Un viatge inspirador a Roma (II)

LLegeix el què s'ha escrit fins ara sobre aquesta història aquí! 

UN VIATGE INSPIRADOR A ROMA

Un cop va acabar d'escriure, es va aixecar i se'n va anar cap a classe, una mica més contenta que feia unes hores, amb una història sota el braç. Semblava com si aquella estona que havia invertit en ella mateixa li havia recarregat les piles. Estava atenta a classe, no es perdia ni una paraula de la professora que explicava amb tots els detalls possibles sobre el Ponte Sant'Angelo. Va ser construït entre l'any 134 i 139 per unir el centre de Roma amb els Castell de Sant Angelo. Un pont amb tants anys, havia de contenir un munt d'històries. Segons una llegenda popular romana, un àngel va aparèixer a la teulada del Castell per anunciar el final d’una plaga que havia fet molt mal a la ciutat. Aleshores, moltíssima gent va peregrinar cap al pont, per poder contemplar i resar a l’àngel. A causa d’aquesta allau de gent, el pont s’havia esfondrat. Però el van arreglar posant, anys més tard, 10 àngels a cada costat del pont, i cada un sostenia un dels deu elements de la passió. A la Teresa li semblava fascinant tota la història. Estava indignada amb si mateixa per no prestar l’atenció necessària a totes les classes, ja que la història de cada edifici de Romà, o de qualsevol lloc és increïble.

Estava decidida, després de sopar, aniria a veure aquell pont. Així podria llegir personalment les inscripcions sota cada àngel, i això li donaria punts a favor a l’hora d’estudiar. Ho va comentar als seus companys la seva idea. Ells li van negar, li van prohibir anar a aquell pont de nit i tota sola. Es veu que per allí prop es mou gent perillosa, i que no és recomanable passejar-hi sol si no és d’extrema necessitat. Tot i això, la Teresa se’n moria de ganes d’anar-hi. Així que els seus companys es van oferir a acompanyar-la el divendres sortint de classe, si després ella els prometia que aniria al bar a fer unes copes, ja que encara no l’havien vist sortint de festa. Van acceptar tots plegats.

El divendres es va fer esperar entre mig de treballs i entregues, però va arribar. I tots van anar al pont. Si van passar una bona estona, mirant els àngels, els arcs del pont, les columnes... Repetien les coses que havien après a classe. Mentre estaven allà van veure un home begut que feia massa escàndol i s’aproximava massa a les vores del pont, mentre insultava als àngels i els hi preguntava si eren capaços de salvar-ho a ell també. Així que van decidir anar cap al bar. La Teresa es va inspirar just en el camí, volia anar a casa a escriure aquella història que se l’hi havia acudit, però no podia marxar sense cap raó important, els seus amics s’enfadarien amb ella si ara marxava. Així que mentre sopaven al bar, va agafar el mòbil amagat sota la taula i es va posar a escriure tot allò que li rondava pel cap mentre, amb dificultat, intentava seguir la conversa.

PONTE SANT'ANGELO

Com més gran sigui la lluita, més gloriós serà el triomf.

Hi ha moltes maneres de motiva, però crec que aquesta pel·lícula de només 20 minuts, a part de motivar a les persones a seguir lluitant pels seus somnis, és una gran dosis d'humilitat, de generositat, i que t'ensenya que ser bona persona i ajudar als altres és molt a la vida. 

Una pel·lícula que no em deixarà d'emocionar mai. Si teniu un moment lliure, mireu-la. 

Com més gran sigui la lluita, més gloriós serà el triomf. 

The butterfly circus, el circo de la mariposa. 

Si el vols veure en castellà, clica aquí.

Pots comentar opinant què t'ha semblat el vídeo.

No és només un conte de fades i princeses (II)

PRIMERA PART

Des d’aquell dia, en el que per fi Déu s’havia endut a la meva germana amb ell, i l’havia deixat descansar en pau; jo li vaig muntar una mena d’altar al bosc. Molt petit, sense cap objecte de valor. Només símbols pintats entre tres pins. Els símbols que ella havia creat per relacionar-los amb els animals mitològics que tant en somiava. Juntament amb uns altres símbols, que si els aconseguies desxifrar, t’indicaven la direcció de l’alzina on sempre seiem a descansar. Molt a prop del saltant d'aigua natural, on a la primavera sempre en rajava aigua i s'acumulava fent-ne una bassa. I a vegades a l’estiu encara en queia un rajolí que ens mantenia més fresques, tot i que s'acostumava a assecar. 

Cada dia feia el mateix. Pujava al castell de bon matí i feia les feines pertinents. Jo era l’encarregada de la neteja. Rentar la roba, treure la pols, escombrar, fregar... Teníem un descans de mitja hora per dinar. La cuinera ens preparava un plat per a tots els treballadors. Li havíem d’agrair el menjar, però sempre era tant poc gustós. Eren característics els seus plats per la falta de sal. Després, ja cap al tard baixava pel camí de sempre. I cap al final, donava una mica de volta, just per darrere del primer poblet per passar pel santuari de la meva germana. 

Al cap de dos mesos de l’incident, vaig descobrir una cosa molt curiosa. Aquell altar, s’havia convertit en un lloc agradable per els animals. Just a sota de l’arbre situat més al sud, s’hi havia instal·lat una família d’orenetes. Una mica més a la dreta, hi havia un cau de llebres. La meva germana havia aconseguit crear una família. Tots aquells animals vivien junts, i no s’empaitaven els uns als altres. Ni tampoc s’espantaven de mi, jugaven davant meu sense cap por. Era estrany, però aquell lloc encara donava més pau aleshores.

Dies més tard vaig veure-hi a una persona. Algú també havia descobert aquell lloc meravellós. Sempre quan arribava s’esmunyia entre uns arbustos que tapaven el santuari, i ja no el podia trobar. Fins que un dia d’estiu, vaig plegar més d’hora. Volia saber qui gaudia també d’aquell espai, ja màgic per a mi. En arribar no hi havia ningú. Així que vaig seure repenjada a un pi. Em vaig endormiscar. Però va ser llavors quan vaig veure a una persona apropant-se cap a mi. No tenia paraules. Cabell castany fosc, com el color de la fusta del roure; i llarg, li arribava fins a la cintura. Ulls verds, molt clars, que brillaven. Llavis tendres i carnosos, amb un somriure que ja podia veure de lluny. Tot el que sortia d’aquesta criatura desprenia bellesa. Vestia unes robes molt fines de color verd clar. Semblava ben bé un protector del bosc. Com un d’aquells éssers dels quals sempre em parlava la meva germana.

 Se’m va acostar, em va agafar de les mans per ajudar-me a aixecar. No podia apartar la vista de tant que m’atreia. I va ser aleshores quan molt fluixet i delicadament digué:

-Gràcies a tu, tenim un lloc al bosc per a nosaltres. Els símbols que vas pintar, creen un espai, on només la gent bondadosa i pura pot entrar-hi.

Aleshores, el que la meva germana veia, no era mentida. Podia veure altres coses més enllà del que nosaltres apreciem. Quin greu em sabia no haver-me-la pres mai en serio. Però qui era aquella persona? Se’m va atansar encara més. Em tenia influenciada sota els seus encants. I aleshores va aixecar els seus braços, em va rodejar amb ells. Va xiuxiuejar-me a l’orella: “Per poder-nos veure eternament ens has de demostrar amor” Em va mirar fixament, esperant un senyal d’aprovació. Vaig somriure embovada i em va fer un petó. Un petó als llavis el qual vaig acceptar sense dubtar. Va ser com volar pel cel, un mar d’emocions em va envair. En separar-se, sabia que sentia amor per aquelles criatures. Em vaig marejar una mica, i vaig lliscar cap a baix. Al terra, on em vaig quedar asseguda. Ella també ho va fer, i es va asseure al meu costat. Deixant que posés el meu cap damunt seu, mentre s’unien a nosaltres la resta de criatures.

-Sé que ara estàs embriagada de mi. És només una il·lusió que t’han causat els meus instints, ja que sóc una criatura del bosc. Amb aquest petó et permeto l’entrada al món que hi ha més enllà de la vostra visió, el món que ja veia la teva germana. On ella ens cuidava. Ella confiava plenament en tu, igual que nosaltres ara. Per això ens has d’ajudar a fer que el món entengui que no som un mite, i que volem viure amb vosaltres. Gaudir també de les ciutats, de l’harmonia de la companyia amb els humans. Volem conviure juntament.

Durant molts anys vaig explicar a la gent la seva existència. La gran majoria em van prendre per boja. Alguns em van fer cas. Fins i tot van acceptar anar a conèixer-los. Però un cop allí, els van intentar fer mal. Caçar-los d’alguna forma per anar-los a exhibir pel món. I això ni ho volíem ni ho podíem permetre. I era llavors quan els havíem d’esborrar tots els records. Així que finalment vam decidir que tot quedés com abans. Que fos un mite. Vam inventar-nos històries per aterrir els humans de la seva existència, perquè mai els busquessin.        

-I això àvia, perquè m’ho expliques a mi?

- Per què avui serà el dia en què començaràs a vetllar per aquest bosc. 

L'amor...

L'amor neix del record, viu de la intel·ligència i es mor en l'oblit. 

Ramon Llull

No és només un conte de fades i princeses (I)

Un dia més, la princesa va apartar les cortines rosades que tapaven l’única finestra de la seva habitació. Amb molta delicadesa les va plegar cap al costat, lligant-les amb unes cordes fetes amb llana blanca. Es va acostar cap a la finestra i la va obrir, tot traient el cap per veure que passava pel seu regne. Un regne no gaire gran, més aviat era una comarca. Formada per mitja dotzena de pobles. On, a l’Oest del regne, s’alçava aquell castell. Just a dalt de tot d’aquella muntanya. O més aviat en podríem dir un turó, i era un castell no massa gran. I bé, la princesa no era més que la filla d’un noble. Un noble molt adinerat, que tenia al seu servei més d’una vintena de persones, que complien un per un els desitjos de les seves filles.

Després, com si fos una rutina, atansà una cadira per seguir observant cada detall, d’aquell pati. On només hi voltava la gent atrafegada que estava al seu servei. Gent com jo, que cada dia caminàvem durant unes dues hores, per anar del poble fins al castell. A diferència dels vestits de la princesa, fets de les millors teles de la comarca, jo vestia draps bruts. Ella duia roba de cotó, i tenia algun vestit de seda importat de la Xina oriental o algun vestit de lli, provinent del nord d’Àfrica. En canvi jo... vestia robes velles i reaprofitades dels meus germans. Fetes de la llana de l’única ovella que teníem a casa. I teixit per les mans més treballadores que mai he vist, les mans de la meva mare. Per acabar, portava unes espardenyes. Molt usades a la comarca, fetes d’espart.

No em podia queixar pas. Érem quatre germans. Els dos més grans s’encarregaven de les terres del pare. No eren gran cosa. Però era suficient per a dues persones. Sembrar, llaurar, segar. Ja tenien feina per regalar i vendre. I no es podien permetre el luxe de contractar a ningú. Jo treballava al servei dels nobles. I la meva germana petita, era molt bona inventant-se històries. Però de poc li servia, ja que Déu l’havia castigada des de petita prenent-li el do de la vista, o la mare ja era massa gran per haver-la tinguda. Sempre deia que ella no veia les roselles a la primavera, ni el cel blau a l’estiu; ara bé, afirmava que en podia tenir la mateixa sensació respirant-ne el seu aroma. Ens explicava que veia altres coses, que veia les fades que ens protegien o els gnoms que escullen la nostra sort. I que tot i no poder-nos ajudar a tenir un plat a taula, sempre estava al cas d’aquests éssers màgics perquè no ens faltés la sort. Tenia una imaginació espectacular. Suposo que quan et falta alguna cosa, en desenvolupes una altre. Així és com es compensa el cos. El pare ja era vell pel camp, així que se’n cuidava dels animals de la casa. Una ovella, un gos, dos gats, cinc gallines amb el seu gall i els conills. I la mare, s’encarregava de les feines domèstiques.

Estimava molt a la meva família. I ells a mi, dins del que era possible.  Ja que tenia 23 primaveres i encara no estava casada. L’única que em comprenia era la meva germana. La resta, m’odiava. Perquè no m’interessava anar als balls populars, ni a les cerimònies. 

Tot el què era arreglar-se i fer relacions socials no m’interessava. Era perdre el temps per a mi.  Jo preferia, sense cap mena de dubte acompanyar a la meva germana al bosc. Li llegia llibres que treia d’amagat de la biblioteca del castell. I ella m’explicava noves històries. Llàstima que mai he sabut escriure, que sinó ens haguéssim fet d’or amb aquells contes. En aquella època estava molt de moda Tirant lo Blanc. I la meva germana es feia dir Plaerdemavida. Com si fos la donzella de la Carmesina. Una noia que sabia com utilitzar l’erotisme i les arts de seducció per ajudar al cavaller a aconseguir la seva estimada. Li encantava imaginar-se una vida alternativa. Li hagués agradat jugar amb els homes, per així aconseguir tants regals com hagués volgut, i a la fi, casar-se amb el més amable i carinyós, per poder formar una família. Però ningú la volia, ja que no era útil una esposa sense vista. Així que jo me’n sentia responsable de fer-la feliç i d’estar amb ella sempre que podia.

Aquesta situació no va durar gaire temps. Només tenia setze anys, quan en un intent de demostrar que podia valdre’s per si mateixa va sortir al carrer. Caminava sola, agafant-se a una paret. Sempre amb la mà a algun lloc fort i segur. Fins que havia de travessar un carrer. Agafava aire, i el travessava corrent. Amb les mans al davant per no xocar de cara. En una travessia, no va sentir a un cavaller baixant pel carrer tant ràpid com l’animal podia. Ni el cavall ni l’home van poder evitar el tràgic accident. No va morir a l’instant. Van ser dos mesos molt durs per a tota la família. La veiem sofrir dia i nit, i tot i no passar gana; no ens podíem permetre comprar medicaments per curar-la. Però si algun remei per calmar una mica el seu dolor. I ningú va ser prou valent per arravatar-li l’agonia del seu cos.

CONTINUA 

Habitacions tancades

Avui m'agradaria compartir amb vosaltres una "frase" tan llarga que he decidit desplaçar-la cap a la categoria dels "microcontes" de cada dilluns. És un fragment d'un llibre de Care Santos (Habitacions tancades) que parla sobre l'art i la literatura. A mi em va agradar molt, a veure què us sembla a vosaltres!

"Els retrats comporten un gran perill per a l'observador: donen peu a imaginar tot tipus d'històries. Pot ser que la damisel·la reclinada que contempla el món amb la seva mirada càndida fos en realitat una matrona freda i dèspota que va amargar la vida a tots el que l'envoltaven. O que el matrimoni que entrellaça idealment les mans mentre posa, innocu i relaxat, sota un llimoner acaronat per la llum estival, amb els seus fills escampats sobre la gespa tendra, fossin en la vida real una parella de perfectes desconeguts que tot just coincidien a la llar comuna el temps suficient per acabar el retrat i, per descomptat, desatenien indiferents els seus fills, que van créixer entre criats i cuineres mentre ells llanguien a les aigües de dos balnearis europeus de països diferents. 

Cal ser prudents quan s'observa l'obra dels retratistes. Cal dir-se: <<Accepto la sorpresa i, amb ella, l'engany.>> Passa com amb les novel·les: la mentida forma part de les regles del joc. Encara que la veritat sempre traspua per alguna banda. I la veritat és l'única cosa que paga la pena llegar a un altre temps de tot allò que hem estat en la vida, encara que només sigui una mirada, un gest elegant o la bellesa efímera d'un tirabuixó rebel. O potser una història absurda que els successors repeteixen entre somriures o llàgrimes.

L'art és engany, sí. Però quan deixa de ser-ho, pronuncia l'única veritat que la la pena".

Care Santos, Habitacions tancades.

Fotografia de la portada del llibre Habitacions tancades.

El temps no és or.

El temps no és or, 
l'or no val res. 
El temps és vida.

José Luis Sampedro






Rellotges tous és un quadre de Salvador Dalí.

De camí a París

19/05/1993

Fa més de cinquanta anys que vaig decidir deixar d’escriure les meves vivències en un diari personal. Aleshores deuria tenir més o menys uns setze anys; estava a la flor de la vida i em va semblar que les coses importants, aquelles que a poc a poc em canviarien  i m’ajudarien a créixer com a persona, les recordaria per més que passessin els anys. Ximpleries típiques dels adolescents, suposo. Ara, amb seixanta-nou anys d’edat, recordo l’adolescència com una de les etapes més apassionades de la meva vida, tot i que no m’atreveixo a qualificar-la com la millor de totes. I ara, també, crec que finalment ha arribat el moment d’iniciar un nou diari personal i, molt probablement, l’últim de la meva vida. Ara bé, a més d’un diari personal, es tractarà també d’un diari de viatge, en el qual deixaré constància, a banda dels meus pensaments i impressions, que no podré evitar d’escriure, el viatge més llarg que el meu marit i jo hem fet mai junts.

Ara mateix em trobo asseguda en un avió que es dirigeix a París. L’Antonio ja fa estona que dorm i jo ja fa estona que m’he cansat de contemplar els núvols a través de la petita finestreta. Avui fa exactament quaranta-nou anys que em vaig casar amb un home que m’ha estat fidel i m’ha estimat sempre; i puc afirmar sense cap mena de dubte que, en cap dels moments que comprenen tots aquests anys, m’he penedit de la decisió que vaig prendre quan encara era una noia jove, ingènua, il·lusionada i una mica malcarada. Tant ell com jo hem treballat i ens hem esforçat sempre per construir i mantenir una llar càlida i acollidora pels nostres dos fills, en Lluís i l’Estel. Hem sabut ser estrictes o bé afectuosos amb ells en funció de les circumstàncies, i hem intentat oferir-los una bona educació. 

Pel que fa a nosaltres dos, hem sabut respectar-nos i acceptar els nostre espai i els nostres defectes i manies. No negaré que hem tingut sort, ja que hem estat d’acord amb tot gairebé sempre i, el més important, hem aconseguit no interposar-nos en la professió de l’altre. Això sempre li agrairé. Mai no m’ha ajudat gaire amb les tasques de la casa, en aquest àmbit s’ha mantingut d’allò més tradicional. Però, en canvi, tampoc ha qüestionat mai la meva capacitat per tirar endavant la casa i la meva feina a la vegada, i és gràcies a aquesta bona disposició que he pogut treballar durant gairebé quaranta anys amb el que més m’apassiona en aquest món: l’art.

Del que encara no me’n sé avenir és d’aquest meravellós regal que m’ha fet per celebrar el nostre quaranta-novè aniversari. Mai ens han agradat excessivament les celebracions, i encara menys fer ostentació de la bona situació econòmica de la qual hem gaudit, gràcies a Déu, la major part de les nostres vides plegats. És per aquest motiu que em sorprèn aquest inesperat viatge, que hauria tingut més sentit que arribés un any més tard, l’any de les nostres noces d’or.

Però no puc dir que em desagradi aquesta sorpresa. De fet, agraeixo molt aquest detall que ha tingut amb mi. Perquè sé que ho ha fet per mi. Sempre hem viatjat molt els dos, però sempre separats i per qüestions de feina. Gairebé mai junts i per plaer. Ell sabia que a mi m’hauria agradat poder descobrir nous indrets i compartir noves experiències junts. Ara que ja fa anys que ambdós estem jubilats i que en fa dos que jo m’he recuperat perfectament d’una pròtesis al genoll dret sembla que arribat el moment de fer realitat el meu somni.

Bé, les hostesses ens acaben d’informar que ja ens preparem per l’aterrament. Ja falta poc per arribar. Hauré de despertar l’Antonio.

Espero tenir notícies aviat, i aconseguir omplir aquest diari de records meravellosos de tots i cadascun dels racons que visitarem de París. Tinc enormes esperances posades en aquest llarg viatge. Algun dia els meus fills i els meus néts llegiran això i se'n recordaran de mi, i de com em va estimar l'Antonio. I això em fa feliç.

Fins ben aviat,

Rosalia.

La vigilant del museu

La vigilant del museu es desperta i no hi ha ningú a l'altre costat del llit, com cada matí. El seu gos se la mira des de la porta amb curiós posat interrogatiu. Esmorza qualsevol cosa i agafa la mateixa línia de metro de cada matí. Arriba tard. Un altre cop s'haurà d'empassar els crits de l'encarregada de la seva secció. Després estarà asseguda tanta estona que se li acabaran adormint les cames. La gent passarà i passarà pel seu davant sense veure-la. Però avui fa un mes exacte que el va veure per última vegada. Avui és el dia. Quan el torni a veure, aquests dos minuts faran que tota la resta valgui la pena.

Joaquim Ruyra, La parada.

Avui m'agradaria compartir amb vosaltres un fragment d'un conte de Joaquim Ruyra que vaig llegir fa uns dies. Es tracta d'una descripció dels ocells que em va deixar sense paraules. Espero que a vosaltres també us agradi! 

"I que esplèndids, que règiament paramentats! ¿Com i a on s'havien pintat tan ricament? Semblava que tota la naturalesa, convertida a llur servei en gabinet d'agençament, els hagués brindat els extractes de les seves pintures més belles: la quintaessència dels blaus més vius del cel, dels verds més tendres de les herbes, dels blancs més purs de la neu, dels grocs més exquisits dels pòl·lens lilials, dels carmins més lluminosos del crepuscle, de les entonacions més suaus i harmonioses de la virolaina de l'iris..."

Joaquim Ruyra, La parada. 

Per cert, amb aquest fragment arribem a l'entrada número 80! Sembla que no però això va avançant a poc a poc! :)

Allà on els destins es tornen a creuar

La Susana es va aixecar del llit molt a poc a poc, vigilant de no despertar en Pau. Es va vestir tant silenciosament com va poder amb la roba que havia deixat preparada damunt la cadira el dia anterior, i va obrir amb molt de compte la porta de l’armari on també havia deixat preparada la maleta petita de rodes. No la va pas arrossegar, sinó que la va agafar amb els dos braços i va caminar de puntetes per no fer gens de soroll. Va comprovar que la nota que havia escrit seguia a sobre de la taula del menjador, en un lloc visible perquè en Pau no trigués a trobar-la, i quan va arribar al passadís va obrir la porta d’entrada i se’n va anar sense mirar enrere.

A fora encara era fosc, i la Susana va calcular que el sol trigaria més d’una hora en sortir. Tot i ser el primer dissabte de juliol feia força fred de bon matí, i no va ser fins aleshores que va recordar que era el dia del seu aniversari. Feia vint-i-nou anys. Tanmateix, per ella semblava que fos ahir quan estava estudiant la carrera d’història de l’art que tant la va apassionar. No era capaç de recordar amb exactitud en quin moment havia començat a ser infeliç, ni quan la seva vida s’havia convertit en una successió de dies tots exactament iguals els uns amb els altres. Necessitava escapar de la rutina, i no podia esperar més per fer-ho. No tenia ganes de celebrar el seu aniversari, però el pitjor de tot era que havia descobert que encara tenia menys ganes de celebrar-lo al costat d’en Pau. I com que no sabia com dir-li, l’únic que se li va ocórrer va ser fugir; deixant-li com a única i insuficient explicació aquella noteta escrita amb mala lletra i en un tros de full mig rebregat.

Mentre s’encaminava lentament cap a l’estació de tren no podia evitar preocupar-se per en Pau. De primer no entendria el que estava passant, i després tampoc voldria creure-s’ho ni admetre que ella “se n’havia anat un temps perquè necessitava retrobar-se”. Almenys hauria pogut ser una mica més explícita en el seu missatge; li hauria pogut deixar clar que no tenia intenció de tornar aviat. Va començar a sentir-se culpable, malgrat que estava segura que no seria capaç de tornar a aquell petit i opressiu pis per explicar-li tot a la cara. Amb prou feines sabia ella mateixa què volia trobar amb aquella sobtada escapada. L’únic que tenia clar era que fugia d’aquella vida que a poc a poc havia començat a avorrir i que finalment havia acabat per odiar. A més, ja s’albirava des de l’horitzó com el tren estava a punt d’arribar; ja era massa tard per fer-se enrere.

Estava cansada, però no va poder aclucar l’ull en tota l’estona que va durar el trajecte fins a Barcelona. En comptes de dormir, va continuar una bona estona neguitosa imaginant-se com reaccionaria en Pau. Ja eren gairebé les vuit del matí, així que no trigaria a despertar-se, confiat i convençut que aquell seria un dissabte com qualsevol altre: al matí treballant a la immobiliària, a la tarda sortint amb ella o quedant-se a casa veient alguna pel·lícula, i al vespre prenent unes copes amb els amics de sempre. Quan aquell tros de paper insignificant el fes adonar que la seva rutina acabava de canviar completament segurament no sabria com reaccionar. La gran diferència entre ells dos era que en Pau necessitava la rutina que precisament tant defugia la Susanna, i saber per avançat com seria cada dia, per no endur-se mai cap sorpresa. Dues persones tan diferents no podien encaixar de cap de les maneres, va pensar ella. Semblava que tot just ho acabava de descobrir, però en realitat ho havia guardat en el seu interior durant tots aquests anys. Probablement per no fer mal a en Pau ja que, malgrat que no l’estimava, si que li tenia un enorme afecte. Ara bé, un afecte insuficient.

Cada cop faltava menys per arribar a Barcelona i la Susanna encara no tenia clar quin seria el següent pas. Se’n volia anar lluny i desconnectar per un temps de carrers i cares conegudes, però no estava segura de quin havia de ser el seu destí. Fins que, de sobte, just després d’haver fet les primeres passes ja a l’estació de Barcelona, va saber què havia de fer. Acabaven de passar un grup d’estrangers per davant seu carregats amb maletes i amb uns pantalons curts que mostraven la seva pell blanca disposada i preparada per rostir-se en alguna de les platges de Catalunya. Parlaven francès. La Susanna encara no entenia com no se li havia acudit abans. Aniria a París i li faria una sorpresa a la seva germana petita, ja que l’última vegada que s’havien vist havia estat durant les vacances de Nadal. Es va animar de cop i es va posar en marxa de seguida per informar-se sobre els trens que es dirigien cap a França i els seus horaris.

No li va costar gaire descobrir que l’únic trajecte cap a París es faria en un tren d’alta velocitat al cap de dues hores i que, si no es presentava cap imprevist, arribaria a la capital de França cinc o sis hores més tard. Així doncs, tenia dues hores lliures que havia d’omplir d’alguna manera per evitar d’inquietar-se i posar-se nerviosa. Va sortir al carrer i va passejar pels voltants de l’estació, intentant de no allunyar-se gaire per no perdre’s. Va anar a parar davant d’una llibreria i va decidir comprar un llibre i alguna revista per distreure’s durant el llarg viatge que l’esperava, perquè va recordar que a la maleta no hi duia res més que l’imprescindible per passar un quants dies fora. Normalment omplia tant les maletes de viatge que li costava déu i ajuda aconseguir tancar la cremallera, però aquella vegada va fer-la sorprenentment de pressa aprofitant un moment que en Pau havia sortit a fer un encàrrec de la feina per intentar no despertar-li ni la més mínima sospita.

Aleshores va recordar-se que no havia menjat res des de feia hores, i es va encaminar altra vegada cap a l’estació, on abans de marxar havia vist una petita cafeteria. Mentre desfeia les passes que havia fet just uns instants abans, es va plantejar de trucar a la Mònica per informar-la de la seva visita, però finalment, sense saber ben bé per què, va decidir de no dir-li res. Al cap i a la fi era la seva germana i només podria alegrar-se de la seva imprevista però agradable sorpresa. A la cafeteria va demanar un cafè amb llet i un croissant de xocolata, i no va poder evitar somriure recordant que, després de tants anys fent bondat amb el menjar, acabava de demanar, impulsivament i sense pensar-s’ho gens ni mica, el mateix que solia esmorzar anys enrere a la cafeteria de la universitat abans de començar les classes. Es va asseure en una de les taules més allunyades de la barra per estar tranquil·la, i va començar a observar la gent que seia al seu voltant tot inventant històries, també com solia fer quan era més jove. La mirada se li va desviar en percebre un moviment a la porta d’entrada, i llavors el va veure.

Era en Peter; tan atractiu com sempre i amb el seu inseparable saxo penjant a l’esquena. No havia canviat gens ni mica d’ençà de l’última vegada que l’havia vist. La respiració de la Susanna es va començar a accelerar i va notar com la temperatura de les galtes li pujava a un ritme estrepitosament ràpid. Sense poder-ho evitar va pensar que no recordava quina havia estat l’última vegada que havia notat aquella sensació en veure en Pau. Però ara en Pau ja estava molt lluny.

Quan en Peter la va veure, va clavar-li la mirada més del que seria normal per mirar una simple desconeguda. Finalment la va reconèixer i se li va dibuixar un somriure a la cara que semblava que anés més dirigit a ell mateix que no pas a ella. La Susanna va pensar tantes coses en una sola centèsima de segon que no va ser capaç de processar-les a temps. L’únic que sabia del cert era que anhelava amb totes les seves forces que en Peter se li acostés sense vacil·lar ni un moment, s’assegués al seu costat i li expliqués el que havia estat fent durant tot el temps que no s’havien vist. El seu intens i fervorós desig es va veure complert gairebé en el mateix instant que el va pensar, com per art de màgia. De fet, no es podia imaginar com s’hauria sentit si en Peter hagués fet mitja volta; però en canvi, es va asseure al seu costat i li va fer dos petons amb absoluta naturalitat, com si tan sols fes dos dies que no s’haguessin vist. Ben mirat, era una bona notícia que en Peter fes com si res, ja que la seva història no havia acabat gaire bé. Per no dir gens, és clar.

La Susanna estava absorta en els seus pensaments, encara sense poder-se creure que després de tant de temps el tornava a tenir al davant.

- Per molts anys, Susanna! Quina casualitat trobar-te avui! – ella va reaccionar de sobte, baixant del seu somni llunyà. A la cara d’en Peter s’hi llegia veritable alegria. La Susanna no podia estar més contenta.

- No em puc creure que encara et recordis del dia del meu aniversari, Peter .- Va fer ella realment sorpresa.

- Com volies que m’oblidés de l’aniversari de la meva catalana preferida? He pensat molt en tu, Susanna.- El seu to de veu va tornar-se lleugerament més seriós en dir allò i la Susanna no va saber com prendre-s’ho, així que va intentar transportar la conversa cap a un terreny menys perillós, per por que tot tornés a acabar tan malament com l’última vegada, i a sobre, altre cop per culpa seva.

- Has millorat moltíssim el teu català, Peter! No em puc creure que hagis estat aquí quiet durant tant de temps...

Naturalment, en Peter no havia passat a Catalunya més de dos mesos seguits tot i que, per sorpresa de la Susanna s’havia establert a Barcelona. Tant de temps tant a prop d’ell i no n’havia sabut res... Van seguir parlant durant gairebé una hora explicant-se totes les seves històries des del fatídic dia que ella va marxar a estudiar a Itàlia durant un any; el mateix dia que l’havia vist per última vegada abans d’agafar el vol. Però cap dels dos va fer esment d’aquell moment, de la mateixa manera que a la Susanna tampoc se li va acudir en cap moment de parlar-li d’en Pau.

Les coses no podien anar millor. L’atzar, o potser el destí, va voler que en Peter agafés el mateix tren que ella. Anava a veure el primer concert de jazz d’un amic músic seu. Però encara faltava molt perquè s’haguéssin de tornar a separar, i la Susanna no es va permetre de pensar què passaria aleshores. Les coses anaven massa bé per pensar-ho, i tots dos estaven entusiasmats per parlar i per saber més sobre l’altre. I encara tenien entre cinc i sis hores de trajecte per endavant.

El viatge al seu costat va anar com una seda. Ambdós es van sentir molt còmodes l’un amb l’altre. Com si haguessin passat tots aquells anys junts. Com si mai s’haguessin separat. Van parlar de gairebé tot, i les estones de silenci no es van fer tenses, i encara menys incòmodes. De fet, qualsevol que els veiés pensaria que eren parella. Estava clar que una enorme aura de complicitat planava per sobre seu.

Quan van arribar a París a la Susanna se li havia oblidat completament que els seus camins se separaven allà. Però en Peter no li va deixar temps per recordar-ho.

- Vine amb mi al concert. – El seu posat era molt seriós. Semblava que no estava disposat a acceptar un no per resposta.

La Susanna es va emocionar tant que va reaccionar fent-li una forta abraçada. Quan es van separar, els seus llavis es van trobar en un petó llarg i apassionat. Com si tinguessin pressa per recuperar el temps perdut.

- No saps quant de temps fa que espero aquest moment. – va xiuxiuejar-li ell gairebé fregant-li l’orella amb els llavis.

- Aquest és l’aniversari més feliç de la meva vida.

Es van fondre en un altre petó igual de llarg però més dolç i tranquil. Tot estava solucionat. Eren a París, lluny de les seves anteriors vides i en una ciutat on tot era possible, i no els importava res del que havien deixat enrere. Sabien que allà hi trobarien l’oportunitat de començar de nou a compartir les seves vides. Aquella vegada estaven convençuts que, si més no, els dos s’esforçarien de valent per intentar aconseguir que la seva història no tingués final.

El viatge tot just acaba de començar!

Quan la Rosalia es desperta l’Antonio ja no és al llit. Té por que no se’n recordi de quin dia és avui, perquè han decidit que tan sols aniran a sopar al seu restaurant preferit del centre de la ciutat. Per la gran celebració falta un any sencer. Però quan entra a la cuina veu que el seu marit l’espera amb un enorme ram de quaranta-nou roses de color rosa, i una altra al capdamunt de color blanc. La que farà cinquanta l’any que ve. En un racó hi ressalta una targeta daurada, molt petita en comparació amb el ram.

El sopar serà en el nostre restaurant preferit, però de París. On vam passar la lluna de mel tot just fa quaranta-nou anys.

La Rosalia no s’ho pot creure. Quan torna a dirigir la mirada a l’Antonio, aquest li somriu tímidament, esperant amb delit la seva aprovació i mostrant-li dos bitllets d’avió que surten a primera hora de la tarda. La Rosalia se li llença als braços i li fa un petó als llavis.

El Fòrum Romà

Assentada de nou en aquell Jardí. Sota un arbre florit, amb flors de color morat, que destacaven amb aquell cel tan clar. Era molt d’hora, feia poca estona que havia sortit el sol. Estava nerviosa, contenta, ja no li quedava paciència. Feia massa temps que esperava aquell moment. Aquell matí, s’havia aixecat amb el soroll de les trompetes. Tocaven un to alegre, un to esperat. Una melodia que tothom volia sentir. 

Feia tres anys que el seu promès havia marxat a la guerra. Una guerra que no era ni seva, com totes les guerres de senyors. Ell només era un simple soldat, no era ni una peça en el seu tauler de guerra, no era més que un entre milers per enviar al front.

La Vivia, encara se’n recordava del dia en què va marxar. I també de la nit. Només tenia disset anys, estaven enamorats. Els seus pares estaven encantats amb ell, i ja li havia demanat la mà. I tot i que els seus pares no els deixaven estar junts als vespres, aquella nit van fer una excepció. Sabien que en molt de temps no es veurien, i que dos enamorats han d’estar junts la nit en què es diuen adéu.

Aquella nit va ser única, fantàstica. La Vivia no n’havia parlat mai amb ningú del què va passar, però tothom ho podia endevinar fàcilment.  Per el seu somriure dolç i a la vegada amarg que li va regalar a la despedida entre llàgrimes, per la forma en què va canviar la seva vida, i pel nadó que va concebre aquella nit. Tot això ell no ho sabia pas, ella no ho va saber fins una lluna més tard. La Vivia només estava trista per una cosa, per veure com el seu pare es perdia com creixa la seva nena.  

I ara, avui era el dia. Les trompetes sonaven sense parar, cada cop venia més gent al fòrum. Tots sabíem que quan arribaven els soldats passaven per sota de l’arc de triomf. Per celebrar que havien tornat. I tothom es reunia al seu voltant, per a buscar al seu estimat, al seu fill... Tots tenien algun familiar o conegut que havia marxat. I aquelles parets que feia anys havien acollit tants plors i sanglots, ara recollien a un munt de persones amb somriures i rialles, amb ganes d’escoltar les aventures que els tenien per a ells, i amb ganes d’explicar les seves pròpies experiències.

Quan el sol estava casi a dalt de tot, la Vivia va agafar las seva filla. La gentada que havia arribat era massa, començava a costar caminar entre la multitud. Ja no podien veure si arribaven o no. Només podien esbrinar el què passava escoltant els crits. Moments més tard, es va sentir un crit de felicitat entre tots els presents, que es va convertir en un munt de soroll i crits. Ja venien els soldats. Tant lluny que havien arribat a estar, i tant a prop que els tenien.

Es va emocionar, el cor se li va posar a mil. Tanta paciència que havia tingut, durant tant de temps. Però ara no podia esperar ni un segon més. El volia allà, al seu costat, abraçar-lo. Presentar-li la seva filla. Va esperar, va buscar entre la gent, va recórrer el fòrum de dalt a baix. Al principi la nena la seguia, després la portava a coll. Ja era mitja tarda, no feia tanta calor com aquell migdia que el sol queia en picat. Tots aquells que s’havien retrobat ja tornaven cap a les seves cases. S’abraçaven, es feien petons i carícies. També hi havia gent que marxava plorant, el que més temien havia succeït, els havien perdut. I això és el què més feia patir a la Vivia. Que li haguessin arravatat al seu amor.

El sol ja es començava a pondre, la Vivia no podia contenir les llàgrimes. No quedava quasi bé ningú, només familiars desesperats, i algunes parelles que s’havien acabat de retrobar. La nena ja estava molt cansada, i veia patir a la seva mare. Li acariciava els cabells per mostrar-li el seu afecte.

Debatuda, trista, plena de ràbia. Va començar a caminar pels carrers de la ciutat. Plorava a sanglots, desconsolada. Ni els petons de la nena la podien consolar. Va tardar una eternitat en fer aquell camí, tot passava a càmera lenta. Menys els seus sentiments, que no paraven de donar-li una bufetada rere l’altre. Cada cop que havia pensat en aquell moment, cada esperança que havia tingut, cada petit moment d’alegria  en saber que tornaria. Tots s’havien esfumat d’una puntada.

Va arribar a casa, només tenia ganes d’estirar-se i plorar, plorar durant hores, sense que ningú la molestés. La nena va arribar, no sabia ben bé tot el què passava, i va entrar corrents a casa, pensant que el dolor de la seva mare ja s’hauria acabat. Però en traspassar la primera cortina, va deixar de córrer de cop. No se sentien les seves passes. La Vivia no se’n va adonar fins que va traspassar la cortina. La seva filla estava aturada davant d’un home, observant-lo. Ella, només en veure’l se li va llençar al damunt, abraçant-lo. Les llàgrimes van tornar als seus ulls, ara plorava descontrolada, però d’emoció. No podia pronunciar ni una paraula, tot el què havia desitjat, tot el què volia estava allà.

-Ja he tornat. –Va dir ell mentre l’abraçava amb tanta força com va poder.

-No tornis a marxar mai més.

-Mai més. 

Humanització de l'art

"L'art és la vida sentint-se i contemplant-se a si mateixa, sense més finalitat que contemplar-se"

Joan Alcover

 Caspar David Friedrich, El caminante sobre el mar de nubes