Menú

dissabte, 5 de gener del 2013

Cartes ensucrades (I)


Tot té un principi, t'enrecordes del nostre?



30 d’abril del 1974

Estimada Victòria,

Crec que ho he aconseguit! M’he esperat molt, abans de decidir-me a enviar-te aquesta carta, però crec que ara ja n’estic segur. M’he enamorat. Ella es diu Maria, és bonica i encantadora. Des del primer moment sabia que jo estava capficat en alguna cosa, però va tenir paciència amb mi fins que finalment ha aconseguit el que fins ara només una dona havia aconseguit. I aquesta dona ets tu, com bé et deus imaginar. Sé que vam decidir que cadascú faria la seva vida, que seguiríem el nostre camí… però em sento malament per tu. Encara et continuo estimant, però he après a fer-ho d’una altra manera. De la que havíem acordat que havia de ser, saps? Ara només vull que sàpigues que aquests anys que he estat enamorat de tu, no han estat uns anys desaprofitats. Ha estat un secret que hem compartit entre els dos, sense dir-ho a ningú més, per por que ens prenguessin per bojos… ens hem anat donant suport l’un a l’altre quan hem tingut problemes i hem aconseguit que cap dels dos s’enfonsés. Tu m’has ensenyat moltes coses del teu món que jo mai podré experimentar, i espero que jo amb tu hagi fet el mateix.

M’agradaria que ens continuéssim escrivint com fins ara. No vull deixar de tenir notícies teves, ja que tu ets molt important per mi.

Eudald.



Vaig deixar la carta al mateix lloc de sempre, damunt d’aquella tauleta de nit tan... especial. La meva àvia la va comprar en un mercat de segona mà ja fa molts anys. Mentre estava assegut al llit pensant quina seria la seva reacció, vaig recordar com ens vam conèixer. Tot i que és una mica irònic dir “com ens vam conèixer”...

Tot va començar quan la meva mare i jo ens vam traslladar a viure a casa de la meva àvia i la meva habitació va passar a ser la del fons del passadís. Només hi havia un llit, un armari, i una tauleta de nit molt vella.

Res no hauria passat si la meva mare no m’hagués presentat les cosines de la filla d’una amiga seva que treballava amb ella a la fàbrica tèxtil. Una era més aviat lletgeta. Era baixa, amb els cabells pèl rojos i sempre embullats i greixosos. Del nas li sortia una mena de berruga o gra gegant. L’altre era més guapota, però tampoc era cap preciositat. Tenia el cabell de color castany i llis, i semblava cuidar-se’l més; ja sé que no ho havia pas escollit ella, però tenia els ulls junts i unes celles tan primes que quasi eren invisibles.

La meva mare em volia triar una noia per casar-m’hi, tenia 17 anys llavors, quan les vaig conèixer. Deia que havíem de festejar durant uns quatre anys i després ens podríem casar. A mi no em feia gaire gràcia. Tots els meus amics tenien novia, però del seu gust. En canvi la meva mare era massa tradicional, no sé si ho feia perquè a ella l’havien obligat a casar-se amb qui van voler els seus pares, o perquè no volia que acabés quedant-me sol. Però tant si volia com si no, havia de quedar bé amb elles.

Així que un dia al vespre vaig escriure una carta per a la noia més maca, en la qual convidava a dinar a tota la seva família. Una altra cosa que ja no fan els meus amics, però que la meva mare trobava d’allò més normal. Així que vaig escriure la carta abans d’anar a dormir per dur-la a la noia l'endemà a primera hora. La vaig deixar a la tauleta i vaig estirar-me al llit pensant què passaria a partir d’aquella carta. Em van venir moltes preguntes al cap: Jo li agradaré a la noia? I si és així, què li diré? Jo no em vull casar amb ella. I la mare? No podia dormir, però malgrat tot, finalment vaig aconseguir agafar el son. L’endemà, quan em vaig aixecar, em vaig vestir i arreglar una mica per anar a donar la carta a la noia. Però quan vaig dirigir-me a la tauleta per agafar-la, vaig adonar-me que aquell no era el sobre que jo hi havia deixat aquella mateixa nit. Tenia un aspecte molt diferent; semblava més vell i no era ni de color blanc ni beix, si no que tenia un to més aviat grogós, i també estava una mica brut, del que semblaven taques de carbó. Vaig obrir per veure què hi havia a dins. Hi havia un escrit que no era el meu. El paper també estava brut, però escrit amb molta delicadesa, i amb una lletra molt bonica. Era molt semblant a la dels llibres antics. La vaig llegir.



3 de març del 1731

Benvolgut senyor Eudald:

En primer lloc, m’agradaria dir-li que s’ha equivocat de nom. Jo em dic Victoria. No el conec de res, i com que el nom que hi diu a la carta no és el meu, he pensat que es deu haver equivocat. A més a més, també s’ha equivocat a l’hora d’escriure la data. Segurament estava mig adormit quan escrivia. No estem al 1974, estem al 1731.Vostè s’imagina viure en aquesta època? Segur que no hi hauria cap monarquia, i tothom tindria els mateixos drets. S’ho imagina?

Bé, em sap greu escriure-li tantes coses que potser no li interessen.
Juntament amb la meva carta, li envio la seva, perquè li pugui donar al seu destinatari veritable. Per cert, que tingui sort amb la noia de la carta, segur que sereu feliços. I perdoni altre cop per posar-me on no em demanen.
Espero que tot li vagi molt bé.

Cordialment,
Victòria.



Vaig haver-me de llegir la carta uns quants cops i assegurar-me que no havia agafat una malaltia que em fes confondre els números. Era evident que no podia ser. Segur que encara estava somiant. Per començar la meva carta no s’havia pogut moure d’on era durant aquella nit, i encara menys n’havia pogut aparèixer una altra en el seu lloc, datada de l'any 1731.

Vaig passar uns quants dies donant-hi voltes fins que al final vaig decidir escriure una altra carta i deixar-la al mateix lloc per veure què passava. Després de deixar-la en aquella taula de fusta, vaig estar un munt d’hores mirant-la fixament però finalment vaig caure adormit sense poder-ho evitar. L’endemà, quan em vaig despertar, va succeir allò que havia estat desitjant: va arribar una altra carta.



7 de març del 1731

Estimat Eudald,

Estic una mica desconcertada després d’haver rebut la seva carta. La veritat és que no sé si creure’m tot això que m’explica. Suposo que ho entén... no cada dia rebo cartes d’un home que diu que viu 200 anys en el futur. Però d’altra banda crec que tot això potser no és del tot incomprensible, ja que la carta que jo li havia escrit també va desaparèixer. Aquell matí mateix havia de portar-la al carter del poble, però quan em vaig despertar ja no era a la tauleta on l’havia deixat. A la seva carta diu que té la intenció de descobrir què passa, tot i que no sé si al final ho ha aconseguit. He decidit que jo també intentaré descobrir-ho, i encara que trobo que serà una mica difícil estar desperta tota la nit, faré tot el que estigui al meu abast per aconseguir-ho.

Bé, crec que finalment ha aconseguit convèncer-me d’una cosa ben estranya, senyor Eudald...
En tot cas espero rebre una resposta seva si algun dia descobreix què ha passat amb aquestes cartes. I també espero que aquesta carta meva, arribi a vostè tal i com ho va fer la primera.

Cordialment,
Victòria.



La carta havia tornat a aparèixer. Tot i haver-li promès que ho intentaria esbrinar quedant-me despert, no vaig poder. La universitat era molt dura i havia d’estudiar molt. I a les nits, quan no estudiava, necessitava dormir. Però, què podia passar? Com les cartes podien aparèixer i desaparèixer? És què tenien potes? No, això era impossible. M’estava tornant boig. Em capficava en la manera en com podien arribar a canviar-se de lloc, però tenia ganes de contestar, d’esbrinar més coses. Coses sobre aquell món que tothom coneixia tan sols a través dels llibres d'història. Coses sobre ella, sobre la noia amb qui m’escrivia de forma màgica.

No sabia perquè, però tenia la sensació que una persona normal s’hauria espantat, no hauria volgut saber res més de les cartes i hauria llençat la tauleta per la finestra, pensant-se que estava maleïda. Però, jo sentia tanta curiositat... o no, potser curiositat no, un altre sentiment que no sabia com expressar, i suposo que ara tampoc ho sabria. Però el que si que ara sé segur, és que el destí m’havia preparat una gran sorpresa.

Mentre tenia aquell gran caos al cap, em vaig posar a escriure una altra carta. Li vaig demanar que em deixés de parlar com si fos un home de cinquanta anys i que m’expliqués més coses sobre la seva vida.

Aquella nit, no vaig intentar estar despert, em vaig adormir tant ràpid com vaig poder per assegurar-me que l’endemà tindria una carta de resposta damunt de la tauleta.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada