Primera part:
LA CAMBRERA DE LA SAMARRETA BLAVA
![]() |
| Quadre d'Ernest Descals |
22-09-2012
- Arribes
tard, Gemma. No passa res per una vegada. Però ja és el segon cop aquesta setmana…
- Ho sé, Antoni, és que vaig una mica estressada aquests últims dies, però no pateixis que no tornarà a passar.
- Ho sé, Antoni, és que vaig una mica estressada aquests últims dies, però no pateixis que no tornarà a passar.
La Gemma va entrar ràpidament a la cuina del bar, va saludar als cuiners,
l’Eric i l’Eva i, tot seguit, va agafar la samarreta curta de color blau
cridaner que estava penjada al costat de la porta i va deixar-hi la bossa en el
seu lloc. L’Antoni tenia raó, últimament s’estava recolzant massa. Havia de
tornar a agafar el control. Però tenir la seva germana a casa li posava els
nervis de punta. A més, sabia que la Carla només havia vingut per descansar
dels pares i del seu opressiu i avorrit
poble per uns dies, i com que
estava de vacances i no tenia obligacions, feia el que volia, quan volia i,
això si, sempre al seu pis. Però aquella nit havia anat massa enllà. Quan va
arribar a casa cansada d’estar tot el torn de matí i migdia treballant, amb el bar
ple de gom a gom, i d’haver sopat amb les amigues; no se’n sabia avenir de la
ridícula escena amb què es va trobar. La Carla amb la Berta i l’Alba, les seves
millors amigues, i tres nois més, que mai abans havia vist, estaven atapeïts al
sofà, de tan sols tres places,amb trossos de pizza a les mans i amb l’ampolla
de Ballantines damunt la tauleta del costat. Quina pinta feien els nois, tots
tres amb el cap ben rapat i amb arracades i pírcings en llocs insospitats de la
cara. Quan la Gemma va entrar per la porta no es van tallar gens ni mica, i van
continuar fumant com si res. La televisió estava engegada i mostrava un programa
sense cap tipus de lògica ni sentit aparent, ignorant que ningú hi parava ni la
més mínima atenció ja que, almenys els tres mascles, estaven totalment concentrats
en aconseguir endur-se al llit a la Carla i a les altres (que, probablement,
havien conegut aquell mateix dia). Per sorpresa de la Gemma, el que estava més
engrescat de tots tres era el que alternava i intercanviava cigarro i petons
amb la Berta, la qual la Gemma sempre havia tingut per la més centrada de les
tres amigues, i la única a qui encara no havia vist mai fumant.
Després d’assimilar el que estava veient, la Gemma va proferir quatre crits
histèrics i va fer-los fora a tots, germana inclosa. Sabia que la Carla la faria
quedar com la típica germana gran i amargada, que tenia una feina de merda i
que no sabia passar-s’ho bé. Però li era ben bé igual (potser perquè, en el fons,
i tot i que no fos capaç d’admetre-ho, la Carla tenia part de raó). A més,
estava segura que el que l’havia fet
reaccionar d’aquella forma havia estat que, quan el noi del ferrari vermell
havia aparegut pel bar aquella tarda, ella no li havia pogut prendre nota
perquè tot just havia acabat el torn. Ja s’havia tret l’odiosa samarreta blava
de l’uniforme i, per tant, hauria estat molt sospitós acostar-se-li. L’últim
que volia era que l’Antoni i els altres companys s’adonessin de l’atracció que
li provocava aquell noi, probablement més jove que ella i amb un gran seguici
de noies, més joves encara, que li anaven al darrere.
- Bon dia! – la porta es va obrir, fent la seva dringadissa habitual, i va entrar la Mònica, que va asseure’s en un dels tamborets de la barra, com sempre que venia a veure a la Gemma abans d’anar a treballar. La Mònica amb el seu càrrec important a l’ajuntament i ella amb el seu ridícul i cridaner uniforme de cambrera al bar, que per molt cèntric i popular que fos, no deixava de ser un bar. Però bé, almenys podria passar una estona xerrant amb ella, perquè a primera hora del matí mai entraven gaires clients.
- Hola, guapa. Cafè amb llet i croissant?
- No,
avui farem una excepció. Posa’m un croissant de xocolata, va!
- Que
és un dia especial, avui?
- No, però em vaig proposar menjar xocolata només un cop a la setmana, i com que avui ja és dissabte... – la Gemma va riure i va posar-li el croissant més gran i amb més bona pinta que tenia. Per molt que la seva amiga hagués aconseguit una feina molt més bona que la seva, continuava sent la de sempre. I a més, la Gemma continuava convencent-se a ella mateixa que el bar era una feina provisional, tot i que l’esperat dia en què rebria una trucada d’alguna de les moltes editorials on havia enviat currículums mai arribava, i feia massa temps que estava al bar com per continuar-lo considerant una feina provisional.
- No, però em vaig proposar menjar xocolata només un cop a la setmana, i com que avui ja és dissabte... – la Gemma va riure i va posar-li el croissant més gran i amb més bona pinta que tenia. Per molt que la seva amiga hagués aconseguit una feina molt més bona que la seva, continuava sent la de sempre. I a més, la Gemma continuava convencent-se a ella mateixa que el bar era una feina provisional, tot i que l’esperat dia en què rebria una trucada d’alguna de les moltes editorials on havia enviat currículums mai arribava, i feia massa temps que estava al bar com per continuar-lo considerant una feina provisional.
Les dues amigues van estar xerrant el que va durar l’esmorzar de la Mònica,
que tenia el costum de menjar sempre a poc a poc. Segons ella, ho feia
intencionadament per “assaborir” el menjar. La Gemma va quedar-se una mica més
descansada després d’explicar a la seva amiga l’última que n’havia fet la seva
germana al seu pis i de criticar la prepotència, típicament adolescent, que la
caracteritzava des d’aquells últims dos anys. Quan la Mònica va marxar, la
Gemma va servir unes quantes taules i es va anar relaxant a poc a poc, fins que
es van fer les dotze del migdia, l’hora que tenia la pausa que aprofitava per
menjar alguna cosa. Encara no s’havia acostumat a dinar a aquella hora, i de
vegades li venia més de gust un entrepà que no pas una amanida acompanyada d’un
plat de macarrons. El noi del ferrari vermell encara no havia aparegut, però
ella ja s’estava imaginant mentalment l’escena. Aquest cop l’atendria ella fos
com fos, i després de portar-li el que hagués demanat (les últimes vegades
havia demanat una cervesa amb alguna cosa per picar) li dedicaria un dels seus
millors somriures. I, si la situació ho feia pertinent, intercanviarien unes
quantes paraules, més enllà de les estrictament necessàries.
- Gemma, hauries d’entrar a la cuina i ajudar als nois, que avui tenim moltes taules reservades per dinar i no donaran a l’abast. Ja m’espavilaré jo aquí fora. – l’Antoni va passar-li un davantal i va empènyer-la suaument cap a dins a la cuina.
Molt bé, a sobre que l’escena amb el noi del ferrari s’acabava d’esmicolar
en mil trossets, ara hauria d’aguantar durant més de dues hores l’Eric i els
seus intents nefastos i ridículs d’aconseguir una cita amb ella. Sort que aquella
vegada, almenys, l’Eva també hi seria. Només de recordar la setmana del mes
passat que va haver de passar a la cuina substituint-la, es posava malalta.
Tal com havia previst l’Antoni, el bar va omplir-se gairebé completament a
l’hora de dinar, i a la cuina la Gemma i els seus companys van treballar sense
descans. Van estar tots tres tan atrafegats que l’Eric amb prou feines va
trobar el moment d’empipar-la amb la història de sempre. A més, la Gemma va
poder aprofitar els moments que va sortir a ajudar a l’Antoni a portar alguns
plats per controlar si el noi del ferrari vermell donava senyals de vida i, tot
i que no va aparèixer en cap moment, almenys ella se’n va anar cap a casa sense
tenir-ne cap dubte
.
Quan faltava tan sols un carrer per arribar al seu pis, va posar-se en
alerta de sobte. Havia quedat al vespre per anar a prendre alguna cosa amb la
Mònica i la resta d’amigues, ja que totes tenien festa l’endemà. De fet, només
li tocava a ella treballar alguns diumenges al bar. Abans de dutxar-se i
començar a arreglar-se, però, necessitava fer una bona migdiada al sofà, amb la
televisió encesa de fons. Tot i així, va pensar que el millor seria obrir la porta previnguda
del que es pogués trobar, per això va quedar-se palplantada al replà escoltant
atentament, per obtenir alguna pista abans d’entrar. Però a l’interior tot
semblava estar en silenci. La Gemma va entrar també silenciosament i va comprovar que
totes les habitacions estiguessin desertes. Aleshores va respirar tranquil·la i
es va acomodar al sofà on, per sort, no hi va trobar restes de les pizzes i les
burilles dels cigarros d’aquells tres nois. Just abans d’adormir-se, però, un
nou dubte la va assaltar. Després d’haver fet fora a la seva germana i als seus
amics, no havia tornat a saber res d’ella. Segurament la Carla estava enfadada
i ressentida amb ella, però la inconsciència somnolenta en la qual s’acabava de submergir encara va deixar-li lloc perquè tingués un mal pressentiment.
Catorze minuts després d’haver-se adormit, un cop de porta molt fort la va
sobresaltar. La Carla acabava d’arribar, amb la mateixa roba que duia ahir a la
nit i amb la cara bruta per les llàgrimes que li havien espatllat el rímel i
l’ombra dels ulls. Va recolzar-se a la paret i va continuar plorant, sense esma
per tancar la porta i encara menys per mirar a la a cara a la seva germana. Els
pressentiments de la Gemma mai fallaven.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada