Tot té un principi,
t'enrecordes del nostre?
30 d’abril del
1974
Estimada Victòria,
Crec que ho he
aconseguit! M’he esperat molt, abans de decidir-me a enviar-te aquesta carta,
però crec que ara ja n’estic segur. M’he enamorat. Ella es diu Maria, és bonica
i encantadora. Des del primer moment sabia que jo estava capficat en alguna
cosa, però va tenir paciència amb mi fins que finalment ha aconseguit el que
fins ara només una dona havia aconseguit. I aquesta dona ets tu, com bé et deus
imaginar. Sé que vam decidir que cadascú faria la seva vida, que seguiríem el
nostre camí… però em sento malament per tu. Encara et continuo estimant, però
he après a fer-ho d’una altra manera. De la que havíem acordat que havia de
ser, saps? Ara només vull que sàpigues que aquests anys que he estat enamorat
de tu, no han estat uns anys desaprofitats. Ha estat un secret que hem compartit entre els dos, sense dir-ho a ningú més, per por que ens prenguessin per bojos…
ens hem anat donant suport l’un a l’altre quan hem tingut problemes i hem
aconseguit que cap dels dos s’enfonsés. Tu m’has ensenyat moltes coses del teu
món que jo mai podré experimentar, i espero que jo amb tu hagi fet el mateix.
M’agradaria que ens
continuéssim escrivint com fins ara. No vull deixar de tenir notícies teves, ja
que tu ets molt important per mi.
Eudald.
Vaig
deixar la carta al mateix lloc de sempre, damunt d’aquella tauleta de nit
tan... especial. La meva àvia la va comprar en un mercat de segona mà ja fa
molts anys. Mentre estava assegut al llit pensant quina seria la seva reacció,
vaig recordar com ens vam conèixer. Tot i que és una mica irònic dir “com ens
vam conèixer”...
Tot
va començar quan la meva mare i jo ens vam traslladar a viure a casa de la meva
àvia i la meva habitació va passar a ser la del fons del passadís. Només hi
havia un llit, un armari, i una tauleta de nit molt vella.
Res
no hauria passat si la meva mare no m’hagués presentat les cosines de la filla
d’una amiga seva que treballava amb ella a la fàbrica tèxtil. Una era més aviat
lletgeta. Era baixa, amb els cabells pèl rojos i sempre embullats i greixosos.
Del nas li sortia una mena de berruga o gra gegant. L’altre era més guapota,
però tampoc era cap preciositat. Tenia el cabell de color castany i llis, i
semblava cuidar-se’l més; ja sé que no ho havia pas escollit ella, però tenia els ulls
junts i unes celles tan primes que quasi eren invisibles.
La
meva mare em volia triar una noia per casar-m’hi, tenia 17 anys llavors, quan les
vaig conèixer. Deia que havíem de festejar durant uns quatre anys i després ens
podríem casar. A mi no em feia gaire gràcia. Tots els meus amics tenien novia,
però del seu gust. En canvi la meva mare era massa tradicional, no sé si ho feia
perquè a ella l’havien obligat a casar-se amb qui van voler els seus pares, o
perquè no volia que acabés quedant-me sol. Però tant si volia com si no, havia de quedar bé amb
elles.
Així
que un dia al vespre vaig escriure una carta per a la noia més maca, en la qual convidava a dinar a tota la seva família. Una altra cosa que
ja no fan els meus amics, però que la meva mare trobava d’allò més normal.
Així que vaig escriure la carta abans d’anar a dormir per dur-la a la noia l'endemà a primera hora. La vaig
deixar a la tauleta i vaig estirar-me al llit pensant què passaria a partir
d’aquella carta. Em van venir moltes preguntes al cap: Jo li agradaré a la
noia? I si és així, què li diré? Jo no em vull casar amb ella. I la mare? No
podia dormir, però malgrat tot, finalment vaig aconseguir agafar el son. L’endemà, quan
em vaig aixecar, em vaig vestir i arreglar una mica per anar a donar la carta a
la noia. Però quan vaig dirigir-me a la tauleta per agafar-la, vaig adonar-me que aquell no
era el sobre que jo hi havia deixat aquella mateixa nit. Tenia un aspecte molt diferent; semblava més vell i no era ni de color blanc ni beix, si no que tenia un to més aviat grogós, i també estava una mica brut, del que semblaven taques de carbó. Vaig obrir per
veure què hi havia a dins. Hi havia un escrit que no era el meu. El paper també estava brut, però
escrit amb molta delicadesa, i amb una lletra molt bonica. Era molt semblant a
la dels llibres antics. La vaig llegir.
3 de març del 1731
Benvolgut senyor Eudald:
En primer lloc, m’agradaria dir-li que s’ha
equivocat de nom. Jo em dic Victoria. No el conec de res, i com que el nom que
hi diu a la carta no és el meu, he pensat que es deu haver equivocat. A més a
més, també s’ha equivocat a l’hora d’escriure la data. Segurament estava mig
adormit quan escrivia. No estem al 1974, estem al 1731.Vostè s’imagina viure en
aquesta època? Segur que no hi hauria cap monarquia, i tothom tindria els
mateixos drets. S’ho imagina?
Bé, em sap greu escriure-li tantes coses que potser
no li interessen.
Juntament amb la meva carta, li envio la seva,
perquè li pugui donar al seu destinatari veritable. Per cert, que tingui sort
amb la noia de la carta, segur que sereu feliços. I perdoni altre cop per
posar-me on no em demanen.
Espero que tot li vagi molt bé.
Cordialment,
Victòria.
Vaig
haver-me de llegir la carta uns quants cops i assegurar-me que no havia agafat
una malaltia que em fes confondre els números. Era evident que no podia ser.
Segur que encara estava somiant. Per començar la meva carta no s’havia pogut
moure d’on era durant aquella nit, i encara menys n’havia pogut aparèixer una
altra en el seu lloc, datada de l'any 1731.
Vaig
passar uns quants dies donant-hi voltes fins que al final vaig decidir escriure
una altra carta i deixar-la al mateix lloc per veure què passava. Després de
deixar-la en aquella taula de fusta, vaig estar un munt d’hores mirant-la
fixament però finalment vaig caure adormit sense poder-ho evitar. L’endemà,
quan em vaig despertar, va succeir allò que havia estat desitjant:
va arribar una altra carta.
7 de març del 1731
Estimat Eudald,
Estic una mica desconcertada després d’haver rebut
la seva carta. La veritat és que no sé si creure’m tot això que m’explica.
Suposo que ho entén... no cada dia rebo cartes d’un home que diu que viu 200
anys en el futur. Però d’altra banda crec que tot això potser no és del tot
incomprensible, ja que la carta que jo li havia escrit també va desaparèixer.
Aquell matí mateix havia de portar-la al carter del poble, però quan em vaig
despertar ja no era a la tauleta on l’havia deixat. A la seva carta diu que té
la intenció de descobrir què passa, tot i que no sé si al final ho ha
aconseguit. He decidit que jo també intentaré descobrir-ho, i encara que trobo
que serà una mica difícil estar desperta tota la nit, faré tot el que estigui
al meu abast per aconseguir-ho.
Bé, crec que finalment ha aconseguit convèncer-me
d’una cosa ben estranya, senyor Eudald...
En tot cas espero rebre una resposta seva si algun
dia descobreix què ha passat amb aquestes cartes. I també espero que aquesta
carta meva, arribi a vostè tal i com ho va fer la primera.
Cordialment,
Victòria.
La
carta havia tornat a aparèixer. Tot i haver-li promès que ho intentaria
esbrinar quedant-me despert, no vaig poder. La universitat era molt dura i
havia d’estudiar molt. I a les nits, quan no estudiava, necessitava dormir.
Però, què podia passar? Com les cartes podien aparèixer i desaparèixer? És què tenien
potes? No, això era impossible. M’estava tornant boig. Em capficava en la
manera en com podien arribar a canviar-se de lloc, però tenia ganes de
contestar, d’esbrinar més coses. Coses sobre aquell món que tothom coneixia tan sols a través dels llibres d'història. Coses sobre ella, sobre la noia amb qui
m’escrivia de forma màgica.
No sabia perquè, però tenia la sensació que una persona normal s’hauria espantat, no hauria volgut saber res més de les cartes i hauria llençat la tauleta per la finestra, pensant-se que estava maleïda. Però, jo sentia tanta
curiositat... o no, potser curiositat no, un altre sentiment que no sabia com
expressar, i suposo que ara tampoc ho sabria. Però el que si que ara sé segur, és que el destí
m’havia preparat una gran sorpresa.
Mentre
tenia aquell gran caos al cap, em vaig posar a escriure una altra carta. Li vaig
demanar que em deixés de parlar com si fos un home de cinquanta anys i que
m’expliqués més coses sobre la seva vida.
Aquella
nit, no vaig intentar estar despert, em vaig adormir tant ràpid com vaig poder
per assegurar-me que l’endemà tindria una carta de resposta damunt de la tauleta.