Menú

dimarts, 14 de maig del 2013

De camí a París


19/05/1993

Fa més de cinquanta anys que vaig decidir deixar d’escriure les meves vivències en un diari personal. Aleshores deuria tenir més o menys uns setze anys; estava a la flor de la vida i em va semblar que les coses importants, aquelles que a poc a poc em canviarien  i m’ajudarien a créixer com a persona, les recordaria per més que passessin els anys. Ximpleries típiques dels adolescents, suposo. Ara, amb seixanta-nou anys d’edat, recordo l’adolescència com una de les etapes més apassionades de la meva vida, tot i que no m’atreveixo a qualificar-la com la millor de totes. I ara, també, crec que finalment ha arribat el moment d’iniciar un nou diari personal i, molt probablement, l’últim de la meva vida. Ara bé, a més d’un diari personal, es tractarà també d’un diari de viatge, en el qual deixaré constància, a banda dels meus pensaments i impressions, que no podré evitar d’escriure, el viatge més llarg que el meu marit i jo hem fet mai junts.

Ara mateix em trobo asseguda en un avió que es dirigeix a París. L’Antonio ja fa estona que dorm i jo ja fa estona que m’he cansat de contemplar els núvols a través de la petita finestreta. Avui fa exactament quaranta-nou anys que em vaig casar amb un home que m’ha estat fidel i m’ha estimat sempre; i puc afirmar sense cap mena de dubte que, en cap dels moments que comprenen tots aquests anys, m’he penedit de la decisió que vaig prendre quan encara era una noia jove, ingènua, il·lusionada i una mica malcarada. Tant ell com jo hem treballat i ens hem esforçat sempre per construir i mantenir una llar càlida i acollidora pels nostres dos fills, en Lluís i l’Estel. Hem sabut ser estrictes o bé afectuosos amb ells en funció de les circumstàncies, i hem intentat oferir-los una bona educació. 

Pel que fa a nosaltres dos, hem sabut respectar-nos i acceptar els nostre espai i els nostres defectes i manies. No negaré que hem tingut sort, ja que hem estat d’acord amb tot gairebé sempre i, el més important, hem aconseguit no interposar-nos en la professió de l’altre. Això sempre li agrairé. Mai no m’ha ajudat gaire amb les tasques de la casa, en aquest àmbit s’ha mantingut d’allò més tradicional. Però, en canvi, tampoc ha qüestionat mai la meva capacitat per tirar endavant la casa i la meva feina a la vegada, i és gràcies a aquesta bona disposició que he pogut treballar durant gairebé quaranta anys amb el que més m’apassiona en aquest món: l’art.

Del que encara no me’n sé avenir és d’aquest meravellós regal que m’ha fet per celebrar el nostre quaranta-novè aniversari. Mai ens han agradat excessivament les celebracions, i encara menys fer ostentació de la bona situació econòmica de la qual hem gaudit, gràcies a Déu, la major part de les nostres vides plegats. És per aquest motiu que em sorprèn aquest inesperat viatge, que hauria tingut més sentit que arribés un any més tard, l’any de les nostres noces d’or.

Però no puc dir que em desagradi aquesta sorpresa. De fet, agraeixo molt aquest detall que ha tingut amb mi. Perquè sé que ho ha fet per mi. Sempre hem viatjat molt els dos, però sempre separats i per qüestions de feina. Gairebé mai junts i per plaer. Ell sabia que a mi m’hauria agradat poder descobrir nous indrets i compartir noves experiències junts. Ara que ja fa anys que ambdós estem jubilats i que en fa dos que jo m’he recuperat perfectament d’una pròtesis al genoll dret sembla que arribat el moment de fer realitat el meu somni.

Bé, les hostesses ens acaben d’informar que ja ens preparem per l’aterrament. Ja falta poc per arribar. Hauré de despertar l’Antonio.

Espero tenir notícies aviat, i aconseguir omplir aquest diari de records meravellosos de tots i cadascun dels racons que visitarem de París. Tinc enormes esperances posades en aquest llarg viatge. Algun dia els meus fills i els meus néts llegiran això i se'n recordaran de mi, i de com em va estimar l'Antonio. I això em fa feliç.

Fins ben aviat,
Rosalia.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada