Menú

dimarts, 1 de gener del 2013

Somriu a la vida si vols que ella et somrigui a tu

Llum, màgia i color; la combinació perfecta, i també una de les més difícils de trobar.

L’Àngela estava estirada al seu llit amb els braços i les cames obertes, ocupant la totalitat del matalàs. A l’ipod hi havia seleccionada la seva llista de música preferida. Tot el recull de cançons que aconseguien commoure-la, la lletra o la melodia de les quals despertaven en el seu interior una mena de sensació d’harmonia i tranquil·litat.

30 de desembre. Les esperades i merescudes vacances de Nadal començaven a esfumar-se. El sopar i el dinar de Nadal havien passat en un obrir i tancar d’ulls, i l’any s’estava a punt d’acabar, sense poder-hi fer res al respecte. Sense poder demanar al temps d’allargar-lo una mica més, ni que fos durant tan sols un minut. Tot i que, ben mirat, un minut de poc serviria per canviar tot un any sencer. I això era justament el que l’Àngela necessitava. No tenia ganes de rebobinar i reviure tot l’any de nou, però el seu cap va tirar enrere sense demanar-li permís a ella, i sense poder-ho evitar, va fer balanç d’aquell últim any fins a treure’n una conclusió. De cap de les maneres podia definir-lo com un mal any. Havia estat un any bo, això no ho podia negar. És més, havia arribat a ser un dels millors anys que recordava. Però, malgrat tot, sabia que li faltava alguna cosa. Alguna cosa que encara no havia aconseguit mai. Ser ella mateixa; ser realment com a ella li vingués de gust, i fer les coses que a ella realment li vinguessin de gust. Molt senzill de dir i de pensar, però molt complicat de realitzar.

De sobte es va fer el silenci a l’habitació, el silenci que finalitza una cançó i en precedeix un altre. Aquell silenci efímer que, quan ja fa estona que la música sona, de tan breu que és es fa difícil de percebre, i dissimuladament fa el seu curt camí. Estava a punt de sonar l’última cançó de la llista. I després què? Donar pas a un silenci llarg, inestable i avorrit? Aixecar-se i mirar pel·lícules nadalenques a la televisió que cada any són les mateixes? Encendre l’ordinador o passejar pels mateixos carrers de sempre? No. No en tenia ganes. Faltava poc més d’un dia per canviar d’any, però l’Àngela encara tenia temps suficient per fer alguna cosa gran. Sentia que tenia força i il·lusió per aconseguir-ho, així que l’únic que li calia era intentar deixar-se portar.

Va posar l’ipod, el moneder, el mòbil, les claus, un paquet de mocadors i el llibre que estava llegint dins la bossa; i es va encaminar cap a l’estació de tren. Sense dir res a ningú, sense avisar, sense pensar; totalment decidida de no haver de planificar res prèviament per aconseguir el seu propòsit. L’únic que tenia clar era que se n’anava a Barcelona. La gran ciutat on tot era possible, on tothom podia ser qui volgués perquè ningú es fixava en els passos de ningú. Un cop allà, el destí decidiria quin seria el transcurs d’aquella penúltima tarda de l’any.

El tren estava sorprenentment buit, però això no la va pas desanimar. Només necessitava la seva música i mantenir tota la il·lusió que havia esmerçat en aquella bogeria fins arribar a Barcelona. Quatre parades més endavant, una dona molt vella va entrar al seu vagó i va asseure’s a la mateixa filera de seients, deixant-ne només un de separació entre les dues. L’Àngela la va observar de reüll. L’anciana respirava ràpid i violentament i semblava força atabalada. Va treure’s de la bossa uns papers rebregats i aleshores va adonar-se que l’Àngela la mirava:

– Fa calor, oi?
 – Jo no en tinc. – Va respondre l’Àngela, sincera i somrient.

Aquella senyora li agradava. Ara que semblava que per fi s’havia calmat, se la veia agradable. Tan menuda i arrugada, i amb una expressió tan plàcida a la cara... Fins i tot semblava que somreia discretament; se la veia contenta. El vagó es va anar omplint a poc a poc, i just quan encara faltava ben bé la meitat del trajecte, la vella anciana va girar-se altre cop cap a l’Àngela.

 – Noieta, oi que tu deus saber on es troba la plaça Gal·la Placídia de Barcelona?
 – Em sap greu, però em temo que mai he sentit a parlar d’aquesta plaça. – va respondre ella, sincera i somrient de nou.
 – És clar, com que no és una plaça gaire principal... – va dir la velleta, més per ella mateixa que per ningú més. – Agafaré un taxi, ves. Em sortirà molt car, però així segur que no em perdo. – Va sentenciar de cop i volta, ben convençuda. 
– Si, segur que amb el taxista arribarà bé. – Va seguir l’Àngela, que ja s’havia adonat que la velleta tenia ganes de parlar.
– Justament avui no em voldria pas perdre jo. I encara menys arribar tard!
– Ha d’anar a fer alguna cosa important, a Barcelona? – l’Àngela no estava segura de poder fer aquella pregunta o no, però va resultar que la velleta l’estava esperant amb candaletes, i que no sabia, o bé no volia, dissimular el seu entusiasme.
–  I tant! I tant si és una cosa important! – Va exclamar ràpidament, mentre movia el seu fràgil i petit cos per acostar-se més a l’Àngela. – De fet, avui tinc una cita, una cita molt important. I estic una mica nerviosa... – Va acabar xiuxiuejant, amagant un somriure. 
– Una cita? – l’Àngela no va poder evitar fer cara d’incredulitat. Se li va fer estrany que una senyora tan gran fes tot aquell viatge sola per tenir una cita amb algú.

L’expressió de sorpresa de l’Àngela va ser el detonant perfecte perquè l’anciana s’embranqués en una llarga i vella història, que havia dut guardada durant tots aquells anys i que ara, per algun motiu desconegut, frisava per treure de nou a la llum i, així, reviure-la ni que fos tan sols en el record.

La vella anciana li va parlar d’en Felix, un noi eixerit i ben plantat, que treballava com a mosso a la masia de la família. El primer amor de la seva vida. Tot i que finalment van haver de seguir camins diferents, empesos per les circumstàncies de la vida, que mai es poden escollir. Ell va tornar a la seva terra, Andalusia, per fer-se càrrec de la seves germanes petites després de la mort de la seva mare, que feia temps que estava malalta però cap metge havia aconseguit esbrinar de què. Ella, en contra de la seva voluntat, va seguir a la masia dels pares, fins que uns anys més tard la van ajuntar amb el carnisser del poble, en Tomàs, baix i rabassut, i amb les galtes sempre vermelles.

En Fèlix ja feia tres anys que era vidu, i feia unes setmanes que havia tornat a Catalunya i s’havia instal·lat temporalment a Barcelona amb la seva neta. Va ser ella la que, empesa per l’emoció i la nostàlgia de la història del seu avi, va moure mans i mànigues fins a localitzar a la Carme, el vell amor del seu avi, i contactar amb ella.

–  Sempre recordaré el dia que el vaig veure per última vegada – va procedir la velleta, la Carme. –

“Va ser l’any 62. Un 22 de desembre molt fred, dels pitjors que recordo, perquè era el tercer dia consecutiu que nevava, gairebé sense pausa. Ell se n’havia d’anar amb un company seu, en Jorge, un altre mosso que també era d’Andalusia. Havien d’anar fins al poble més proper, que es trobava a dues hores caminant i on hi havia una estació de tren. Però amb el gran gruix de neu i el pes de les seves pertinences a les esquenes la durada del viatge es multiplicaria com a mínim per dos, i no podien arribar tard perquè el següent tren arribava dues hores més tard. Jo havia hagut d’anar amb la meva mare a la masia veïna a buscar ous, ja que el gèlid fred d’aquells últims dies havia mort totes les nostres gallines. Vaig pensar que seria a temps d’acomiadar-me d’ell per última vegada, però no vaig calcular bé el temps. No vaig pensar en el pas lent i feixuc de la meva mare i tampoc en la dificultat afegida del fred, el vent i la neu. Així que, quan vaig arribar a casa, en Fèlix ja feia estona que havia marxat. No vaig aconseguir retenir les llàgrimes, i vaig estar-me asseguda davant la llar de foc durant més de dues hores seguides. De res servien els intents de tranquil·litzar-me dels meus pares, que em deien que trobaria algú millor i de la nostra mateixa terra. No deixava de culpar-me per haver estat tant inconscient i ingènua, pensant que aconseguiria fer les dues coses: ajudar a la meva mare i veure’l a ell per última vegada. Va ser just aquell dia que vaig aprendre que, de vegades, no podem fer tot el que ens proposem, per més que ho intentem, i que hem d’aprendre a decidir quines són les nostres prioritats. I aleshores, vaig sentir el soroll de la porta que s’obria. De primer em vaig espantar, perquè els pares i els germans ja dormien. Vaig tensar el cos instantàniament, i vaig romandre immòbil. Però, tot d’una, una ximpleta espurna d’esperança va fer fer-me un salt de la cadira i em vaig girar de cop. I si, encara que no m’ho pogués creure era ell! Xop de cap a peus, despentinat i amb la seva única bossa de viatge estripada; però amb el somriure més gran i més sincer que mai algú m’havia dedicat”. 

–  Va tornar per acomiadar-se de tu! – Va exclamar l’Àngela enmig del tren. Estava tan emocionada, s’havia endinsat tant en la història que havia oblidat que es trobava en un tren, i que tot allò havia estat real en el seu moment, que li havia passat a la Carme, a la velleta que tenia al davant.

La Carme va continuar explicant a l’Àngela la història fins que finalment el tren va arribar al seu últim destí. Un cop fora al carrer, l’Àngela va veure clar quin havia de ser el següent pas. Realment havia tingut sort; s’havia topat amb l’oportunitat de fer alguna cosa gran fins i tot abans d’arribar a la ciutat. 

–  Carmeta, vol que l’ajudi a trobar la plaça? Si anem amb autobús o amb metro segur que serà molt més barat.

La Carme va accedir sense pensar-s’ho gens, encantada de tenir una estona més per poder recordar, i tenir algú al costat que, tot i que fos una completa desconeguda, l’escoltés interessada. Quaranta-cinc minuts més tard i després d’haver preguntat a sis persones, dues de les quals eren turistes i no van entendre res més enllà de la paraula “Barcelona”, van aconseguir trobar la plaça. No era una gran plaça i només tenia un parc infantil al mig, sense res més que fos digne de ser visitat per un estranger. Això li donava un aire tranquil que l’allunyava del rebombori de la resta de places, carrers i avingudes principals. Com un petit poble enmig d’una gran ciutat. El lloc adequat per una cita tan especial, va pensar l’Àngela.

La Carmeta i l’Àngela es van asseure en un banc a esperar. En Fèlix ja no havia de trigar gaire a arribar. Els nervis havien guanyat estrepitosament per sobre de les ganes de parlar de la Carmeta, que va esperar silenciosa fins que, de cop i volta, es va aixecar. Un senyor vell i calb, s’acostava cap al banc, caminant a poc a poc i recolzant-se en un bastó. Quan finalment va arribar, els dos van estar-se un moment quiets, drets l’un davant de l’altre, assimilant de tornar-se a veure després de tants i tants anys. Tot seguit, però, es van fondre en una gran abraçada.

L’Àngela va mirar-se tota l’escena des de ben a prop, asseguda al banc, emocionada. Havia aconseguit de fer una cosa gran, i ja era hora de tornar cap a casa. Potser ella algun dia també tindria una història tan bonica per explicar. Va aixecar-se i va apropar-se una mica més als dos vellets, que continuaven abraçant-se fort. Va buscar amb la mirada a la Carmeta, que ja tenia els ulls plens de llàgrimes, i va acomiadar-se d’ella amb un simple somriure. Aleshores va fer mitja volta i va desfer el camí que abans havia fet acompanyada de les boniques i melancòliques històries d’aquella velleta desconeguda, que li havia obert el cor i havia confiat en ella.

Quan va arribar a l’estació, va tenir el temps just per veure com el seu tren se n’anava. Però no li va fer res haver-se d’esperar mitja hora. Va recolzar-se a la paret, al costat d’un noi que també acabava d’arribar i semblava atabalat i enfadat per haver perdut el tren. 

– Feliç any nou. – li va dir ella de forma ben natural, tot i que no el coneixia de res.

Després d’aquella tarda tan diferent a totes les que havia viscut, va fer-se un propòsit, que va prometre’s a ella mateixa de complir l’any següent:  somriure a la vida, i deixar que aquesta li somrigués a ella.


Feliç any 2013. Somriu a la vida si vols que ella et somrigui a tu.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada