Un creuer estrany

Ens trobàvem en un vaixell a punt de sortir del port. Érem la meva família i jo: La meva germana, el meu cunyat, la meva neboda gran i, per últim, els més petits; els bessons, en Gorka i la Míriam. Després de passar deu dies per diverses regions d’Itàlia, finalment havia arribat el moment més esperat per mi, en el qual somiava des de feia anys: deu dies més visitant Grècia i les seves illes de més renom.

En aquell moment gairebé tothom estava en una de les sales més grans del vaixell, assistint a un espectacle que tenia com a única finalitat distreure’ns a tots mentre encara no ens posàvem en marxa, quan, de sobte, es va sentir una veu des dels altaveus que estaven repartits per totes les instal·lacions del vaixell: <<Atenció! els informem que hi ha hagut un greu problema i que, per la seguretat de tothom, el vaixell ha de ser abandonat per tots els seus passatgers tan aviat com sigui possible. Repetim: el vaixell ha de ser abandonat tan aviat com sigui possible. Que tothom es dirigeixi cap a la sortida de manera ordenada i sense originar embussos>>. La gent va trigar a reaccionar, durant uns breus instants tothom es va quedar paralitzat, com intentant assimilar les paraules que acabaven d’escoltar, però finalment la por va guanyar i el pànic va envair totes i cada una de les persones que es trobaven a la sala. Fent cas omís de les indicacions de la veu, tothom es va aixecar a la vegada, i es va dirigir cridant i gairebé corrent cap a l’única porta que hi havia. Naturalment, la porta es va col·lapsar en un tres i no res, i ningú semblava estar disposat a deixar passar primer una altra persona que no fos ella mateixa.

Jo vaig ser de les últimes persones a reaccionar, i quan ho vaig fer, tota la meva família ja es trobava enmig de l’embús de gent. Em vaig apropar a la multitud a poc a poc, encara desconcertada per la notícia. Malgrat que quedaven moltes persones allà dins, la porta de sortida es va anar buidant lentament i, tot i que els crits de la gent no havien cessat, ara ja es sentien des de la llunyania. Aleshores, vaig sentir un parell de crits més familiars que els de la resta. Sabia perfectament de qui eren: de la Míriam i en Gorka. Em vaig obrir pas entre la gent, donant empentes i disculpant-me a la vegada, fins que els vaig trobar plorant desconsoladament en un racó a prop de la porta. Tot aquell enrenou els havia espantat de valent. Però el pitjor de tot era que s’havien quedat sols. No hi havia ni en Lluis i la Marina, ni la seva germana Carla. Els vaig agafar de les mans i, com que ara ja era a prop de la porta, no em va costar gens sortir-ne. Quan els nens em van veure es van tranquil·litzar una mica, però llavors era jo la que estava esverada: havia de reunir-me amb la resta de seguida, així que vaig seguir la gent que tenia al meu davant i vaig sortir a l’exterior. Allà a fora tots els encarregats del vaixell semblaven desconcertats, ja que ells no havien escoltat bé el que deien els altaveus. Tanmateix, en comptes de seguir a la multitud, van entrar a dins per assabentar-se del que passava. Ni jo ni la resta de passatgers els vam fer cap mena de cas, ningú va canviar la seva trajectòria per seguir-los a ells. Cada cop estava més a prop de la rampa d’accés al terra del port i, finalment, al cap d’uns minuts, hi vaig arribar. 

Per fi els nens i jo ja estàvem fora, ara només faltava trobar els altres. Com que tothom ja respirava més tranquil allà fora i no estàvem amuntegats els uns amb els altres hauria de ser força fàcil trobar-los. Però, tot i que vaig passejar la vista per cada una de les persones que tenia al meu voltant una i una altra vegada, no hi havia ni rastre de cap d’ells. No podia ser que no hi fossin. Havia donat per suposat que ells ens esperarien allà, fora del perill, quan el més probable era que s’haguessin quedat dins del vaixell buscant-nos a mi i als bessons. Els nervis m’havien fet actuar de pressa i m’havien portat a cometre un gran error. Com se m’havia pogut passar pel cap que marxarien sense nosaltres? I en canvi jo ho acabava de fer... Aleshores els crits d’un parell de persones em van fer girar cap a ells. Estaven assenyalant el vaixell, que acaba d’arrencar i s’allunyava a marxes forçades, a una velocitat anormalment ràpida. Ningú entenia res.

Al cap d’uns instants, tots els passatgers que havien aconseguit sortir del vaixell, es van posar d’acord per buscar algun dels responsables de les instal·lacions del port per explicar el que havia passat. Jo em vaig quedar allà sola amb els dos petits al costat, sense saber què més fer. Em vaig asseure al terra i els nens van fer el mateix. Llavors vaig tenir una idea que, fet i fet, potser només serviria per enfonsar-me més del que ja estava, però necessitava saber del cert si la resta de la meva família s’havia quedat a dins del vaixell. Vaig agafar el mòbil que tenia guardat a la butxaca esquerra dels pantalons, com sempre, i vaig marcar ràpid el número de la meva germana.

–   On ets? – Va trigar molt a contestar i a mi m’estava a punt de fer un salt el cor. Quan finalment ho va fer parlava precipitadament i gairebé no l’entenia. Se la notava espantada, molt espantada. – Algú ens ha tancat en una sala molt gran amb moltes més persones! Hem sentit com el vaixell arrencava, i en Lluís i la Carla són amb mi però els bessons no! – Aleshores va començar a plorar i fins que no vaig aconseguir calmar-la no vaig poder parlar.

      –    Escolta. Escolta Marina! He aconseguit sortir, estic a fora, al port. – La veu em començava a tremolar.  – Perdona’m, donava per suposat que us trobaria aquí... – la meva veu va adoptar un to suplicant sense que jo me n’adonés. Hi va haver un silenci en el qual només es sentia la respiració atrafegada de la Marina. Els nens són amb mi. – Amb prou feines vaig tenir temps d’acabar la frase que ja vaig sentir un crit ofegat. Vaig mirar cap als nens un moment. S’havien mogut de lloc i ni me n’havia adonat. Estaven joguinejant els dos junts, intentat arribar a tocar l’aigua amb els ditets de les mans.

      –    Passa-me’ls. Passa-me’ls, ràpid! – Els vaig acostar el telèfon i ells em van mirar sense saber què fer. <<És la mama; agafeu-lo. Digueu-li  que esteu aquí amb mi>> els vaig dir. I mentre els mirava em van caure les primeres llàgrimes, que va arrossegar-se per la meva cara  silenciosament.

      –    Mama, hola mama! Estem aquí amb la tieta, jugant! Quan vindreu? – Em vaig ajupir i em vaig asseure al seu costat, entre ells dos, per poder-los escoltar millor a tots. Vaig sentir que la Marina no parava de dir tot plorant que els estimava molt, però que no sabia quan podrien tornar i que s’havien de quedar amb mi i no fer-me enfadar. Aleshores em vaig acostar més al telèfon mòbil i li vaig dir amb la millor veu que em va sortir: <<Tindré cura d’ells, i descobriré el que ha passat. En pots estar segura.>>.

La conversa es va tallar i el telèfon va començar a comunicar.  Havia penjat. O bé... havia passat alguna cosa, tot i que no en tenia ni idea del que podia haver estat. Quan vaig mirar amunt un altre cop, el vaixell s’havia convertit en un punt; un punt que es perdia en l’horitzó. Ens havíem quedat completament sols. Vaig començar a plorar, aquesta vegada sense reprimir-me, amb els nens ben agafats a cada costat.