Menú

dissabte, 6 d’abril del 2013

Cartes ensucrades (IV)


Per fi, per fi tenim aquí l'últim capítol d'aquesta novel·la. Si encara no t'has llegit les primeres parts d'aquesta història d'amor impossible fes-ho ja! 



La solució


3 de juliol de 1732

Estimat Eudald,

No vull que pensis més en mi, ni en el que hauria o no hauria pogut passar. Cada instant és únic, no deixis escapar tot el que podràs viure amb ella.

Sigues realista, ja saps que nosaltres dos mai podrem estar junts, o agafar-nos de les mans...

Ara és el teu moment, aprofita’l. No pateixis per mi, el meu moment, tard o d’hora, també arribarà.

Victòria.



Després de rebre aquesta carta, no sabia què contestar-li, i vaig estar un munt de temps sense escriure-li. Ella tampoc em va escriure a mi. Van ser uns dies molt apagats. Cada dia tenia més embolics. Em bullia el cap. I fins que no van passar dues setmanes no vaig ser capaç de pensar amb claredat.

L’única conclusió a la que vaig arribar durant tot aquell temps, va ser la mateixa que la Victòria em va donar. No em podia quedar-me de mans plegades i ferir a dues persones alhora. Havia de deixar-me portar pel meu cor, i aquest em deia que la Maria era qui realment estimava, i que no podia perdre la amistat que compartia amb aquella noia tant especial, la Victòria.

Vaig córrer cap a la cuina, i ràpidament vaig agafar la guia telefònica del munt de revistes que hi havia damunt de la taula. La vaig obrir per la meitat, i ràpidament vaig buscar Barcelona, i entre aquelles pàgines amb un munt de lletra minúscula vaig buscar la G del pare de la Maria; que es deia Josep Gumà.

- Garcia... González... Gumà Ignasi... Gumà Jordi... Gumà Josep, aquí. – anava xiuxiuejant mentre llegia els noms de la guia.

Ràpidament vaig córrer cap al telèfon, que el teníem en una tauleta a la nostra petita sala d’estar, o també menjador. Vaig marcar el número que indicava la guia. Mentre sonaven els piiips d’estar marcant, m’anava posant més nerviós.

- Sí, digui’m?
- Bona tarda, senyora. Que hi ha la Maria? – Vaig preguntar tímidament amb una veu tan fluixa que gairebé no es va sentir.
- No ara no hi és. Fa una estona que ha sortit per anar a donar una volta. De part de qui?
- De l’Eudald Closa.
- Ah, ets el fill de la Rosa, oi que si? Doncs si vols truca-la més tard i segur que la trobes
- D’acord, moltes gràcies.

Vaig penjar ràpidament. On podria haver anat? Vaig posar-me a pensar llocs on podria ser, dels que m’havia parlat o m’havia dit que hi acostumava a anar amb les seves amigues. No se m’acudia res, però vaig agafar la jaqueta igualment, i vaig arrencar a córrer escales avall, mentre continuava pensant on la podria trobar.

Aleshores, vaig veure un cartell que anunciava el bus turístic. I justament en la fotografia d'aquell autobús es veia la part més bonica del passeig marítim i llavors vaig recordar que durant aquell sopar romàntic al restaurant, ella em va parlar de la platja. Em va dir que li agradava asseure’s a la sorra quan estava trista i escoltar el soroll de les onades del mar en trencar-se abans d'arribar a la sorra. Ara ja sabia on la trobaria.

Vaig decantar-me a la dreta, i vaig travessar el meu carrer fins arribar a la rambla. Vaig córrer mitja rambla avall, entre la multitud de gent que comprava animals en aquells quioscos repartits per tot el carrer. Quan vaig veure l’estàtua de colom des de la llunyania, vaig saber que ja estava a prop del mar. Vaig desviar-me per un carrer per poder arribar fins al passeig marítim. Un cop allà, em vaig passejar per tota la platja, fins que al final, en una punta, vaig veure una noieta asseguda a la sorra. Era ella, per fi l’havia trobat.

M’hi vaig acostar amb molta cura i, quan ja estava al seu costat, m’hi vaig asseure. Ella, sense mirar-me, em va dir:

- Per què has vingut?

Jo li vaig contestar, però no pas amb paraules. M’hi vaig acostar encara més, amb delicadesa però a la vegada amb una estranya decisió que encara no entenc com em va sortir, i la vaig besar. Els seus llavis i els meus es van unir sense que ella s’ho esperés.

Després del peto, li vaig agafar la mà. Van ser uns minuts intensos, on cap dels dos no va dir res, però semblava que d'alguna forma haguéssim estat parlant de moltes coses.

Finalment, com si ja fos hora que algú tornés a dir alguna cosa, ella em va preguntar:

- Així que, ja t’has decidit? – aquesta vegada, si que em va mirar a la cara. Jo vaig estar un moment en silenci, dubtant, però finalment vaig assentir amb un gran somriure i li vaig fer un altre petó, aquesta vegada més ràpid que el d'abans.

Aleshores la vaig convidar a menjar alguna cosa en una d’aquelles terrasses que estan a primera línia de mar i després de quedar-nos allà parlant una bona estona, vam passejar per la vora del mar, agafats ben fort de la mà.

Es va fer tard, i gairebé no ens en vam adonar. La vaig acompanyar fins a casa seva, i en el moment d’entrar, ella se’m va quedar mirant com si intentés dir-me alguna cosa, però jo no li vaig deixar temps i de seguida li vaig dir:

- Demà et passaré a buscar a la mateixa hora. – Ella va contestar-me fent-me una forta abraçada i després, va pujar ràpidament les escales. Me la vaig quedar mirant abans de tancar la porta. Aleshores ella es va girar i com que va veure que encara estava allà, em va dir:

- T’estimo.

I va continuar pujant fins que al final va desaparèixer en la foscor d’aquelles escales.

Mentrestant, jo vaig tornar cap a casa. Estava molt feliç, creia que per fi havia solucionat tots els meus embolics. Durant tot el camí vaig estar pensant en aquell dia tant meravellós. Però en arribar a casa, la carta damunt de la tauleta em va fer pensar en la Victòria. Li havia de donar alguna explicació.

Em vaig asseure i li vaig començar a escriure una carta. Em va costar molt escriure-li, no sabia quines eren les paraules més adequades. Després d’uns quatre esborranys, vaig aconseguir escriure la definitiva.
Quan vaig acabar, me’n vaig anar fins al costat de la tauleta. La mirava fixament, esperant un miracle, potser. Llavors sense adonar-me’n, vaig començar a pensar en veu alta:

- Victòria, potser la nostra història no era bona com una història d’amor, potser, el què el destí volia era que fóssim només grans amics. – Vaig acotar el cap, tot estava en silenci. Però una veu, dolça i agradable, va aparèixer d’algun lloc de l’habitació, o qui sap, potser venia del cel.

- Eudald, veig que ja t’has decidit, i has escollit el millor camí. A més a més tens tota la raó. – em vaig quedar parat, estava sentint la Victòria a través d’una tauleta. No sabia què contestar-li, li volia dir moltes coses però no sabia per on començar. – T’estimo. – va dir ella en acabat.

- Victòria, jo també! – no em va contestar, encara que vaig estar una bona estona cridant el seu nom.

Aleshores, vaig entendre que segurament mai més tornaria a sentir la seva veu, vaig pensar que aquella que li havia enviat no volia que fos la última que deixés en aquella tauleta.


30 d’abril del 1974

Estimada Victòria,

Crec que ho he aconseguit! M’he esperat molt, abans de decidir-me a enviar-te aquesta carta, però crec que ara ja n’estic segur. M’he enamorat. Ella es diu Maria, és bonica i encantadora. Des del primer moment sabia que jo estava capficat en alguna cosa, però va tenir paciència amb mi fins que al final ha aconseguit el que fins ara només una dona havia aconseguit. I aquesta dona ets tu, com bé et deus imaginar. Sé que vam decidir que cadascú faria la seva vida, que seguiríem el nostre camí… però em sento malament per tu. Encara et continuo estimant, però he après a fer-ho d’una altra manera. De la que havíem acordat que havia de ser, saps? Ara només vull que sàpigues que aquests anys que he estat enamorat de tu, no han sigut uns anys desaprofitats. Ha sigut una cosa que hem compartit nosaltres dos, sense dir-ho a ningú més, per por que ens prenguessin per bojos… ens hem anat donant suport l’un a l’altre quan hem tingut problemes i hem aconseguit que cap dels dos s’enfonsés. Tu m’has ensenyat moltes coses del teu món que jo mai podré experimentar, i espero que jo amb tu hagi fet el mateix.

M’agradaria que ens continuéssim escrivint com fins ara. No vull deixar de tenir notícies teves, ja que tu ets molt important per mi.

Eudald.


Vaig deixar la carta al mateix lloc de sempre, damunt d’aquella tauleta de nit tan... especial. La meva àvia la va comprar en un mercat de segona mà ja fa molts anys. Mentre estava assegut al llit pensant quina seria la seva reacció, vaig recordar com ens vam conèixer. Tot i que és una mica irònic dir “com ens vam conèixer”...

Vaig estar una bona estona estirat al llit, recordant tots aquells records. Mentre estava estirat, em vaig quedar adormit. Vaig dormir molt bé aquella nit. L'endemà em va despertar el soroll del timbre. Com que la mare ja se n'havia anat vaig anar a obrir jo.

La Maria em va saltar al damunt i em va fer un petó. Ni ella ni jo podíem esperar més temps sense veure'ns.



FI

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada