Menú

dimarts, 27 de novembre del 2012

Tots els moments poden convertir-se en grans aventures, si volem


Com cada dia, vaig a la universitat. Torno, estudio una estona a la biblioteca. Arribo a casa, miro la televisió i em connecto per veure quines novetats hi ha. Cada dia més o menys el mateix. Pensareu, que avorrida que és aquesta noia. I també pensareu, per què ens explica això? A mi no m’interessa pas.


Doncs tot això té un motiu, que no sé si us el sabré expressar tal i com m’agradaria. Però comencem per a una opinió meva. Al món hi ha dos tipus de persones, els del Barça i els del Madrid, o bé els que els agrada la pizza amb pinya o sense. A mi no m’agraden aquests tòpics, així que escolliré una altre forma de dividir el món. Crec que hi ha les persones felices, i les persones felices que no saben encara que ho són. I encara més complicat tot. Perquè passo d’explicar-vos la meva rutina a una frase filosòfica?


És ben senzill. Perquè crec que totes aquelles persones que són felices però que encara no saben que ho són, potser els servirà d’ajuda. Espero que tots, algun dia trobem la felicitat.

Cada dia és una rutina. Fem exactament el mateix. Llevar-nos, dutxar-nos, treballar, fer el dinar, dinar, anar a estudiar... no seré més pesada. Però cada cosa que fem, per més que s’assembli a la d’ahir, té un toc especial. Un toc divertit. I si el sabem trobar, veure’l i gaudir-ne, podrem ser persones que ens divertim amb el que fem. Perquè ser feliç no es ser una persona que sempre somrigui, és saber trobar els moments que valen la pena i gaudir-los encara que siguin poca cosa.

Avui mateix he pujat a l’autobús, com cada dia. Un trajecte de poc menys de 10 minuts. Curt, veritat? No hauria de passar res estrany. I no, no he conegut pas l’amor de la meva vida. Però la tonteria que m’ha passat, m’ha fet recordar que aquests moments em fan feliç. I m’ha fet escriure aquest conte o aquesta historieta que ara estàs llegint.


He pujat, estava tot ple. Però he trobat un seient al costat d’un noi. Ni jo l’he saludat, ni ell m’ha saludat. No com l’anunci aquell de: “m’assec si em diu alguna cosa” o “li dic alguna cosa si s’asseu”. Res d’historietes cursis d’amor. Encara és més ridícul el que us explicaré. Però més emocionant per a mi.

De cop i volta un senyor, el del nostre davant. Ha esternudat. Si, qui no esternuda. Però ho ha fet tant fort, que la parella que teníem al costat s’ha endut un espant de mort. Han fet un bot, que el conductor casi para el vehicle pensant-se que se’ls havia passat la parada. Se m’ha escapat el riure. Potser no us farà gràcia, però a mi en aquell moment si. Llavors he mirat al noi del costat, el qual ha vist tot l’espectacle. Ell també somreia, i m’ha mirat amb cara de complicitat. Com si nosaltres dos haguéssim estat els dos únics espectadors d’aquella escena. Quan sabíem que la resta de l’autobús també n’havia estat al cas.

Després han passat un parell de tonteries més. El conductor, despistat perquè anava amb 5 minuts de retard casi es salta una parada. I una noia ha hagut de córrer cap al davant per demanar que parés. I ha parat una mica més enllà de la parada. I després tots hem tingut la sensació de viure en un “rally”. Ja que el conductor anava a tota pastilla. Tomb a la dreta, i tots a aixafar la parella del costat. Tomb cap a l’esquerra. Ara m’aixafen a mi.

Tonteries he pensat. Tonteries, però divertides. Arribant al pis, hi havia la meva companya. M’he assegut al sofà amb ella. I li he explicat el que m’ha passat. I si, a ella no li ha fet pas gràcia. Però acte seguit, ens hem posat a parlar del nostre dia. De què faríem l’endemà. I de més coses, temes varis. Veure una petita cosa com una gran aventura, potser ha fet que el dia anés millor. I m’ha fet parlar amb la meva companya de pis, i passar-nos massa estona xerrant. I això, potser ha estat el que m’ha animat més a escriure una historia, i no pas quedar-me tancada a l’habitació o davant de la tele, mirant per enèsima vegada un capítol dels Simpson, els quals ja em sé els seus diàlegs de memòria.



I ara, després d’haver llegit tot això. Espero no haver-vos avorrit gaire amb les meves historietes. Però vull emetre aquest missatge:

Gaudiu de les petites coses de cada dia, per ser feliç. Sense esperar que passi aquella gran història, còpia d’una pel·lícula. Per què cada instant, pot ser el moment en què es comenci a rodar, la nostra gran aventura. 

1 comentari:

  1. Trobo que està molt bé. Felicitats noies per aquest blog! I endavant!

    ResponElimina