19/05/1993
Fa més de cinquanta anys que vaig
decidir deixar d’escriure les meves vivències en un diari personal. Aleshores
deuria tenir més o menys uns setze anys; estava a la flor de la vida i em va
semblar que les coses importants, aquelles que a poc a poc em canviarien i m’ajudarien a créixer com a persona, les
recordaria per més que passessin els anys. Ximpleries típiques dels
adolescents, suposo. Ara, amb seixanta-nou anys d’edat, recordo l’adolescència
com una de les etapes més apassionades de la meva vida, tot i que no m’atreveixo
a qualificar-la com la millor de totes. I ara, també, crec que finalment ha
arribat el moment d’iniciar un nou diari personal i, molt probablement, l’últim
de la meva vida. Ara bé, a més d’un diari personal, es tractarà també d’un
diari de viatge, en el qual deixaré constància, a banda dels meus pensaments i
impressions, que no podré evitar d’escriure, el viatge més llarg que el meu
marit i jo hem fet mai junts.
Ara mateix em trobo asseguda en un avió
que es dirigeix a París. L’Antonio ja fa estona que dorm i jo ja fa estona que
m’he cansat de contemplar els núvols a través de la petita finestreta. Avui fa
exactament quaranta-nou anys que em vaig casar amb un home que m’ha estat fidel
i m’ha estimat sempre; i puc afirmar sense cap mena de dubte que, en cap dels
moments que comprenen tots aquests anys, m’he penedit de la decisió que vaig
prendre quan encara era una noia jove, ingènua, il·lusionada i una mica
malcarada. Tant ell com jo hem treballat i ens hem esforçat sempre per
construir i mantenir una llar càlida i acollidora pels nostres dos fills, en
Lluís i l’Estel. Hem sabut ser estrictes o bé afectuosos amb ells en funció de
les circumstàncies, i hem intentat oferir-los una bona educació.
Pel que fa a
nosaltres dos, hem sabut respectar-nos i acceptar els nostre espai i els
nostres defectes i manies. No negaré que hem tingut sort, ja que hem estat
d’acord amb tot gairebé sempre i, el més important, hem aconseguit no
interposar-nos en la professió de l’altre. Això sempre li agrairé. Mai no m’ha
ajudat gaire amb les tasques de la casa, en aquest àmbit s’ha mantingut d’allò
més tradicional. Però, en canvi, tampoc ha qüestionat mai la meva capacitat per
tirar endavant la casa i la meva feina a la vegada, i és gràcies a aquesta bona
disposició que he pogut treballar durant gairebé quaranta anys amb el que més
m’apassiona en aquest món: l’art.
Del que encara no me’n sé avenir és
d’aquest meravellós regal que m’ha fet per celebrar el nostre quaranta-novè
aniversari. Mai ens han agradat excessivament les celebracions, i encara menys
fer ostentació de la bona situació econòmica de la qual hem gaudit, gràcies a
Déu, la major part de les nostres vides plegats. És per aquest motiu que em
sorprèn aquest inesperat viatge, que hauria tingut més sentit que arribés un
any més tard, l’any de les nostres noces d’or.
Però no puc dir que em desagradi aquesta
sorpresa. De fet, agraeixo molt aquest detall que ha tingut amb mi. Perquè sé
que ho ha fet per mi. Sempre hem viatjat molt els dos, però sempre separats i
per qüestions de feina. Gairebé mai junts i per plaer. Ell sabia que a mi m’hauria
agradat poder descobrir nous indrets i compartir noves experiències junts. Ara
que ja fa anys que ambdós estem jubilats i que en fa dos que jo m’he recuperat
perfectament d’una pròtesis al genoll dret sembla que arribat el moment de fer
realitat el meu somni.
Bé, les hostesses ens acaben d’informar
que ja ens preparem per l’aterrament. Ja falta poc per arribar. Hauré de
despertar l’Antonio.
Espero tenir notícies aviat, i
aconseguir omplir aquest diari de records meravellosos de tots i cadascun dels
racons que visitarem de París. Tinc enormes esperances posades en aquest llarg
viatge. Algun dia els meus fills i els meus néts llegiran això i se'n recordaran de mi, i de com em va estimar l'Antonio. I això em fa feliç.
Fins ben aviat,
Rosalia.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada