Menú

dimarts, 15 de gener del 2013

La cambrera de la samarreta blava i el conductor del ferrari vermell


Primera part:

LA CAMBRERA DE LA SAMARRETA BLAVA

Quadre d'Ernest Descals
22-09-2012

- Arribes tard, Gemma. No passa res per una vegada. Però ja és el segon cop aquesta setmana…

- Ho sé, Antoni, és que vaig una mica estressada aquests últims dies, però no pateixis que no tornarà a passar.

La Gemma va entrar ràpidament a la cuina del bar, va saludar als cuiners, l’Eric i l’Eva i, tot seguit, va agafar la samarreta curta de color blau cridaner que estava penjada al costat de la porta i va deixar-hi la bossa en el seu lloc. L’Antoni tenia raó, últimament s’estava recolzant massa. Havia de tornar a agafar el control. Però tenir la seva germana a casa li posava els nervis de punta. A més, sabia que la Carla només havia vingut per descansar dels pares i del seu opressiu i avorrit  poble per  uns dies, i com que estava de vacances i no tenia obligacions, feia el que volia, quan volia i, això si, sempre al seu pis. Però aquella nit havia anat massa enllà. Quan va arribar a casa cansada d’estar tot el torn de matí i migdia treballant, amb el bar ple de gom a gom, i d’haver sopat amb les amigues; no se’n sabia avenir de la ridícula escena amb què es va trobar. La Carla amb la Berta i l’Alba, les seves millors amigues, i tres nois més, que mai abans havia vist, estaven atapeïts al sofà, de tan sols tres places,amb trossos de pizza a les mans i amb l’ampolla de Ballantines damunt la tauleta del costat. Quina pinta feien els nois, tots tres amb el cap ben rapat i amb arracades i pírcings en llocs insospitats de la cara. Quan la Gemma va entrar per la porta no es van tallar gens ni mica, i van continuar fumant com si res. La televisió estava engegada i mostrava un programa sense cap tipus de lògica ni sentit aparent, ignorant que ningú hi parava ni la més mínima atenció ja que, almenys els tres mascles, estaven totalment concentrats en aconseguir endur-se al llit a la Carla i a les altres (que, probablement, havien conegut aquell mateix dia). Per sorpresa de la Gemma, el que estava més engrescat de tots tres era el que alternava i intercanviava cigarro i petons amb la Berta, la qual la Gemma sempre havia tingut per la més centrada de les tres amigues, i la única a qui encara no havia vist mai fumant.

Després d’assimilar el que estava veient, la Gemma va proferir quatre crits histèrics i va fer-los fora a tots, germana inclosa. Sabia que la Carla la faria quedar com la típica germana gran i amargada, que tenia una feina de merda i que no sabia passar-s’ho bé. Però li era ben bé igual (potser perquè, en el fons, i tot i que no fos capaç d’admetre-ho, la Carla tenia part de raó). A més, estava segura  que el que l’havia fet reaccionar d’aquella forma havia estat que, quan el noi del ferrari vermell havia aparegut pel bar aquella tarda, ella no li havia pogut prendre nota perquè tot just havia acabat el torn. Ja s’havia tret l’odiosa samarreta blava de l’uniforme i, per tant, hauria estat molt sospitós acostar-se-li. L’últim que volia era que l’Antoni i els altres companys s’adonessin de l’atracció que li provocava aquell noi, probablement més jove que ella i amb un gran seguici de noies, més joves encara, que li anaven al darrere.

 - Bon dia! – la porta es va obrir, fent la seva dringadissa habitual, i va entrar la Mònica, que va asseure’s en un dels tamborets de la barra, com sempre que venia a veure a la Gemma abans d’anar a treballar. La Mònica amb el seu càrrec important a l’ajuntament i ella amb el seu ridícul i cridaner uniforme de cambrera al bar, que per molt cèntric i popular que fos, no deixava de ser un bar. Però bé, almenys podria passar una estona xerrant amb ella, perquè a primera hora del matí mai entraven gaires clients.

 - Hola, guapa. Cafè amb llet i croissant?
 - No, avui farem una excepció. Posa’m un croissant de xocolata, va!
 - Que és un dia especial, avui?
 - No, però em vaig proposar menjar xocolata només un cop a la setmana, i com que avui ja és dissabte... – la Gemma va riure i va posar-li el croissant més gran i amb més bona pinta que tenia. Per molt que la seva amiga hagués aconseguit una feina molt més bona que la seva, continuava sent la de sempre. I a més, la Gemma continuava convencent-se a ella mateixa que el bar era una feina provisional, tot i que l’esperat dia en què rebria una trucada d’alguna de les moltes editorials on havia enviat currículums mai arribava, i feia massa temps que estava al bar com per continuar-lo considerant una feina provisional.

Les dues amigues van estar xerrant el que va durar l’esmorzar de la Mònica, que tenia el costum de menjar sempre a poc a poc. Segons ella, ho feia intencionadament per “assaborir” el menjar. La Gemma va quedar-se una mica més descansada després d’explicar a la seva amiga l’última que n’havia fet la seva germana al seu pis i de criticar la prepotència, típicament adolescent, que la caracteritzava des d’aquells últims dos anys. Quan la Mònica va marxar, la Gemma va servir unes quantes taules i es va anar relaxant a poc a poc, fins que es van fer les dotze del migdia, l’hora que tenia la pausa que aprofitava per menjar alguna cosa. Encara no s’havia acostumat a dinar a aquella hora, i de vegades li venia més de gust un entrepà que no pas una amanida acompanyada d’un plat de macarrons. El noi del ferrari vermell encara no havia aparegut, però ella ja s’estava imaginant mentalment l’escena. Aquest cop l’atendria ella fos com fos, i després de portar-li el que hagués demanat (les últimes vegades havia demanat una cervesa amb alguna cosa per picar) li dedicaria un dels seus millors somriures. I, si la situació ho feia pertinent, intercanviarien unes quantes paraules, més enllà de les estrictament necessàries.

 - Gemma, hauries d’entrar a la cuina i ajudar als nois, que avui tenim moltes taules reservades per dinar i no donaran a l’abast. Ja m’espavilaré jo aquí fora. – l’Antoni va passar-li un davantal i va empènyer-la suaument cap a dins a la cuina.

Molt bé, a sobre que l’escena amb el noi del ferrari s’acabava d’esmicolar en mil trossets, ara hauria d’aguantar durant més de dues hores l’Eric i els seus intents nefastos i ridículs d’aconseguir una cita amb ella. Sort que aquella vegada, almenys, l’Eva també hi seria. Només de recordar la setmana del mes passat que va haver de passar a la cuina substituint-la, es posava malalta.

Tal com havia previst l’Antoni, el bar va omplir-se gairebé completament a l’hora de dinar, i a la cuina la Gemma i els seus companys van treballar sense descans. Van estar tots tres tan atrafegats que l’Eric amb prou feines va trobar el moment d’empipar-la amb la història de sempre. A més, la Gemma va poder aprofitar els moments que va sortir a ajudar a l’Antoni a portar alguns plats per controlar si el noi del ferrari vermell donava senyals de vida i, tot i que no va aparèixer en cap moment, almenys ella se’n va anar cap a casa sense tenir-ne cap dubte
.
Quan faltava tan sols un carrer per arribar al seu pis, va posar-se en alerta de sobte. Havia quedat al vespre per anar a prendre alguna cosa amb la Mònica i la resta d’amigues, ja que totes tenien festa l’endemà. De fet, només li tocava a ella treballar alguns diumenges al bar. Abans de dutxar-se i començar a arreglar-se, però, necessitava fer una bona migdiada al sofà, amb la televisió encesa de fons. Tot i així, va pensar que el millor seria obrir la porta previnguda del que es pogués trobar, per això va quedar-se palplantada al replà escoltant atentament, per obtenir alguna pista abans d’entrar. Però a l’interior tot semblava estar en silenci. La Gemma va entrar també silenciosament i va comprovar que totes les habitacions estiguessin desertes. Aleshores va respirar tranquil·la i es va acomodar al sofà on, per sort, no hi va trobar restes de les pizzes i les burilles dels cigarros d’aquells tres nois. Just abans d’adormir-se, però, un nou dubte la va assaltar. Després d’haver fet fora a la seva germana i als seus amics, no havia tornat a saber res d’ella. Segurament la Carla estava enfadada i ressentida amb ella, però la inconsciència somnolenta en la qual s’acabava de submergir encara va deixar-li lloc perquè tingués un mal pressentiment.

Catorze minuts després d’haver-se adormit, un cop de porta molt fort la va sobresaltar. La Carla acabava d’arribar, amb la mateixa roba que duia ahir a la nit i amb la cara bruta per les llàgrimes que li havien espatllat el rímel i l’ombra dels ulls. Va recolzar-se a la paret i va continuar plorant, sense esma per tancar la porta i encara menys per mirar a la a cara a la seva germana. Els pressentiments de la Gemma mai fallaven.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada