Des d’aquell
dia, en el que per fi Déu s’havia endut a la meva germana amb ell, i l’havia
deixat descansar en pau; jo li vaig muntar una mena d’altar al bosc. Molt
petit, sense cap objecte de valor. Només símbols pintats entre tres pins. Els
símbols que ella havia creat per relacionar-los amb els animals mitològics que
tant en somiava. Juntament amb uns altres símbols, que si els aconseguies
desxifrar, t’indicaven la direcció de l’alzina on sempre seiem a descansar.
Molt a prop del saltant d'aigua natural, on a la primavera sempre en rajava
aigua i s'acumulava fent-ne una bassa. I a vegades a l’estiu encara en queia un
rajolí que ens mantenia més fresques, tot i que s'acostumava a assecar.
Al
cap de dos mesos de l’incident, vaig descobrir una cosa molt curiosa. Aquell
altar, s’havia convertit en un lloc agradable per els animals. Just a sota de
l’arbre situat més al sud, s’hi havia instal·lat una família d’orenetes. Una
mica més a la dreta, hi havia un cau de llebres. La meva germana havia
aconseguit crear una família. Tots aquells animals vivien junts, i no
s’empaitaven els uns als altres. Ni tampoc s’espantaven de mi, jugaven davant
meu sense cap por. Era estrany, però aquell lloc encara donava més pau
aleshores.
Cada dia
feia el mateix. Pujava al castell de bon matí i feia les feines pertinents. Jo
era l’encarregada de la neteja. Rentar la roba, treure la pols, escombrar,
fregar... Teníem un descans de mitja hora per dinar. La cuinera ens preparava
un plat per a tots els treballadors. Li havíem d’agrair el menjar, però sempre era
tant poc gustós. Eren característics els seus plats per la falta de sal.
Després, ja cap al tard baixava pel camí de sempre. I cap al final, donava una
mica de volta, just per darrere del primer poblet per passar pel santuari de la
meva germana.
Dies més
tard vaig veure-hi a una persona. Algú també havia descobert aquell lloc
meravellós. Sempre quan arribava s’esmunyia entre uns arbustos que tapaven el
santuari, i ja no el podia trobar. Fins que un dia d’estiu, vaig plegar més
d’hora. Volia saber qui gaudia també d’aquell espai, ja màgic per a mi. En
arribar no hi havia ningú. Així que vaig seure repenjada a un pi. Em vaig
endormiscar. Però va ser llavors quan vaig veure a una persona apropant-se cap
a mi. No tenia paraules. Cabell castany fosc, com el color de la fusta del
roure; i llarg, li arribava fins a la cintura. Ulls verds, molt clars, que
brillaven. Llavis tendres i carnosos, amb un somriure que ja podia veure de
lluny. Tot el que sortia d’aquesta criatura desprenia bellesa. Vestia unes
robes molt fines de color verd clar. Semblava ben bé un protector del bosc. Com
un d’aquells éssers dels quals sempre em parlava la meva germana.
Se’m va
acostar, em va agafar de les mans per ajudar-me a aixecar. No podia apartar la
vista de tant que m’atreia. I va ser aleshores quan molt fluixet i delicadament
digué:
-Gràcies a
tu, tenim un lloc al bosc per a nosaltres. Els símbols que vas pintar, creen un
espai, on només la gent bondadosa i pura pot entrar-hi.
Aleshores,
el que la meva germana veia, no era mentida. Podia veure altres coses més enllà
del que nosaltres apreciem. Quin greu em sabia no haver-me-la pres mai en
serio. Però qui era aquella persona? Se’m va atansar encara més. Em tenia
influenciada sota els seus encants. I aleshores va aixecar els seus braços, em
va rodejar amb ells. Va xiuxiuejar-me a l’orella: “Per poder-nos veure
eternament ens has de demostrar amor” Em va mirar fixament, esperant un senyal
d’aprovació. Vaig somriure embovada i em va fer un petó. Un petó als llavis el
qual vaig acceptar sense dubtar. Va ser com volar pel cel, un mar d’emocions em
va envair. En separar-se, sabia que sentia amor per aquelles criatures. Em vaig
marejar una mica, i vaig lliscar cap a baix. Al terra, on em vaig quedar
asseguda. Ella també ho va fer, i es va asseure al meu costat. Deixant que
posés el meu cap damunt seu, mentre s’unien a nosaltres la resta de criatures.
-Sé que ara
estàs embriagada de mi. És només una il·lusió que t’han causat els meus
instints, ja que sóc una criatura del bosc. Amb aquest petó et permeto
l’entrada al món que hi ha més enllà de la vostra visió, el món que ja veia la
teva germana. On ella ens cuidava. Ella confiava plenament en tu, igual que
nosaltres ara. Per això ens has d’ajudar a fer que el món entengui que no som
un mite, i que volem viure amb vosaltres. Gaudir també de les ciutats, de
l’harmonia de la companyia amb els humans. Volem conviure juntament.
Durant molts
anys vaig explicar a la gent la seva existència. La gran majoria em van prendre
per boja. Alguns em van fer cas. Fins i tot van acceptar anar a conèixer-los.
Però un cop allí, els van intentar fer mal. Caçar-los d’alguna forma per
anar-los a exhibir pel món. I això ni ho volíem ni ho podíem permetre. I era
llavors quan els havíem d’esborrar tots els records. Així que finalment vam
decidir que tot quedés com abans. Que fos un mite. Vam inventar-nos històries
per aterrir els humans de la seva existència, perquè mai els busquessin.
-I això
àvia, perquè m’ho expliques a mi?
- Per què
avui serà el dia en què començaràs a vetllar per aquest bosc.


Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada