La nit de la Carla, l'Alba i la Berta
La Gemma va estar-se gairebé una
hora asseguda al terra al costat de la seva germana abraçant-la i consolant-la
amb paciència. La Carla no podia parar de plorar, i quan per fi va aconseguir
articular paraules amb sentit, l’únic que deia era que tot havia estat per
culpa seva. La Gemma es va espantar en veure que el temps passava i la seva
germana no es calmava. Volia saber què havia passat, perquè pressentia que era
greu. La Carla no era una nena fleuma que plorés per qualsevol cosa, i encara
menys de manera tan desesperada i davant seu. Tanmateix, en comptes de
demanar-li que li expliqués tot o d’intentar descobrir-ho ella mateixa a base
d’anar-li fent preguntes i més preguntes, va estrènyer-la encara més entre els
seus braços i va acariciar-li els cabells despentinats fins que va aconseguir
que s’adormís. Aleshores va intentar no moure’s gens, tot i que se li estaven
començant a adormir les cames, perquè sabia que la seva germana tenia el son
molt lleuger.
Com que l’únic que podia fer era
pensar, va intentar esbrinar per ella mateixa el que havia passat. Estava
segura que era alguna cosa totalment relacionada amb l’escena que s’havia
trobat al pis la nit anterior. Va provar de posar-se en el lloc dels sis
adolescents per endevinar on van anar després que ella els fes fora. Segur que
els nois no estaven disposats a rendir-se tan ràpidament i se les van empescar
totes per convèncer-les i dur-les a algun bar, o potser a algun local compartit
amb altres amics. Estava gairebé segura que les coses havien anat més o menys
així però, de totes maneres, no se li acudia res tan gros que es pogués
equiparar amb la reacció de la seva germana. I allò que no deixava de dir abans
de quedar-se adormida, que tot havia estat culpa seva... no li trobava sentit.
- Vam conèixer aquells tres ahir a la
tarda – La Gemma va endur-se un bon ensurt. La Carla s’havia despertat i havia començat a parlar de sobte. Semblava
com si s’hagués preparat per explicar una llarga història, i per això la Gemma
va romandre en silenci i tan quieta com va poder, tot i que ja tenia la cama
esquerra completament adormida.
“L’Alba feia dies que es fixava
en un d’ells sempre que quedàvem per anar caminant fins a la piscina que té la
Berta a casa seva. Ells tres sempre estaven als bancs de la plaça que es troba
just a mig camí de casa la Berta, però mai hi havíem parlat. Només els miràvem
i ells ens miraven a nosaltres. Semblaven més grans, però nosaltres l’únic que
volíem era riure una estona. Vam arribar a casa la Berta, que estava sola, i
ells ens van seguir. Nosaltres no ens en vam adonar fins que van treure tots
tres el cap per la tanca de la part del darrere de la casa, just quan les tres ens acabàvem de llençar a la piscina. De primer ens vam
espantar, sobretot la Berta, perquè ella no els havia vist mai abans, però ells
no semblava que tinguessin intenció de saltar la tanca sense permís. Tampoc ens
parlaven descaradament sinó que més aviat semblaven amables. Vam estar parlant
una estona de coses sense gaire importància, com ara si vivíem a la ciutat o
només hi érem de vacances i què estudiàvem, i a poc a poc nosaltres tres ens
vam anar relaxant. Llavors ells van fer acció de marxar, però jo vaig dir sense
pensar que podien entrar. L’Alba semblava entusiasmada per passar més estona
amb el noi amb qui s’intercanviava mirades i somriures des de feia dies però la
Berta va mirar-me amb cara de reprovació. Vaig intentar convèncer-la però sense
esforçar-m’hi gaire, perquè sabia que seria igual que perdre el temps. Però
aleshores, per sorpresa meva i de l’Alba, ella va accedir. Ens ho vam passar
molt bé, vam estar tota la tarda entrant i sortint de l’aigua, jugant a cartes
i prenent el sol. L’Alba estava tota l’estona al costat d’aquell noi, que es
deia Edgar, i jo vaig fixar-me amb un dels altres dos, en Diego, que era el més
guapo. De manera que a la Berta no li va quedar més remei que donar conversa al
que quedava, l’Eric. Però no semblava pas que s’ho estigués passant malament,
ni tan sols que estigués incòmoda, creu-me. Més aviat era tot el contrari. Quan érem a l’aigua no paraven d’esquitxar-se i d’intentar enfonsar-se l’un a
l’altre i quan sortíem a prendre una mica el sol ells es posaven a parlar i a
riure junts. jo vaig alegrar-me’n molt perquè mai havia vist a la Berta estar
tan a gust amb un noi (deixant de banda el seu germà, és clar)"
"A poc a poc es va anar fent fosc
i la Berta ens va haver de fer fora perquè els seus pares estaven a punt
d’arribar. El seu germà havia estat dormint tota la tarda a la seva habitació i
no suposava cap problema, però els seus pares si... Aleshores en Diego ens va
dir que s’ho havien passat molt bé i, que si volíem, entre els tres ens podien
convidar a sopar. Però a mi se’m va acudir que podríem venir aquí perquè tu
estaries al bar fins tard i després sopant amb les amigues. Suposo que a partir
d’aquest moment les coses es van començar a torçar. Ells potser no van
interpretar-ho bé; jo només vaig pensar que aquí estaríem més tranquils i que
quan tu arribessis tots haurien marxat. Però les coses se’ns en van anar de les
mans. Jo no ho vaig poder controlar, tot va ser culpa meva Gemma, ho sento!”
- Tranquil·la, tranquil·la Carla. Estic
segura que no va ser culpa teva. Continua. – La Gemma no podia permetre que la
Carla tornés a enfonsar-se i deixés de parlar; sabia que el pitjor encara no
havia arribat.
“Vam quedar de trobar-nos mitja
hora més tard a la plaça. Ells es van oferir per anar a comprar el menjar i
nosaltres vam poder aprofitar per dutxar-nos i arreglar-nos una mica a casa de la Berta abans de
sortir. Quan ja havíem sortit al carrer, la Berta ens va fer tornar enrere i va
canviar-se de samarreta. Se’n va posar una que no li havíem vist mai abans i
que li quedava una mica més ajustada de les que acostumava a portar. Vam
topar-nos amb el seu germà que acabava de sortir de la seva habitació, però vam
tenir sort i no ens vam trobar als seus pares. Vam arribar deu minuts més tard
a la plaça i aquells tres ja ens estaven esperant. Havien comprat pizzes i
patates de bossa. Portaven coca cola, però també havien comprat alcohol, tot i
que no havíem quedat pas així. De totes maneres, nosaltres no vam dir res. Quan
vam arribar a casa vam començar a menjar, a beure i a fumar, i ens vam anar
animant sense gairebé ni adonar-nos-en. La Berta s’havia emborratxat per primera
vegada i no es separava de l’Eric ni un segon. L’Alba i jo ens en vam alegrar
perquè semblava que ell la tractava bé i que ella estava molt còmoda al seu
costat... Llavors vas arribar tu i ens vas fer fora a tots, i com que jo no
volia haver de tornar a trucar a la porta li vaig demanar a la Berta si podia
anar a dormir a casa seva. Però ella ens va dir totalment convençuda que se n’anava a
casa de l’Eric, perquè no hi havia els seus pares i podrien estar tranquils.
L’Alba i jo ens vam enfadar però no vam impedir-li que marxés amb ell. Estàvem cansades
i vam anar caminant en direcció a casa de l’Alba, mentre aquells dos ens
seguien intentant convèncer-nos de quedar-nos una estona més. Al cap d'uns minuts vam veure com l’Eric i la Berta apareixien per la carretera.
La Berta portava el casc mal posat i l’Eric directament no en portava. Tot va anar molt
ràpid. Ens van veure i van començar a saludar i a cridar, i quan van arribar a
la rotonda del davant va aparèixer un cotxe de sobte, i l’Eric no
va reaccionar a temps i no va frenar. Nosaltres vam intentar avisar-los però ja
era massa tard. Els dos eren a terra i la parella de dins del cotxe havia
sortit per intentar socórrer -los. El casc que duia la Berta havia saltat pels
aires i ella estava estesa al terra inconscient. En canvi, l’Eric va sortir-ne
gairebé il·lès, per més estrany que sembli. Semblava molt preocupat. Però
aleshores en Diego i l’Edgar van agafar-lo i van voler emportar-se’l, encara no entenc per què. Ell va intentar resistir-se però els altres dos junts eren més
forts i van aconseguir marxar. Ens van deixar soles sense dir res, ni una
simple excusa. De fet, ni tan sols ens van dirigir la mirada. La parella del cotxe va fer-nos pujar a totes i ens va portar a
l’hospital”
La Carla va començar a plorar de
nou, i aquesta vegada no semblava que hi pogués haver res que aconseguís calmar-la.
- Com està la... ?

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada