. Només aleshores, després d’haver analitzat mentalment l’última vegada que havia estat amb ella, va adonar-se que la Berta estava nerviosa. Estava contenta i animada, això era ben cert, però hi havia alguna cosa que la preocupava o que, almenys, la inquietava.

Va mirar amb una llambregada el rellotge de la ràdio. Les 6:44 del matí. Ja no ho podia allargar més. Havia d’anar a veure a la Berta, i ja havia passat gairebé una hora des que s’havia assabentat de tot. Va arrencar de nou el cotxe i aquest cop va dirigir-se sense vacil·lar al trencall que el conduiria de manera més directe cap a l’hospital. Els seus pares ja serien allà des de feia estona; la seva mare preocupada i amb la cara molla de llàgrimes i el seu pare furiós, com sempre. La Berta era la seva única esperança. No s’imaginava els dies sense ella. Havia de despertar-se. Havia de despertar-se perquè el destí no li podia fer allò a en Ferran. No es podia emportar l’única cosa del món que s’estimava de debò.

6:56 del matí. En Ferran ja havia aparcat el seu ferrari vermell al pàrquing de l’hospital i entrava cap a l’interior. No havia vessat ni una llàgrima; es va proposar que no ho faria fins que passés el pitjor. Tot i que no podia passar. Ningú podria arrabassar-li així com així la seva nena, perquè en Ferran estava més que disposat a negociar amb el diable per evitar-ho.

CAPITOL ANTERIOR                                         CONTINUA

Un fracàs de relació

"No m'ho puc creure, com pots ser així de cruel?" -Li vaig dir. "Ho sento, la nostra relació és difícil si tu no hi poses de la teva part." -va contestar ell, mentre jo el mirava incrèdul. Tots dos sabíem que era així, jo no m'hi havia esforçat suficient. I així és com passava el temps de l'examen mentre tenia converses amb un tros de paper.

Llibertat!

Avui, una frase clara i concisa, que expressa molt en poques paraules.

Todos hablan de libertad, pero ven a alguien libre y se espantan.

Hugo Finkelstein

No és més que la realitat (PART II)

ELECTRICISTA

Tota l’obra, sense gaudir-la; ni un sol moment. Ell ja sabia el que li passava al cotxe. La bateria no es carregava. Per més que ara intentessin engegar el cotxe amb les pinces, les llums seguirien sense funcionar, i en qualsevol moment, el cotxe s'aturaria a mitja carretera. No era convenient, pensant que tenien més d’una hora de viatge. Tot i així, després d’escoltar a l'electricista, el director insisteix en provar-ho. Ho intenten i el cotxe s’engega. Costa una mica, però entre els coneixements de l’un i de l’altre, sembla que ho han arreglat. S'acomiaden, i cadascú segueix cap al seu destí. “Encara hi ha gent bona al món.” Pensa l’electricista. S’allunyen d’aquell batibull de cotxes que s’havia creat per les presses de la gent, que tots volen ser els primers en arribar a casa. Tot i que ara ja ha disminuït, no n’hi ha ni una quarta part. Les llums segueixen sense funcionar, i la radio i la calefacció tampoc funcionen. La mare i el pare, després d'haver-ho parlat i pensat bé, creuen que la millor opció és parar i trucar a la grua. No es poden arriscar a sortir a la carretera sense llums. Paren davant d’un hotel molt conegut, de molt renom a Barcelona. Des d’allí truquen a la companyia. Els informen que en breus instants els trucarà algú preguntant per l’adreça exacte, la qual no saben, i han d’anar a mirar al final del carrer com es diu. Mentrestant, les dues filles fan una representació de l’obra de pastorets que avui interpretaven. Això diverteix a la mare i l’àvia. I el seu tiet, que també ha vingut amb ells, en canvi se’n va a prendre una mica l’aire. El pare es tranquil·litza en veure que cap d’elles s’ha enfadat. Que segueixen fent bromes igual que sempre. S’hi acosta i s’uneix a la conversa. Segueix preocupat, però ara somriu amb elles. I poc després s’hi afegeix el seu tiet.

L’HOME DE LA GRUA

Quina nit més tranquil·la que hi ha avui. L’home sembla quasi avorrit i tot. Però al final rep una trucada. Esbufega, com si estigués molt cansat. Es vol moure d’aquella petita cabina, malt decorada i atapeïda, on les úniques vistes que té són les d’un garatge brut i fosc. Però s’aixeca de mala gana. Se’n va al telèfon i contesta. Busca amb rapidesa un bolígraf. Agafa el primer paper que troba i escriu un nom i un número. Truca. Surt la veu d’una dona, que li indica una adreça i li explica el problema que tenen. Li és igual, ja veurà què els hi passa quan arribi allà. Se sap quasi tots els carrers de Barcelona de memòria. Tot i així, posa el GPS. Normes de l’empresa, així saben on està en tot moment la grua. Agafa les claus, entra al vehicle, enganxa el GPS a la lluna i l’engega. Tot i no haver-hi gens de trànsit tarda més de mitja hora en travessar tota la ciutat. Pensa un munt de coses. Quin tipus de gent hi haurà.  Ja es prepara, es mentalitza pel pitjor. I ara, comença a odiar-los. Ja intueix que aquestes hores de la nit, serà un borratxo que ha xocat i li donarà les culpes a ell. Què sinó? Hi arriba en menys de l’esperat. Dos semàfors en verd l’han fet anar més ràpid. Quan arriba es troba a una família, una família molt curiosa. Estan tots a dins del cotxe, ja que a fora fa bastant fred. Però estan rient tots. Pregunto què els ha passat. La bateria no funciona, i ja els han arrencat un cop el cotxe. No hi ha res a fer, se l’haurà d'endur. Pensa el noi. Els informa de la situació, i ells demanen un taxi. Es fixa bé en aquella família. Ara seuen al carrer, en un banc. S’estan explicant coses, mentre tots riuen com ximplets. Però aquell ambient li agrada al noi. El senyor li diu que venen de bastant lluny. I li fa un somriure de: ves quin remei, ens ha tocat, però ja arribarem a casa. El noi de la grua continua amb la seva feina, fa les fotografies pertinents, carrega el cotxe a la grua i descobreix una roda punxada. Creu que són bona gent, i els informa de la situació. Acaba d’arreglar el cotxe, fa firmar uns papers a la dona, que és la propietària de l’assegurança i del cotxe i se’n va, quan just en aquell moment arriba el taxi. I té un moment per intercanviar unes paraules amb el taxista, que de casualitat coneix. El seu fill treballa amb ell al taller de cotxes, i amb el taxista ja s’havien vist algun cop en ocasions similars.

DIRECTOR

Arriben a casa. El més petit dels nens ja està adormit. El pare l’agafa a coll i el porta a casa. Són de Sant Andreu de la Barca, així que no estaven gaire lluny de casa seva. No tant com la família que ara recorda. Probablement demà haurà de fer papers d’aquell cas. S’ha fixat en l’interior del cotxe quan els ajudava. Hi duien una etiqueta de la seva companyia. Quina casualitat. Tots aquests pensaments s’han esvaït en entrar a casa seva. Una onada de fred els fa tornar a la realitat. La seva dona es posa de mal humor només en travessar la porta. Ell, posa al més petitó al llit. El gran ja s’espavila i se’n va a dormir, tapant-se amb les mantes que els van regalar pel casament i mai han fet servir. Esperant que demà s’arregli tot l’assumpte.

TAXISTA

L’han trucat de la companyia. Té una carrera llarga. Va a pas lleugeret cap al destí; tot i que el viatge és seu al cent per cent, més val arribar d’hora i no fer enfadar als clients. Una vegada, una clienta se li va enfadar perquè va trobar el preu del taxi massa car, però el cotxe no avançava per culpa del trànsit. Abans de marxar, li va enganxar el xiclet que duia a la part de darrera del seient del conductor. Treure aquell xiclet li va costar molt més que trobar aparcament al costat del Camp Nou els dies que fan el clàssic. Arriba a la zona on s’espera la família, i allà al final del carrer veu les llums de la grua. La família està allà al costat. Somriu, li ha costat poc trobar-los. Normalment indiquen malament les adreces. Estan just al pàrquing de l’hotel. La grua està sortint i ell té espai de sobres per entrar. És un pàrquing gran. Quan passa per allà al costat. Veu al noi de la grua. El coneix prou bé. El saluda, i el noi li diu que encara tindrà un bon viatge. Però llarg, també l’avisa. I se’n van tots dos. El taxista recull a la família. Els hi diuen on van. A ell tampoc li fa falta el GPS, fa tant temps que volta per aquest país, que no el necessita pas. Fins i tot endevina la millor entrada al poble de l’electricista. Durant el viatge, tots dos homes s’expliquen les seves penes. Tots dos s’han d’espavilar a buscar-se els clients. Ara bé, el taxista, per avui ja els té guanyats. I l’electricista, ja es veu una factura de tres metres de llarg. Al cap d’una hora arriben a casa. Els dos s’han fet bons amics. Es veu que a casa del taxista se’ls van cremar uns cables de la llum. I ara, per sort, només els falta llum al rebost. Així que s’intercanvien els telèfons. I l’electricista sap que tindrà una altre feina. Són ja dos quarts de tres, quan el taxi deixa a la família a casa seva. I se’n torna cap a Barcelona. Amb el calaix ben ple, això si, quan el de l’assegurança li pagui d’aquí a tres mesos, però almenys, per Pasqua ja s’assegura la mona del seu fillol.

ELECTRICISTA

Ell i la seva família arriben per fi a casa. Després d’aquest dia tant estrany i llarg.  Agafen alguna cosa per sopar, ja que no han menjat res des de l’hora de dinar. I se’n van a dormir. Les filles contentes perquè demà és festa, la mare mig preocupada per saber com anirà l’endemà... I el pare, amb unes ganes terribles de dormir, perquè només en té tres, tres hores per a tornar-se aixecar i anar a treballar.

Les tres hores han passat en un tres i no res. Mai més ben dit. L’electricista agafa el cotxe que normalment utilitza la seva dona i se’n va a treballar. Avui li toca a Sant Andreu de la Barca, a arreglar la calefacció d’una apartament bastant gran.

FI

POTSER T'INTERESSA....

La primera part d'aquest conte!

No és més que la realitat (PART I)

No et prenguis mai en broma els somnis d’un nen petit!

"Quins amics convidaràs?" "A tots els que tinc. Primer li ensenyaria al Marc i a la Júlia. Després als dracs, fades, monstres i gnoms que viuen al bosc. No m'oblidaria pas del monstre del llac Ness. Ni tampoc de les sirenes que viuen al fons del mar. I llavors em faria amic del drac Paff. I també convidaria als monstres més monstruosament divertits que ja fa un temps que conec. I entre tots fariem la millor festa de l'història! "Però fill, com els avisaràs?" "Esta clar mama. Els trucaré per telefon!"

Les imatges d'aquesta publicació les hem tret del següent bloc.

http://bibliocolors.blogspot.com.es

Us deixem una cançó que ben segur us transportarà de nou a la vostra infància.

De tot menys ànims...

Tot i que el títol sigui tant depriment, aquesta frase és per a motivar a tots els estudiants a seguir amb els seus exàmens esforçant-se al màxim. Perquè segur que així, tindrem un futur molt millor del què ens el pinten. A veure si en podem prendre les llargues nits amb una mica d'humor. 

+Veo que le va bien a tu hijo eso de aprender a manejar carros. Así se asegura un futuro.

- Para trabajar en un supermercado?

+No, para ser vagabundo. 

Charlie Sheen en dos homres y medio.

Ànims a tots i a totes, que això acaba de començar, però en un tres i no res s'acabaran.

La cambrera de la samarreta blava i el conductor del ferrari vermell

Primera part:

LA CAMBRERA DE LA SAMARRETA BLAVA

Quadre d'Ernest Descals

22-09-2012

- Arribes tard, Gemma. No passa res per una vegada. Però ja és el segon cop aquesta setmana…

- Ho sé, Antoni, és que vaig una mica estressada aquests últims dies, però no pateixis que no tornarà a passar.

La Gemma va entrar ràpidament a la cuina del bar, va saludar als cuiners, l’Eric i l’Eva i, tot seguit, va agafar la samarreta curta de color blau cridaner que estava penjada al costat de la porta i va deixar-hi la bossa en el seu lloc. L’Antoni tenia raó, últimament s’estava recolzant massa. Havia de tornar a agafar el control. Però tenir la seva germana a casa li posava els nervis de punta. A més, sabia que la Carla només havia vingut per descansar dels pares i del seu opressiu i avorrit  poble per  uns dies, i com que estava de vacances i no tenia obligacions, feia el que volia, quan volia i, això si, sempre al seu pis. Però aquella nit havia anat massa enllà. Quan va arribar a casa cansada d’estar tot el torn de matí i migdia treballant, amb el bar ple de gom a gom, i d’haver sopat amb les amigues; no se’n sabia avenir de la ridícula escena amb què es va trobar. La Carla amb la Berta i l’Alba, les seves millors amigues, i tres nois més, que mai abans havia vist, estaven atapeïts al sofà, de tan sols tres places,amb trossos de pizza a les mans i amb l’ampolla de Ballantines damunt la tauleta del costat. Quina pinta feien els nois, tots tres amb el cap ben rapat i amb arracades i pírcings en llocs insospitats de la cara. Quan la Gemma va entrar per la porta no es van tallar gens ni mica, i van continuar fumant com si res. La televisió estava engegada i mostrava un programa sense cap tipus de lògica ni sentit aparent, ignorant que ningú hi parava ni la més mínima atenció ja que, almenys els tres mascles, estaven totalment concentrats en aconseguir endur-se al llit a la Carla i a les altres (que, probablement, havien conegut aquell mateix dia). Per sorpresa de la Gemma, el que estava més engrescat de tots tres era el que alternava i intercanviava cigarro i petons amb la Berta, la qual la Gemma sempre havia tingut per la més centrada de les tres amigues, i la única a qui encara no havia vist mai fumant.

Després d’assimilar el que estava veient, la Gemma va proferir quatre crits histèrics i va fer-los fora a tots, germana inclosa. Sabia que la Carla la faria quedar com la típica germana gran i amargada, que tenia una feina de merda i que no sabia passar-s’ho bé. Però li era ben bé igual (potser perquè, en el fons, i tot i que no fos capaç d’admetre-ho, la Carla tenia part de raó). A més, estava segura  que el que l’havia fet reaccionar d’aquella forma havia estat que, quan el noi del ferrari vermell havia aparegut pel bar aquella tarda, ella no li havia pogut prendre nota perquè tot just havia acabat el torn. Ja s’havia tret l’odiosa samarreta blava de l’uniforme i, per tant, hauria estat molt sospitós acostar-se-li. L’últim que volia era que l’Antoni i els altres companys s’adonessin de l’atracció que li provocava aquell noi, probablement més jove que ella i amb un gran seguici de noies, més joves encara, que li anaven al darrere.

 - Bon dia! – la porta es va obrir, fent la seva dringadissa habitual, i va entrar la Mònica, que va asseure’s en un dels tamborets de la barra, com sempre que venia a veure a la Gemma abans d’anar a treballar. La Mònica amb el seu càrrec important a l’ajuntament i ella amb el seu ridícul i cridaner uniforme de cambrera al bar, que per molt cèntric i popular que fos, no deixava de ser un bar. Però bé, almenys podria passar una estona xerrant amb ella, perquè a primera hora del matí mai entraven gaires clients.

 - Hola, guapa. Cafè amb llet i croissant?

 - No, avui farem una excepció. Posa’m un croissant de xocolata, va!

 - Que és un dia especial, avui?
 - No, però em vaig proposar menjar xocolata només un cop a la setmana, i com que avui ja és dissabte... – la Gemma va riure i va posar-li el croissant més gran i amb més bona pinta que tenia. Per molt que la seva amiga hagués aconseguit una feina molt més bona que la seva, continuava sent la de sempre. I a més, la Gemma continuava convencent-se a ella mateixa que el bar era una feina provisional, tot i que l’esperat dia en què rebria una trucada d’alguna de les moltes editorials on havia enviat currículums mai arribava, i feia massa temps que estava al bar com per continuar-lo considerant una feina provisional.

Les dues amigues van estar xerrant el que va durar l’esmorzar de la Mònica, que tenia el costum de menjar sempre a poc a poc. Segons ella, ho feia intencionadament per “assaborir” el menjar. La Gemma va quedar-se una mica més descansada després d’explicar a la seva amiga l’última que n’havia fet la seva germana al seu pis i de criticar la prepotència, típicament adolescent, que la caracteritzava des d’aquells últims dos anys. Quan la Mònica va marxar, la Gemma va servir unes quantes taules i es va anar relaxant a poc a poc, fins que es van fer les dotze del migdia, l’hora que tenia la pausa que aprofitava per menjar alguna cosa. Encara no s’havia acostumat a dinar a aquella hora, i de vegades li venia més de gust un entrepà que no pas una amanida acompanyada d’un plat de macarrons. El noi del ferrari vermell encara no havia aparegut, però ella ja s’estava imaginant mentalment l’escena. Aquest cop l’atendria ella fos com fos, i després de portar-li el que hagués demanat (les últimes vegades havia demanat una cervesa amb alguna cosa per picar) li dedicaria un dels seus millors somriures. I, si la situació ho feia pertinent, intercanviarien unes quantes paraules, més enllà de les estrictament necessàries.

 - Gemma, hauries d’entrar a la cuina i ajudar als nois, que avui tenim moltes taules reservades per dinar i no donaran a l’abast. Ja m’espavilaré jo aquí fora. – l’Antoni va passar-li un davantal i va empènyer-la suaument cap a dins a la cuina.

Molt bé, a sobre que l’escena amb el noi del ferrari s’acabava d’esmicolar en mil trossets, ara hauria d’aguantar durant més de dues hores l’Eric i els seus intents nefastos i ridículs d’aconseguir una cita amb ella. Sort que aquella vegada, almenys, l’Eva també hi seria. Només de recordar la setmana del mes passat que va haver de passar a la cuina substituint-la, es posava malalta.

Tal com havia previst l’Antoni, el bar va omplir-se gairebé completament a l’hora de dinar, i a la cuina la Gemma i els seus companys van treballar sense descans. Van estar tots tres tan atrafegats que l’Eric amb prou feines va trobar el moment d’empipar-la amb la història de sempre. A més, la Gemma va poder aprofitar els moments que va sortir a ajudar a l’Antoni a portar alguns plats per controlar si el noi del ferrari vermell donava senyals de vida i, tot i que no va aparèixer en cap moment, almenys ella se’n va anar cap a casa sense tenir-ne cap dubte

.

Quan faltava tan sols un carrer per arribar al seu pis, va posar-se en alerta de sobte. Havia quedat al vespre per anar a prendre alguna cosa amb la Mònica i la resta d’amigues, ja que totes tenien festa l’endemà. De fet, només li tocava a ella treballar alguns diumenges al bar. Abans de dutxar-se i començar a arreglar-se, però, necessitava fer una bona migdiada al sofà, amb la televisió encesa de fons. Tot i així, va pensar que el millor seria obrir la porta previnguda del que es pogués trobar, per això va quedar-se palplantada al replà escoltant atentament, per obtenir alguna pista abans d’entrar. Però a l’interior tot semblava estar en silenci. La Gemma va entrar també silenciosament i va comprovar que totes les habitacions estiguessin desertes. Aleshores va respirar tranquil·la i es va acomodar al sofà on, per sort, no hi va trobar restes de les pizzes i les burilles dels cigarros d’aquells tres nois. Just abans d’adormir-se, però, un nou dubte la va assaltar. Després d’haver fet fora a la seva germana i als seus amics, no havia tornat a saber res d’ella. Segurament la Carla estava enfadada i ressentida amb ella, però la inconsciència somnolenta en la qual s’acabava de submergir encara va deixar-li lloc perquè tingués un mal pressentiment.

Catorze minuts després d’haver-se adormit, un cop de porta molt fort la va sobresaltar. La Carla acabava d’arribar, amb la mateixa roba que duia ahir a la nit i amb la cara bruta per les llàgrimes que li havien espatllat el rímel i l’ombra dels ulls. Va recolzar-se a la paret i va continuar plorant, sense esma per tancar la porta i encara menys per mirar a la a cara a la seva germana. Els pressentiments de la Gemma mai fallaven.

CONTINUA

Pinta'l com tu vulguis

Vivia en un món de color grisós fins que ell va apareixer i em va dir:  “El nostre món és el que pintem nosaltres mateixos. Si el gris no t’agrada pinta un sol radiant, o un bonic arc d’iris.” “Com ho puc fer?” Li vaig preguntar. “De la forma més creativa i original que puguis!”

La casa de Riverton

Avui us deixo un petit fragment d'un llibre que vaig llegir fa més o menys un any i em va agradar moltíssim. Recordo que vaig apuntar-me aquest trosset a la meva llibreta perquè semblava que anés directament dirigit a mi, ja que em costa molt començar a escriure.  Espero que a vosaltres us agradi tant com a mi i us animi a escriure o, si més no, a continuar llegint el blog! :)

Les històries són a tot arreu i les persones que esperen trobar el moment ideal per començar a escriure acaben amb les pàgines buides. [...] Escriure significa plasmar imatges i idees al paper; teixir, com una aranya, però utilitzant les paraules per teixir el dibuix.

                                                        La casa de Riverton, Kate Morton.

No és més que la realitat. (PART I)

DIRECTOR

 

S’acaba de posar els pantalons i la camisa. Una camisa de marca, grisa, amb unes ratlles blanques molt fines. Li agrada molt perquè és més informal que les que acostuma a portar. Sempre va amb camisa, americana i corbata. Sense ni adonar-se’n agafa una corbata de l’armari. Se la posa de forma rutinària. És llavors quan apareix la seva dona, veu aquella corbata, la qual no és suficient bona per a la camisa que porta, i l’esbronca. El renya com si fos el seu fill. L’home, sense ni contestar, se l’ha treu. I no en tria cap més. Sap que portar-li la contraria pot ser pitjor. Ell és el director d’una sucursal d'assegurances. La seva dona n'era la secretària, però en èpoques de vaques grosses, va adquirir una botiga de vestits i accessoris de luxes. Les coses no van malament del tot, però entre ells ara hi ha força disputes. Ara bé, les dissimulen bé davant dels seus dos fills, en Roc i en Bernat, de 6 i 4 anys respectivament. La seva dona ja s’ha posat unes faldilles molt elegants de tub i la brusa. Ell s’acaba de lligar els cordons de les sabates, mentre la seva dona es posa els talons. Ella se’n va a veure els dos nens, per acabar-los de vestir. Mentrestant, ell agafa les claus del cotxe, baixa per l’ascensor i se’n va a buscar el seu Mercedes. D’aquí a deu minuts, ja baixarà la resta de la cort, per a poder anar a veure una obra de teatre, o un espectacle. Com cada diumenge al vespre.

EL TAXISTA

Assegut al cotxe, observa com passen les últimes persones que es mouen per la ciutat. Semblen ombres, es mouen ràpides i sigil·losament. Se’n van a dormir a casa seva, amb les seves famílies. El fred els envolta, i porten menys roba de la necessària per ser gener. Això els dóna més pressa. Per altre banda, hi ha una altre part de la ciutat que s’està despertant. Tot el jovent que surt de festa. Sortiran dels bars, llavors ja aniran beguts. Molts es pararan davant del taxi, i li preguntaran com s’ho han de fer per arribar als bars de Marina. Altres els preguntaran com arribar a la zona de vila olímpica, on s’han de pagar grans barbaritats per entrar a una discoteca. Hi va gent de categoria, amb diners. I els intentarà enredar perquè pugin al seu taxi. Així podrà guanyar-se el sou del mes. Aquest sou que tant el preocupa, i que cada mes és més mins. Sort en té, que de tant en tant la companyia li fa fer viatges llargs per a persones que han avariat el cotxe. Però els cobra tant enllà, que no sap si val la pena. I va mirant per la finestra les persones que passen pel seu costat, la gran majoria, sense ni veure’l.

ELECTRICISTA

Tot i ser diumenge, les preocupacions no li marxen del cap. És electricista, o lampista o bé mecànic. En temps de crisis, qualsevol feineta que tingui la fa. És necessari per aconseguir treballar, i guanyar-se una mica de reputació, que el faci mantenir la feina. Demà mateix ha d’anar a arreglar una calefacció d’una parella. Li han demanat si hi pot anar a les 7 del matí, i arreglar-la abans de les 10. És l’única hora que la parella té lliure, per poder estar a casa i vigilar a l’home. És evident, no se’n refien ni un  pèl d’ell. Però avui, es vol intentar deslliurar d’aquests pensaments. Ha anat amb la família a veure un espectacle a Barcelona. Li queda molt lluny d’allà on venen. Però valdrà la pena. No es va tots els dies a la gran ciutat a veure un espectacle com aquest. Fa mesos que l'anuncien per la televisió. Haurà de ser bo per força. I així espera, almenys per dues hores, poder oblidar-se de tots els problemes de la feina. I poder passar una bona estona en família. Ja estan arribant a Montjuic, només farà falta trobar aparcament. Per aquella zona es veu un gran moviment de cotxes, gent caminant amunt i avall. Es nota que tots es dirigeixen cap al Palau Sant Jordi. L’home ja no prova d’apropar-s’hi massa. I intenta buscar aparcament en un pàrquing que es troba a uns 10 minuts caminant. Tots els membres del cotxe caminen bé, pensa. No hi haurà cap problema. I en troba fàcilment. La família està molt contenta, però a part d’ell, ningú més s'ha adonat que les llums del davant han estat fent el burro durant el final del viatge, igual que la calefacció del cotxe, que ja feia estona que l’havia parada. I se’n van a veure l’espectacle, tots contents. Però l’electricista, amb una preocupació més al cap.

L’HOME DE LA GRUA

A l’altre punta de Barcelona, just tocant amb Badalona, hi ha un home mirant la televisió. És l’anomenat home de la grua. Aquella nit li ha tocat a ell fer el torn. I el següent. Va canviar tota una setmana de torns, per a poder passar la nit de Nadal amb la seva filla. Està separat de la seva dona. Els problemes d’ajuntar-se massa jove i ser pares adolescents. Però això no treu que ell s’estimi a la seva filla amb bogeria. Amb tanta bogeria que faria hores extres i deixaria de dormir per a poder passar amb ella les escasses hores que li permet la seva mare. I sap que val la pena, perquè sempre que està amb la seva princeseta, l’alegria li torna al cor. És llavors quan té ganes de viure, i de lluitar pel que realment s’estima. Ara bé, quan torna a la realitat, davant d'aquell televisor, que només dóna basura... és llavors quan menysprea la vida que li ha tocat. I s’espera en rebre una trucada. Li agradaria que fos de la seva filla, d'un amic que el distragués... de qui fos... però sempre acaba sent una trucada d’un cotxe que s’ha espatllat. I ell hi haurà d’anar, analitzar el cotxe i aguantar la mala llet que gasta la gent quan es queda tirada en un lloc desconegut. No és pas culpa seva, però és al qui sempre li toca fer la feina bruta. I no la feina d’embrutar-se amb el motor del cotxe, sinó; la d’aguantar als estúpids que l’esbronquen.

TAXISTA

Són les dotze de la nit. A aquesta hora s’incrementa una mica l’ús del taxi, ja que el transport públic queda totalment tancat. Durant les dues hores anteriors només ha fet una carrera, on amb prou feines ha guanyat deu euros, dels quals ja n’ha gastat dos en un cafè. Tot i que ja està acostumat a fer el torn de nit, necessita un cafè. Cada dia a la mateixa hora se’n veu un. Fa més de trenta-cinc anys que condueix el taxi, i més de vint que fa el torn de nit. És el que més feina genera, tot i que avui li sembla un dia extremadament avorrit. Ara està molt a prop del Liceu, en breus moments sortiran d’allí un munt de persones de categoria. El problema és que ja hi ha altres taxistes que s’han avançat i estan davant seu. Desitja tenir prou sort per a fer, almenys, un viatge.

DIRECTOR

Els seus dos fills corren per davant seu. Estan molt contents. L’espectacle d’avui els ha agradat molt. Han anat a veure un circ. És molt més divertit que les obres de teatre a les quals estan acostumats. Volen educar els seus fills molt bé, però no s’adonen que, per segons quines coses, encara són petits. Volen mini empresaris, i creuen que aquesta és la millor manera, educar-los a la classe de societat alta. La seva dona l’agafa pel braç, ajudant-se així a caminar més ràpid, ja que els impressionants talons que porta li dificulten el pas. Caminen uns deu minuts fins a arribar al pàrquing, una mica més apartat del Palau. Està molt a prop del Jardí botànic de Barcelona. Quan arriben al cotxe, ja ha marxat quasi bé tothom, només queden tres cotxes a la seva renglera. Un ja està marxant, i l’altre... A l’altre, la família encara està a fora. Semblen preocupats, tot i que les filles estan rient amb la seva àvia. La dona del director se’ls mira encuriosida. "Què els deu passar?" Es pregunta ella. El marit li contesta que no tenen bateria, ja que el cotxe fa un soroll escarransit, que es va apagant. Sort que ell és un home previsor. I més amb els cotxes, ja que n'ha sentit de tots colors a la seva empresa fent assegurances. Així que se’n va cap al maleter i treu les pinces que duia a dins. La seva dona el mira malament. “Sempre hem de ser la caritat del poble.” Pensa ella. Però ja no hi pot fer res, tots quatre surten del cotxe. Els nens se’n van a córrer per allí, i la mare se’n va a parlar amb aquella pobra família; mentre el pare se’n va a parlar amb l’altre pare, que està mirant el motor. 

MOLT AVIAT LA SEGONA PART! 

Podràs veure el següent capítol el dia 22 de gener. 

No et prenguis mai en broma els somnis d'un nen petit

“I la meva casa tindrà un menjador enorme. Amb una sala de estar prou gran per invitar als meus amics, i guardar totes les joguines. A més a més tindré una habitació per mi sol, amb una finestra gegant. On no podrà entrar ningú. I aquesta habitació serà especial. Perquè es convertirà en un racó màgic per a mi, on hi viuré mil i una aventures, amb dracs i fades.” “I tot això on ho posaràs fill?” “Dins de la tenda de acampada vella, que la muntaré a l’habitació de’n Pau i meva.” Digué feliç i somrient.

NADAL 2012-2013

Un petit resum de tot el què va passar per el bloc els dies més freds i carinyosos de l'any!


Ja arriba el Nadal i volem llegir coses sobre el Nadal! 

Doncs ara podem! Aquí trobarem totes les publicacions que s'han fet per les festes. Ja siguin frases, històries o el què sigui. Una forma més senzilla de poder trobar les coses. 

Clica damunt de la fotografia per dirigir-te allà on vulguis!

NADAL

Com es decora l'arbre de Nadal?

Frase

El Nadal ja és aquí, acompanyat de la felicitat. 

La nit de Nadal, fem cagar el Tió.

El primer Nadal

                                                            Comencem a ambientar-nos. 

CAP D'ANY

Somriu a la vida si vols que ella et somrigui a tu

                                                          

L'home dels nassos

EL DIA DE REIS

Els reis mags arriben

Cartes ensucrades (I)

Tot té un principi, t'enrecordes del nostre?

30 d’abril del 1974

Estimada Victòria,

Crec que ho he aconseguit! M’he esperat molt, abans de decidir-me a enviar-te aquesta carta, però crec que ara ja n’estic segur. M’he enamorat. Ella es diu Maria, és bonica i encantadora. Des del primer moment sabia que jo estava capficat en alguna cosa, però va tenir paciència amb mi fins que finalment ha aconseguit el que fins ara només una dona havia aconseguit. I aquesta dona ets tu, com bé et deus imaginar. Sé que vam decidir que cadascú faria la seva vida, que seguiríem el nostre camí… però em sento malament per tu. Encara et continuo estimant, però he après a fer-ho d’una altra manera. De la que havíem acordat que havia de ser, saps? Ara només vull que sàpigues que aquests anys que he estat enamorat de tu, no han estat uns anys desaprofitats. Ha estat un secret que hem compartit entre els dos, sense dir-ho a ningú més, per por que ens prenguessin per bojos… ens hem anat donant suport l’un a l’altre quan hem tingut problemes i hem aconseguit que cap dels dos s’enfonsés. Tu m’has ensenyat moltes coses del teu món que jo mai podré experimentar, i espero que jo amb tu hagi fet el mateix.

M’agradaria que ens continuéssim escrivint com fins ara. No vull deixar de tenir notícies teves, ja que tu ets molt important per mi.

Eudald.

Vaig deixar la carta al mateix lloc de sempre, damunt d’aquella tauleta de nit tan... especial. La meva àvia la va comprar en un mercat de segona mà ja fa molts anys. Mentre estava assegut al llit pensant quina seria la seva reacció, vaig recordar com ens vam conèixer. Tot i que és una mica irònic dir “com ens vam conèixer”...

Tot va començar quan la meva mare i jo ens vam traslladar a viure a casa de la meva àvia i la meva habitació va passar a ser la del fons del passadís. Només hi havia un llit, un armari, i una tauleta de nit molt vella.

Res no hauria passat si la meva mare no m’hagués presentat les cosines de la filla d’una amiga seva que treballava amb ella a la fàbrica tèxtil. Una era més aviat lletgeta. Era baixa, amb els cabells pèl rojos i sempre embullats i greixosos. Del nas li sortia una mena de berruga o gra gegant. L’altre era més guapota, però tampoc era cap preciositat. Tenia el cabell de color castany i llis, i semblava cuidar-se’l més; ja sé que no ho havia pas escollit ella, però tenia els ulls junts i unes celles tan primes que quasi eren invisibles.

La meva mare em volia triar una noia per casar-m’hi, tenia 17 anys llavors, quan les vaig conèixer. Deia que havíem de festejar durant uns quatre anys i després ens podríem casar. A mi no em feia gaire gràcia. Tots els meus amics tenien novia, però del seu gust. En canvi la meva mare era massa tradicional, no sé si ho feia perquè a ella l’havien obligat a casar-se amb qui van voler els seus pares, o perquè no volia que acabés quedant-me sol. Però tant si volia com si no, havia de quedar bé amb elles.

Així que un dia al vespre vaig escriure una carta per a la noia més maca, en la qual convidava a dinar a tota la seva família. Una altra cosa que ja no fan els meus amics, però que la meva mare trobava d’allò més normal. Així que vaig escriure la carta abans d’anar a dormir per dur-la a la noia l'endemà a primera hora. La vaig deixar a la tauleta i vaig estirar-me al llit pensant què passaria a partir d’aquella carta. Em van venir moltes preguntes al cap: Jo li agradaré a la noia? I si és així, què li diré? Jo no em vull casar amb ella. I la mare? No podia dormir, però malgrat tot, finalment vaig aconseguir agafar el son. L’endemà, quan em vaig aixecar, em vaig vestir i arreglar una mica per anar a donar la carta a la noia. Però quan vaig dirigir-me a la tauleta per agafar-la, vaig adonar-me que aquell no era el sobre que jo hi havia deixat aquella mateixa nit. Tenia un aspecte molt diferent; semblava més vell i no era ni de color blanc ni beix, si no que tenia un to més aviat grogós, i també estava una mica brut, del que semblaven taques de carbó. Vaig obrir per veure què hi havia a dins. Hi havia un escrit que no era el meu. El paper també estava brut, però escrit amb molta delicadesa, i amb una lletra molt bonica. Era molt semblant a la dels llibres antics. La vaig llegir.

3 de març del 1731

Benvolgut senyor Eudald:

En primer lloc, m’agradaria dir-li que s’ha equivocat de nom. Jo em dic Victoria. No el conec de res, i com que el nom que hi diu a la carta no és el meu, he pensat que es deu haver equivocat. A més a més, també s’ha equivocat a l’hora d’escriure la data. Segurament estava mig adormit quan escrivia. No estem al 1974, estem al 1731.Vostè s’imagina viure en aquesta època? Segur que no hi hauria cap monarquia, i tothom tindria els mateixos drets. S’ho imagina?

Bé, em sap greu escriure-li tantes coses que potser no li interessen.

Juntament amb la meva carta, li envio la seva, perquè li pugui donar al seu destinatari veritable. Per cert, que tingui sort amb la noia de la carta, segur que sereu feliços. I perdoni altre cop per posar-me on no em demanen.

Espero que tot li vagi molt bé.

Cordialment,

Victòria.

Vaig haver-me de llegir la carta uns quants cops i assegurar-me que no havia agafat una malaltia que em fes confondre els números. Era evident que no podia ser. Segur que encara estava somiant. Per començar la meva carta no s’havia pogut moure d’on era durant aquella nit, i encara menys n’havia pogut aparèixer una altra en el seu lloc, datada de l'any 1731.

Vaig passar uns quants dies donant-hi voltes fins que al final vaig decidir escriure una altra carta i deixar-la al mateix lloc per veure què passava. Després de deixar-la en aquella taula de fusta, vaig estar un munt d’hores mirant-la fixament però finalment vaig caure adormit sense poder-ho evitar. L’endemà, quan em vaig despertar, va succeir allò que havia estat desitjant: va arribar una altra carta.

7 de març del 1731

Estimat Eudald,

Estic una mica desconcertada després d’haver rebut la seva carta. La veritat és que no sé si creure’m tot això que m’explica. Suposo que ho entén... no cada dia rebo cartes d’un home que diu que viu 200 anys en el futur. Però d’altra banda crec que tot això potser no és del tot incomprensible, ja que la carta que jo li havia escrit també va desaparèixer. Aquell matí mateix havia de portar-la al carter del poble, però quan em vaig despertar ja no era a la tauleta on l’havia deixat. A la seva carta diu que té la intenció de descobrir què passa, tot i que no sé si al final ho ha aconseguit. He decidit que jo també intentaré descobrir-ho, i encara que trobo que serà una mica difícil estar desperta tota la nit, faré tot el que estigui al meu abast per aconseguir-ho.

Bé, crec que finalment ha aconseguit convèncer-me d’una cosa ben estranya, senyor Eudald...

En tot cas espero rebre una resposta seva si algun dia descobreix què ha passat amb aquestes cartes. I també espero que aquesta carta meva, arribi a vostè tal i com ho va fer la primera.

Cordialment,

Victòria.

La carta havia tornat a aparèixer. Tot i haver-li promès que ho intentaria esbrinar quedant-me despert, no vaig poder. La universitat era molt dura i havia d’estudiar molt. I a les nits, quan no estudiava, necessitava dormir. Però, què podia passar? Com les cartes podien aparèixer i desaparèixer? És què tenien potes? No, això era impossible. M’estava tornant boig. Em capficava en la manera en com podien arribar a canviar-se de lloc, però tenia ganes de contestar, d’esbrinar més coses. Coses sobre aquell món que tothom coneixia tan sols a través dels llibres d'història. Coses sobre ella, sobre la noia amb qui m’escrivia de forma màgica.

No sabia perquè, però tenia la sensació que una persona normal s’hauria espantat, no hauria volgut saber res més de les cartes i hauria llençat la tauleta per la finestra, pensant-se que estava maleïda. Però, jo sentia tanta curiositat... o no, potser curiositat no, un altre sentiment que no sabia com expressar, i suposo que ara tampoc ho sabria. Però el que si que ara sé segur, és que el destí m’havia preparat una gran sorpresa.

Mentre tenia aquell gran caos al cap, em vaig posar a escriure una altra carta. Li vaig demanar que em deixés de parlar com si fos un home de cinquanta anys i que m’expliqués més coses sobre la seva vida.

Aquella nit, no vaig intentar estar despert, em vaig adormir tant ràpid com vaig poder per assegurar-me que l’endemà tindria una carta de resposta damunt de la tauleta.

CONTINUA

Els reis mags arriben

I ens porten un regal per al bloc! 

Avui, els carrers de Catalunya s'ompliran de patges. Podrem veure arribar els tres reis d'Orient: Melcior, Gaspar i Baltasar. Les cavalcades desfilaran per tot el país. Els patges, vestits amb les seves millors robes, les joies més brillants que han polit des de fa dies i les plomes de colors tant vius que només es veuen per orient; ens portaran regals. Piles i piles de regals per a tots. Però només a aquells que s'hagin portat molt i molt bé. Ja sabem que aquells que s'han portat malament, només tindran carbó del més negre.

Nosaltres, ens hem portat prou bé, i vosaltres lectors... bé... per on comencem...

TAMBÉ US HEU PORTAT MOLT BÉ!! 

És per això que, tal i com és tradició a la comarca de l'Anoia, un cop s'acabi la cavalcada, passaran els reis, i els seus ajudants, els patges; casa per casa a donar els regals en persona. Això serà més o menys per allà a les 10 del vespre. Què ens portaran aquest any els patges com a regal del bloc?

Sigueu els primers en esbrinar-ho! Ja queda molt poc.

Patges de la comitiva dels reis d'Igualada.

Clica damunt del regal per veure'l!