Menú

diumenge, 5 de maig del 2013

El Fòrum Romà


Assentada de nou en aquell Jardí. Sota un arbre florit, amb flors de color morat, que destacaven amb aquell cel tan clar. Era molt d’hora, feia poca estona que havia sortit el sol. Estava nerviosa, contenta, ja no li quedava paciència. Feia massa temps que esperava aquell moment. Aquell matí, s’havia aixecat amb el soroll de les trompetes. Tocaven un to alegre, un to esperat. Una melodia que tothom volia sentir. 

Feia tres anys que el seu promès havia marxat a la guerra. Una guerra que no era ni seva, com totes les guerres de senyors. Ell només era un simple soldat, no era ni una peça en el seu tauler de guerra, no era més que un entre milers per enviar al front.

La Vivia, encara se’n recordava del dia en què va marxar. I també de la nit. Només tenia disset anys, estaven enamorats. Els seus pares estaven encantats amb ell, i ja li havia demanat la mà. I tot i que els seus pares no els deixaven estar junts als vespres, aquella nit van fer una excepció. Sabien que en molt de temps no es veurien, i que dos enamorats han d’estar junts la nit en què es diuen adéu.

Aquella nit va ser única, fantàstica. La Vivia no n’havia parlat mai amb ningú del què va passar, però tothom ho podia endevinar fàcilment.  Per el seu somriure dolç i a la vegada amarg que li va regalar a la despedida entre llàgrimes, per la forma en què va canviar la seva vida, i pel nadó que va concebre aquella nit. Tot això ell no ho sabia pas, ella no ho va saber fins una lluna més tard. La Vivia només estava trista per una cosa, per veure com el seu pare es perdia com creixa la seva nena.  

I ara, avui era el dia. Les trompetes sonaven sense parar, cada cop venia més gent al fòrum. Tots sabíem que quan arribaven els soldats passaven per sota de l’arc de triomf. Per celebrar que havien tornat. I tothom es reunia al seu voltant, per a buscar al seu estimat, al seu fill... Tots tenien algun familiar o conegut que havia marxat. I aquelles parets que feia anys havien acollit tants plors i sanglots, ara recollien a un munt de persones amb somriures i rialles, amb ganes d’escoltar les aventures que els tenien per a ells, i amb ganes d’explicar les seves pròpies experiències.

Quan el sol estava casi a dalt de tot, la Vivia va agafar las seva filla. La gentada que havia arribat era massa, començava a costar caminar entre la multitud. Ja no podien veure si arribaven o no. Només podien esbrinar el què passava escoltant els crits. Moments més tard, es va sentir un crit de felicitat entre tots els presents, que es va convertir en un munt de soroll i crits. Ja venien els soldats. Tant lluny que havien arribat a estar, i tant a prop que els tenien.

Es va emocionar, el cor se li va posar a mil. Tanta paciència que havia tingut, durant tant de temps. Però ara no podia esperar ni un segon més. El volia allà, al seu costat, abraçar-lo. Presentar-li la seva filla. Va esperar, va buscar entre la gent, va recórrer el fòrum de dalt a baix. Al principi la nena la seguia, després la portava a coll. Ja era mitja tarda, no feia tanta calor com aquell migdia que el sol queia en picat. Tots aquells que s’havien retrobat ja tornaven cap a les seves cases. S’abraçaven, es feien petons i carícies. També hi havia gent que marxava plorant, el que més temien havia succeït, els havien perdut. I això és el què més feia patir a la Vivia. Que li haguessin arravatat al seu amor.

El sol ja es començava a pondre, la Vivia no podia contenir les llàgrimes. No quedava quasi bé ningú, només familiars desesperats, i algunes parelles que s’havien acabat de retrobar. La nena ja estava molt cansada, i veia patir a la seva mare. Li acariciava els cabells per mostrar-li el seu afecte.

Debatuda, trista, plena de ràbia. Va començar a caminar pels carrers de la ciutat. Plorava a sanglots, desconsolada. Ni els petons de la nena la podien consolar. Va tardar una eternitat en fer aquell camí, tot passava a càmera lenta. Menys els seus sentiments, que no paraven de donar-li una bufetada rere l’altre. Cada cop que havia pensat en aquell moment, cada esperança que havia tingut, cada petit moment d’alegria  en saber que tornaria. Tots s’havien esfumat d’una puntada.

Va arribar a casa, només tenia ganes d’estirar-se i plorar, plorar durant hores, sense que ningú la molestés. La nena va arribar, no sabia ben bé tot el què passava, i va entrar corrents a casa, pensant que el dolor de la seva mare ja s’hauria acabat. Però en traspassar la primera cortina, va deixar de córrer de cop. No se sentien les seves passes. La Vivia no se’n va adonar fins que va traspassar la cortina. La seva filla estava aturada davant d’un home, observant-lo. Ella, només en veure’l se li va llençar al damunt, abraçant-lo. Les llàgrimes van tornar als seus ulls, ara plorava descontrolada, però d’emoció. No podia pronunciar ni una paraula, tot el què havia desitjat, tot el què volia estava allà.

-Ja he tornat. –Va dir ell mentre l’abraçava amb tanta força com va poder.

-No tornis a marxar mai més.

-Mai més. 

2 comentaris:

  1. M'encanta!!! M'agrada molt la capacitat que tens d'ambientar la història en un temps tan llunyà i aconseguir que res del que escrius sembli estrany o fora de lloc! Gràcies, una segona part del regal magnífica! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! Ni haurà un cada més, sobre cada edifici de Romà que vam visitar en aquell meravellós viatge que v

      Elimina