Menú

dimarts, 28 de maig del 2013

No és només un conte de fades i princeses (II)


Des d’aquell dia, en el que per fi Déu s’havia endut a la meva germana amb ell, i l’havia deixat descansar en pau; jo li vaig muntar una mena d’altar al bosc. Molt petit, sense cap objecte de valor. Només símbols pintats entre tres pins. Els símbols que ella havia creat per relacionar-los amb els animals mitològics que tant en somiava. Juntament amb uns altres símbols, que si els aconseguies desxifrar, t’indicaven la direcció de l’alzina on sempre seiem a descansar. Molt a prop del saltant d'aigua natural, on a la primavera sempre en rajava aigua i s'acumulava fent-ne una bassa. I a vegades a l’estiu encara en queia un rajolí que ens mantenia més fresques, tot i que s'acostumava a assecar. 

Cada dia feia el mateix. Pujava al castell de bon matí i feia les feines pertinents. Jo era l’encarregada de la neteja. Rentar la roba, treure la pols, escombrar, fregar... Teníem un descans de mitja hora per dinar. La cuinera ens preparava un plat per a tots els treballadors. Li havíem d’agrair el menjar, però sempre era tant poc gustós. Eren característics els seus plats per la falta de sal. Després, ja cap al tard baixava pel camí de sempre. I cap al final, donava una mica de volta, just per darrere del primer poblet per passar pel santuari de la meva germana. 

Al cap de dos mesos de l’incident, vaig descobrir una cosa molt curiosa. Aquell altar, s’havia convertit en un lloc agradable per els animals. Just a sota de l’arbre situat més al sud, s’hi havia instal·lat una família d’orenetes. Una mica més a la dreta, hi havia un cau de llebres. La meva germana havia aconseguit crear una família. Tots aquells animals vivien junts, i no s’empaitaven els uns als altres. Ni tampoc s’espantaven de mi, jugaven davant meu sense cap por. Era estrany, però aquell lloc encara donava més pau aleshores.

Dies més tard vaig veure-hi a una persona. Algú també havia descobert aquell lloc meravellós. Sempre quan arribava s’esmunyia entre uns arbustos que tapaven el santuari, i ja no el podia trobar. Fins que un dia d’estiu, vaig plegar més d’hora. Volia saber qui gaudia també d’aquell espai, ja màgic per a mi. En arribar no hi havia ningú. Així que vaig seure repenjada a un pi. Em vaig endormiscar. Però va ser llavors quan vaig veure a una persona apropant-se cap a mi. No tenia paraules. Cabell castany fosc, com el color de la fusta del roure; i llarg, li arribava fins a la cintura. Ulls verds, molt clars, que brillaven. Llavis tendres i carnosos, amb un somriure que ja podia veure de lluny. Tot el que sortia d’aquesta criatura desprenia bellesa. Vestia unes robes molt fines de color verd clar. Semblava ben bé un protector del bosc. Com un d’aquells éssers dels quals sempre em parlava la meva germana.
 Se’m va acostar, em va agafar de les mans per ajudar-me a aixecar. No podia apartar la vista de tant que m’atreia. I va ser aleshores quan molt fluixet i delicadament digué:

-Gràcies a tu, tenim un lloc al bosc per a nosaltres. Els símbols que vas pintar, creen un espai, on només la gent bondadosa i pura pot entrar-hi.

Aleshores, el que la meva germana veia, no era mentida. Podia veure altres coses més enllà del que nosaltres apreciem. Quin greu em sabia no haver-me-la pres mai en serio. Però qui era aquella persona? Se’m va atansar encara més. Em tenia influenciada sota els seus encants. I aleshores va aixecar els seus braços, em va rodejar amb ells. Va xiuxiuejar-me a l’orella: “Per poder-nos veure eternament ens has de demostrar amor” Em va mirar fixament, esperant un senyal d’aprovació. Vaig somriure embovada i em va fer un petó. Un petó als llavis el qual vaig acceptar sense dubtar. Va ser com volar pel cel, un mar d’emocions em va envair. En separar-se, sabia que sentia amor per aquelles criatures. Em vaig marejar una mica, i vaig lliscar cap a baix. Al terra, on em vaig quedar asseguda. Ella també ho va fer, i es va asseure al meu costat. Deixant que posés el meu cap damunt seu, mentre s’unien a nosaltres la resta de criatures.

-Sé que ara estàs embriagada de mi. És només una il·lusió que t’han causat els meus instints, ja que sóc una criatura del bosc. Amb aquest petó et permeto l’entrada al món que hi ha més enllà de la vostra visió, el món que ja veia la teva germana. On ella ens cuidava. Ella confiava plenament en tu, igual que nosaltres ara. Per això ens has d’ajudar a fer que el món entengui que no som un mite, i que volem viure amb vosaltres. Gaudir també de les ciutats, de l’harmonia de la companyia amb els humans. Volem conviure juntament.

Durant molts anys vaig explicar a la gent la seva existència. La gran majoria em van prendre per boja. Alguns em van fer cas. Fins i tot van acceptar anar a conèixer-los. Però un cop allí, els van intentar fer mal. Caçar-los d’alguna forma per anar-los a exhibir pel món. I això ni ho volíem ni ho podíem permetre. I era llavors quan els havíem d’esborrar tots els records. Així que finalment vam decidir que tot quedés com abans. Que fos un mite. Vam inventar-nos històries per aterrir els humans de la seva existència, perquè mai els busquessin.        

-I això àvia, perquè m’ho expliques a mi?

- Per què avui serà el dia en què començaràs a vetllar per aquest bosc. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada